L’esquerra-a-l’esquerra-del-PSOE

Deia el Manifest Comunista que la història de totes les societats existents fins avui és la història de la lluita de classes. No és casualitat que intel•lectuals liberals com Fukuyama diguessin, un segle després, que la història (entesa com una lluita entre ideologies) ja s’ha acabat. Si el final de la història és la democràcia liberal, la història s’ha acabat i la lluita de classes també. Una de les grans victòries liberals, però, va ser molt abans de Fukuyama quan, als anys 70, l’esquerra europea va renunciar a la lluita de classes: el PSOE ho feia el 1979.

De tant en tant, però, encara algú ens recorda que la vella idea comunista segueix vigent: el 2014, el multimilionari Warren Buffet deia: “Per descomptat que la lluita de classes existeix. I estem guanyant els rics!” I és que, per més que l’enemic insisteixi en l’antiguitat i la inutilitat del concepte, la lluita de classes defineix un marc d’interpretació de la realitat que permet entendre què passa al món. I la vida en aquest racó de món fa uns anys que ve determinada pel Procés. Podem, doncs, interpretar el Procés a partir de la lluita de classes? No només ho podem fer: ho hem de fer.

Un dels majors “èxits” del Procés és la coincidència de formacions antagòniques com la CUP i el PDECat en l’objectiu de la independència. Per molts, aquesta coincidència contra-natura és una autèntica traïció de classe. A la dreta, formacions centralistes i autonomistes no entenen com l’antiga Convergència es pot unir amb les anti-sistema de la CUP. A l’esquerra, l’esquerra-a-l’esquerra-del-PSOE no entén com la CUP es pot aliar amb els liberals del PDECat. I tots plegats no ho entenen perquè no s’ho miren amb la lent de la lluita de classes. Que la dreta no ho faci, mira, passa. Però que no ho faci l’esquerra és una autèntica derrota.

No hauria de ser difícil de veure que la dreta, malgrat compartir idees i objectius, no és homogènia i té les seves lluites internes. En la oligarquia també hi ha classes, i les oligarquies regionals s’han vist obligades a defensar els seus interessos, que veuen atacats per interessos d’oligarquies d’àmbits d’actuació superiors, estatals i supraestatals. L’antiga Convergència s’ha passat a l’independentisme per defensar el seu àmbit d’actuació natural, Catalunya, que és on practica la seva particular acumulació de capitals. Això ho sabem totes.

Però resulta que Catalunya és una nació sense estat. I com a tal, viu amb un handicap que enterboleix la lluita de classes: la lluita nacional. La manca d’un estat propi fa que la lluita nacional, en major o menor mesura, travessi tot l’arc polític i estigui present arreu. Per això, allò de “la independència és cosa dels rics” que repeteixen molts sectors de l’esquerra-a-l’esquerra-del-PSOE és un greu error. Totes sabem que l’antiga Convergència s’ha passat a l’independentisme pel seu interès de classe. I també sabem que molt abans ja hi havia formacions d’esquerres que defensàvem la independència i brandàvem la bandera independentista. Perquè donar a la dreta aquesta exclusiva?

No, no cal cedir-los tot el protagonisme. El que cal és aprofitar la lluita interna de la dreta per resoldre el conflicte nacional, la única manera de posar fi a la distorsió de la lluita de classes al nostre país. Per això, la resolució del conflicte nacional ha de ser prioritària per a l’esquerra, perquè és l’únic que ens pot portar a una lluita de classes efectiva. Aquí i arreu del món, que d’això va l’internacionalisme: de la independència de totes les nacions sense estat per aconseguir una lluita de classes efectiva i sense interferències polítiques que l’afebleixin.

I tot això és el que no sap o no vol saber l’esquerra-a-l’esquerra-del-PSOE. I és greu, venint d’una tradició que hauria d’entendre aquesta mena de coses. Però sembla que el nacionalisme espanyol ho impregna tot. Ja sabeu, aquest nacionalisme tant hegemònic que no cal ni anomenar. Desconfieu de qui diu no ser nacionalista: d’acord, pot ser que sigui anarquista però, estadística en mà, té moltíssimes probabilitats de ser nacionalista espanyol, per acció o per omissió.

Hi ha masses coses que no sap o no vol saber l’esquerra-a-l’esquerra-del-PSOE, i les declaracions dels seus líders els delaten massa. Fa poc, el Pablo Iglesias queia en la baixesa d’acusar l’independentisme de ser el responsable de “despertar el feixisme”. El subconscient el traïa, em temo, perquè jo diria que, en el fons, el que li cou és no haver-lo despertat ells, el feixisme. El feixisme jau ben tranquil amb la mesella esquerra espanyola.

Per la seva banda, en Xavi Domènech deia que tenen més de 300 propostes per resoldre la greu situació social en què viu Catalunya. El que no explica és com s’ho faran perquè l’Estat no les suspengui una per una via Tribunal Constitucional. Si suspenen mesures gens radicals aprovades per la dreta del PDECat, com poden pensar que no ho faran amb les seves polítiques d’esquerres? No ho expliquen. Perquè no poden.

En fi. Per justícia, desitjo que el proper 21D l’independentisme guanyi les eleccions. Però si no fos així -sisplau, sisplau, sisplau- que guanyi l’esquerra-a-l’esquerra-del-PSOE. Potser així, governant l’autonomia, s’adonaran que és impossible dur a terme una lluita de classes en condicions sense un estat propi; que només des de la independència podrem fer polítiques socials efectives; i que només des de la República Catalana contribuirem a transformar, d’una sola, republicana i fraterna tirada, aquesta Espanya tant encarcarada.

[Article publicat a la revista autogestionada laGralla.G, desembre del 2017]

Anuncis

La llei de la selva

Tota persona té dret a un nivell de vida adequat que li asseguri a ella i a la seva família la salut, alimentació, vestit, habitatge, assistència mèdica i els serveis socials necessaris.”

Article 25.1 de la Declaració Universal dels Drets Humans

Recentment s’ha relacionat l’augment del lloguer d’habitatge amb els problemes que s’han donat a Barcelona amb els pisos turístics. Barcelona i voltants són destí turístic mundial de primer ordre, i això ha alimentat una picaresca que aprofita plataformes digitals com Airbnb per a rellogar pisos i fer-ne un negoci rodó. La mecànica és senzilla: llogues un pis a Barcelona, l’omples de llits i de lliteres, via Internet el llogues a una colla de turistes per un preu astronòmic, et voilà! Es pot arribar a ingressar el doble o el triple de la despesa mensual que suposa el lloguer inicial del pis.

Però aquesta explicació per si sola no resol la qüestió. I la qüestió és que el preu mitjà del lloguer a la capital és de 845€, mentre que a la zona metropolitana és de 618€. A Gelida, per un pis una mica digne de més de 80m2 no baixem dels 600-650€. Una barbaritat que fa que puguem parlar ja de gentrificació a Gelida: gent que no hi pot assumir un lloguer i es veu obligada a marxar-ne. O el que és el mateix: classes populars expulsades en benefici de les classes benestants.

Però perquè passa això? Escarmentada per la crisi de la bombolla immobiliària, molta gent opta pel lloguer perquè no vol (o no pot) signar una hipoteca. Molts joves (que no van poder-ho fer durant els primers anys de la crisi) marxen ara de casa però, amb sous baixos i contractes precaris, qui vol i pot signar una hipoteca? Per convicció o per obligació, la opció és el lloguer. La demanda de lloguer creix, l’estoc lliure es redueix, i amb poca oferta i alta demanda els preus es disparen. Llei del mercat, lliçó de capitalisme de nivell bàsic.

Però n’hi ha més. I és que un terç dels habitatges de Barcelona són ja en mans de fons d’inversió estrangers. Aquestes societats, que tenen per únic objectiu maximitzar la rendibilitat, competeixen en una lliga diferent a la dels petits inversors i estalviadors locals. Lluny de controlar el mercat de l’habitatge, la legislació incentiva l’entrada de grans empreses en aquest mercat. Són empreses que es dediquen a la compra de propietats per arrendar-les, que cotitzen en borsa i que tenen una imposició molt favorable1. Barcelona és llaminera per aquests inversors perquè encara hi poden comprar a «bon preu». La seva potència econòmica distorsiona el mercat de l’habitatge, situant-lo a nivell de competència global. I així Barcelona, amb un parc d’habitatge limitat d’origen per factors geogràfics, competeix amb ciutats de gran extensió com Londres o París.

És aquest complex fenomen el que està provocant una cadena d’augment de preus que afecta els diferents arcs urbans que envolten Barcelona. Els expulsats de Barcelona se’n van a viure tant a prop com poden, generant noves dinàmiques d’augment de preus que fan fora els habitants de sempre, que se’n van a viure tant a prop com poden, i així successivament.

Tot plegat configura un problema ben gros, perquè el dret a l’habitatge és un dret humà essencial. Vivim en un sistema salvatge que no resol drets humans essencials. I dic salvatge perquè, quan la força són els diners, la llei de la selva és la llei del més ric. Llibertat per bandera, la llibertat de propietaris, inversors i especuladors, passa per davant de la llibertat i el dret a un lloc digne per viure. I digne tant ha de voler dir unes condicions adequades com una ubicació no massa allunyada del lloc on hem viscut tota la vida.

Fa poc, l’Ajuntament de Barcelona introduïa un impost que gravava els pisos que havien estat buits durant més de 2 anys. La mesura pretenia regular el comportament del mercat afavorint una baixada de preus a partir de l’augment dels estocs disponibles. Doncs resulta que, resolent un recurs interposat per l’Associació Espanyola de la Banca, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya diu que l’Ajuntament no té competències per introduir aquest impost2. La llei no ho permet.

La legislació, doncs, impedeix que la mateixa administració pugui influir en la lliure regulació del mercat. O el que és el mateix: l’administració es prohibeix a sí mateixa entorpir la llei de la selva. Bé, no sempre: vegeu el cas de l’impuls dels grans capitals en el mercat de l’habitatge o, potser encara més escandalós, el cas de l’impost al sol. I el més divertit de tot és que aquesta legislació salvatge l’han fet els mateixos legisladors triats a les urnes. Però, qui ha encarregat als legisladors aquesta salvatjada? Dit d’una altra manera: a qui obeeixen els legisladors? Per a qui legislen?

[Article publicat a la revista autogestionada laGralla.G, agost del 2017]

1 «Com els fons d’inversió estrangers compren Barcelona» http://www.vilaweb.cat/noticies/com-els-fons-dinversio-estrangers-compren-barcelona/

2 «El TSJC anul·la la taxa de l’Ajuntament de Barcelona que grava els pisos buits» http://www.ara.cat/societat/TSJC-anulla-lAjuntament-Barcelona-grava_0_1830417077.html

3 voltes opressor

El 1976, l’escriptora Maria Mercè Marçal publicava el seu primer llibre de poemes, Cau de llunes. Aquest llibre conté una sextina que ha tingut molt d’èxit i difusió en general, sobretot en el món de l’esquerra independentista dels Països Catalans. Diu així: “A l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona, de classe baixa i nació oprimida. I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.”

Fa un parell de mesos, em vaig topar amb una frase molt similar però en sentit i matisos molt diferents. Deia: “Sóc home, blanc i heterosexual: sóc un opressor.” Si escrivim la frase a l’estil de la Maria Mercè Marçal podria quedar més o menys així: “A l’atzar culpo de tres condemnes: haver nascut home, de raça blanca i d’opció heterosexual. I la tèrbola pena de ser tres voltes opressor.” Bé, no sé si n’hauríem de culpar a l’atzar o a la cultura de la classe dominant del moment que ens ha tocat viure, però deixem-ho així.

Vaig llegir aquesta impactant frase en una entrevista molt interessant a Rubén Sanchez, un psicòleg que treballa a l’Oficina d’Atenció a la Vïctima del Delicte i que compagina la seva feina amb l’activisme feminista. Sanchez hi explica el procés que va viure per arribar al punt on és ara que, com diu ell, és el de ser un aliat amb el feminisme.

L’entrevista em va resultar molt reveladora. Segons Sanchez, reconèixer que sóc un opressor perquè sóc home, de raça blanca i de condició heterosexual, és el primer pas per fer el “clic” que ha de donar peu a la desconstrucció masclista. I és aquest concepte, el de la desconstrucció masclista, el més interessant de l’entrevista. Per Sanchez, la desconstrucció és el procés necessari que hem d’emprendre els homes un cop prenem responsabilitat dels nostres privilegis. No reconèixer els privilegis que ens comporten aquestes tres condicions o el que és pitjor, negar-los, ens condemna a continuar sent els aliats del patriarcat quan el que cal és tot el contrari: cal que siguem uns traïdors al patriarcat.

Però de quins privilegis estem parlant? Doncs n’hi ha molts, però Sanchez en destaca alguns de senzills, com per exemple la lliure circulació i ocupació de l’espai públic. Un home i una dona poden sortir de casa a la mateixa hora. Però probablement, a ella, durant el camí, algún home li farà una mirada, la xiularà o li farà un comentari. Mentrestant ell, en canvi, arribarà a la feina sense que absolutament ningú l’hagi violentat. En podem esmentar alguns altres: el fet que la veu i la opinió d’un home sempre tenen més pes i credibilitat que les d’una dona; la discriminació salarial i laboral, quan les dones han de demostrar molt més la seva vàlua professional mentre segueixen cobrant menys; el privilegi que tenen els homes de poder mostrar el seu desig sexual i la seva ira; o de no viure sota la pressió estètica; o d’estar alliberats dels treballs de cures… la llista de privilegis és inacabable.

I és per tots aquests privilegis que hem gaudit els homes des de sempre que la desconstrucció masclista és un procés llarg. I difícil. Hem nascut, hem viscut i hem estat educats en un món dominat pel patriarcat, i tenim el masclisme tant interioritzat que moltes vegades ni ens adonem de com de profund viu en nosaltres ni de com el reproduïm en el nostre dia a dia, per més feministes que ens puguem sentir. Seguint Sanchez, el procés ha de començar per fer-nos moltes preguntes: quins han estat els nostres models com a home, com es relacionaven amb les dones, com en parlaven, què volia dir ser un home… Després, continuar amb lectures (dos exemples: “La caiguda del imperio macho” o “11 sencillas cosas que los hombres pueden hacer por el feminismo“), xerrades de conscienciació, etc.

L’entrevista aborda alguns punts més, us recomano que la llegiu i que seguiu algun dels consells que s’hi donen per començar la desconstrucció masclista. Abans, però, cal que tornis a llegir la frase: ets un home, blanc i heterosexual: ets un opressor. Què? Ho acceptes? Sense cap “però”?

[Article publicat a la revista autogestionada laGralla.G, abril del 2017]

Fidel Castro a la portada

lagrallag25

Ahir es va presentar el número de Santa Llúcia 2016 de la revista autogestionada La Gralla.G. Amb aquest número hem arribat ja al número 25.

Des de fa 5 números sóc l’encarregat de la maquetació de la revista. I el meu article en aquesta ocasió explica perquè he triat aquesta portada. Per això el títol d’aquesta entrada es diu així, “Fidel Castro a la portada”.

 

 

 

 

Fidel Castro a la portada

El passat 25 de novembre moria Fidel Castro als 90 anys. Mal que els pesi als 10 presidents dels Estats Units als qui va sobreviure (i als seus incomptables intents d’assassinar-lo), qui va matar Castro va ser la vida i no pas ells.

Un cop mort, xarxes socials, televisions, ràdios i diaris es van llançar a felicitar-se per l’esperada mort del dictador. El món ha perdut un tirà i (diuen) és ara una mica més lliure. I si tot això és així, com pot haver-hi tanta gent com jo que, malgrat tot el que sabem (i critiquem) d’en Castro, sentim que amb ell s’ha perdut un referent? Perquè aquesta portada?

Moltes vegades es fa difícil triar una portada, però aquesta vegada ho he tingut molt clar: Fidel, Allende i la frase de Carlos Fernández Liria: “Potser preferiríem un Allende a un Fidel.
Però el que han fet sempre amb els Allendes és matar-los. Preferim un Fidel viu a un Allende mort.”

Perquè és exactament això. Perquè ells mai no han deixat que els Allendes del món fessin el seu camí cap a l’emancipació social en pau. Perquè si vols fer la revolució social, o et bunqueritzes, o et declares en guerra amb el món sencer, o no et deixen viure. Perquè precisament per això Fidel va viure tants anys i Allende en va viure tant pocs. Perquè, com deia Sergi Picazo en un magnífic article, contra els Allendes del món, les “democràcies” occidentals sempre han utilitzat “la pedagogia del milió de morts” per ensenyar a les masses a votar de forma correcta, tal com explicava Santiago Alba Rico.

No tinc cap ganes de defensar règims dictatorials ni de partit únic. Imagineu si n’estic allunyat que ni tan sols ho faig per defensar la idea de l’Estat. Però ep! Que si voleu quedar-vos només amb aquesta idea i enviar-me directament a viure a Cuba per tal que aprengui de primera mà com s’hi viu, doncs hi teniu tot el dret, només faltaria. Però no és per això. Ho faig perquè, malgrat totes les ombres (sí, moltes) Cuba segueix sent símbol de resistència a l’Imperi del capital i dels mercats. Perquè, malgrat la revolució al segle XXI pugui prendre altres formes, Cuba és encara icona del somni revolucionari. Perquè també aquí tenim un discurs únic, un pensament correcte, liberal, socialdemòcrata, suposadament apolític de vegades… Un discurs que reprodueix ideologia dominant i que es felicita perquè el dimoni és mort. Perquè, en la nostra guerra simbòlica de cada dia, ells saben molt bé com desarticular qualsevol discurs i resistència, pel boc gros i matant tot el que és gras, fent-nos assumir els seus postulats pseudo-humanistes. Perquè, com deia Imma Monsó, avui la mentida és ultra ràpida mentre la veritat segueix sent lenta i pausada. I contra les mentides cal anar als textos llargs i matisats, encara que tinguin més de 700 pàgines com la Biografia a dos voces de Ignacio Ramonet. I això ja costa més.

En fi. Tanco l’escrit prenent altre cop les paraules de Sergi Picazo: “Cuba és una idea. Cuba és un sentiment. Cuba és un punt des d’on començar. Cuba és un lloc on agafar-se. Cuba és una utopia.” I les utopies ens serveixen per seguir caminant. Fins a la victòria sempre!

[Article publicat a la revista autogestionada laGralla.G, desembre del 2016]

Què direm?

Quasi cada vespre, abans de sopar, acostumo a acompanyar el nostre fill de 2 anys en el seu torn de banyera. Al principi no hi vol entrar, vol seguir jugant, s’hi nega i plora. Quan hem acabat la neteja i hem esbaldit el sabó procurem que quedi una estona perquè jugui a l’aigua. És per això que després tampoc no en vol sortir, s’hi nega i torna a plorar.

De vegades aprofito aquesta estona per acabar d’enllestir la taula per sopar, preparar la roba que li posarem, fer coses de casa… Però de vegades simplement em quedo assegut a la tassa del vàter, en silenci, mirant com juga en Pau.

Ahir jugava amb un vaixell. Hi jugava amb tres “clics” de playmobil que vam portar de casa els avis, de quan jo era petit. Jugava a fer-los caure del vaixell a l’aigua. De vegades queien ells sols, de vegades era el vaixell qui bolcava i feia caure els ninots al mar.

Mentre me’l mirava, pensava en la macabra paradoxa que presentava aquella escena: el nostre fill jugant, en la seguretat d’una casa occidental, acabat de banyar amb sabó, amb aigua neta i calenta, esperant un sopar que arribaria amb tota seguretat… I jo, el pare, observant-lo amb total tranquil·litat, gaudint d’aquells petits instants tant màgics, sense preocupar-me de res més que no sigui que la temperatura de l’aigua no baixi massa o que si el sopar ja és a taula o no.

I és que ahir, veient aquell vaixell de joguina bolcar, aquells ninots caient a l’aigua, no podia evitar pensar en els milers de persones que moren intentant creuar el mar per arribar on som nosaltres. No vaig veure el reportatge del Jordi Évole de fa dos dies però ahir vaig sentir com en parlaven a la ràdio. Algú intentava descriure com de difícil havia de ser pujar, amb un fill de 3 anys, en una d’aquelles barques inflables, plenes a vessar de gent amb mirada perduda, sense més rumb que l’horitzó, per arribar a un lloc indeterminat on començar de zero. Òbviament no se’n va sortir. Hi ha coses que no es poden explicar. Algú altre va dir que cada dia, al mar Mediterrani, era com si s’hi estavellés un avió Airbus. Així de cru. Tant que no ens entra al cap. I diu que la Unió Europea ha donat un premi a Proactiva Open Arms, la oenagé de la que parla el reportatge de l’Évole, per la seva labor humanitària. Es pot ser més cínic?

Algun dia, en el futur, algú, potser els nostres fills, ens preguntaran on érem i què fèiem mentre tenia lloc tota aquesta desgràcia dels (suposats) refugiats i immigrants. I no sé pas què direm.

«Policía de paisano»

El passat diumenge 21 d’agost del 2016, diumenge de Festa Major a Gelida, tenia lloc la festa organitzada per l’Assemblea de Joves de Gelida. Aquest és un acte que es va començar a fer el 2004, ara ja en fa 12 anys, pel que és ja un acte tradicional de la nostra Festa Major. Han passat uns quants anys i moltes coses han canviat, també dins de l’Assemblea de Joves. Els qui formàvem part de l’Assemblea en aquells moments inicials ens hem fet grans i noves generacions de joves gelidencs ens han anat substituint i tirant endavant el projecte.

Perquè escric tot això? Doncs perquè en aquesta última festa de l’Assemblea de Joves vaig tenir moltes sensacions negatives i ben poques de positives. Em sap molt de greu haver-ho d’admetre, però va ser així, i ho he d’explicar perquè si no, rebento. Com que no tinc un criteri clar de què em va saber més greu us ho explicaré en forma cronològica.

policia_de_paisano_cuerpo_nacional_de_policia-i-1356232576400135623011La història comença quan arribem al recinte del Montcau. Primera sorpresa: hi ha dos vigilants de seguretat a la porta i ens veiem obligats a passar per una mena de passadís per a cabres per entrar al recinte. Bé, de fet, quan hi arribem només n’hi ha un, de vigilant. Força ben educat, tot s’ha de dir. Però quan una amiga ens diu que ella va entrant i que ja ens trobarem a dintre, perquè a nosaltres no ens deixaran entrar mentre tinguem una beguda a la mà (d’això en parlaré més endavant) veiem que el vigilant li vol examinar la bossa. Per cert, una bossa de mà més petita que la meva ronyonera, que ningú em va intentar examinar. La nostra amiga s’hi nega, amb tot el dret. Mentre discuteixen amb el vigilant, veiem que se n’acosta un altre. Aquest, força més mal carat i amb una samarreta del tot surrealista que porta una escut que diu «España» i un missatge ben gros que diu «Policia de paisano». Com que «Policia de paisano»??? Des de quan els policies de paisà t’avisen que ho són? De què pot servir anar de paisà si ho avises en una samarreta? No podem fer altra cosa que riure d’aquella mena de broma feta samarreta. No sé si va ser perquè la nostra amiga es va negar a que li examinessin la bossa, si va ser per les nostres rialles vers la samarreta o si és que el vigilant anava restret de feia hores, però el cert és que amb la seva arribada l’ambient es va tensar de forma exagerada. Crits, mala educació, prepotència i sensació d’arbitrarietat: mentre passava tot això, resulta que altra gent sí que podia entrar amb begudes, però nosaltres no. Ens acabem les begudes i ens disposem a entrar, no sense abans exigir al vigilant que baixi el to i que canvii l’actitud, que allà hi anàvem a passar-ho bé i que no érem ni delinqüents ni jovenets a qui aquella actitud pogués espantar. Efectivament, el senyor demana disculpes, però no canvia el to. Respirem fondo i entrem deixant-los a la porta. Quina rebuda, tu!

Bé, doncs ja som dins, anem a prendre alguna cosa? La segona sorpresa me l’emporto a la barra. Els preus dels combinats són més cars que les dues nits anteriors! La cervesa, per anomenar d’alguna manera a aquella cosa que sortia del barril, val el mateix. Però ha desaparegut el «bonobirra», cosa que encara no sóc capaç d’entendre. La festa de l’Assemblea de Joves, lluny de reivindicar els preus populars i facilitar les coses a les butxaques del jovent, no només no deixa entrar amb begudes de fora sinó que, a més, té els preus més cars de la Festa Major i ha abolit la única iniciativa de tot el poble que oferia cervesa a bon preu. No m’ho puc creure. Ep! I no parlem de no deixar entrar perilloses ampolles de vidre, parlem de gots de plàstic provinents d’altres llocs de la Festa Major. Uns gots que s’acabaran en molt poc temps i que aviat s’ompliran amb beguda de la festa.

La cosa no anava massa bé però en fi, hem vingut a divertir-nos, oi? A veure què fan els músics. Ens trobem amb música variada, de tota mena. Segons ens comenten, abans que arribéssim havien fet una mica de rap. Em penso que tenen sort, els artistes «raperos» que m’hagi perdut l’actuació. Perquè el discurs masclista i homòfob que he sentit algunes vegades en els «raperos» locals és cosa que mereix un article sencer. Però en fi, quan vam arribar nosaltres s’estava preparant un grup de joves que feien «ska» una mica accelerat. Després hi hauria música punxada. Bé, doncs a veure què tal. No entraré a comentar ni el grup ni el primer dels encarregats a punxar la música. Tot molt correcte. Per això me’n vaig directament al segon i últim punxa discos de la nit, que ens ofereix una sessió d’aquesta música tant de moda actualment que és el «reguetón». Una música que seria prou ballable si no fos perquè la gran majoria de les seves cançons tenen un fons masclista que tira d’esquena. Mira que n’he ballat de coses a la meva vida… però amb allò sí que no. No es poden ballar aquestes lletres. I no puc entendre com una entitat com l’Assemblea de Joves permet que es punxi una música amb aquest missatge. Ja sé que «és que és el que està de moda» i tot el que vulgueu, però no pot ser. Així es posava el colofó a una nit decebedora.

M’he pensat molt si havia d’escriure tot això o no, si havia de criticar l’Assemblea de Joves obertament o no. I la conclusió és que sí: que encara que quedi com un «pureta» que té una rabieta (rodolí), és necessari que algú digui que no pot ser.

No pot ser que una entitat que va néixer amb l’esperit crític, amb l’energia i la rebel·lia de la joventut organitzada, accepti mesures que, suposadament, són per incrementar la seguretat però que, en realitat, el que fan és augmentar la sensació d’arbitrarietat. Si el que es vol és tenir un dispositiu per evitar baralles es pot fer de moltes maneres, més en una festa que no té ni la meitat d’assistència que la de la nit anterior. Portes obertes i el personal de seguretat que vigili si vol, però des de la distància, sense perdre el respecte a ningú, sense prepotència, sense mala educació i sobretot, sense samarretes que incitin ni al riure ni a la bronca. I si al final resulta que és l’Ajuntament qui ha obligat a l’Assemblea a fer-ho així, doncs a denunciar públicament la situació i a fer la festa a una altra banda. O a suspendre-la, tant li fot, però no es poden acceptar aquesta mena de gent i d’actituds.

No pot ser que es perdin els preus populars. No pot ser que a la festa de l’Assemblea els combinats siguin els més cars de la Festa Major i no pot ser que desaparegui el «bonobirra». Ah! I una altra cosa! No pot ser que ens obliguin a quedar-nos amb els gots de plàstic tant si ens agrada com si no. Sigui quina sigui la causa última que ho ha motivat, no pot ser. De tot això ja no se’n pot passar la responsabilitat a l’Ajuntament.

I per acabar, no pot ser que es tolerin missatges masclistes, sexistes ni vexants, per molt de moda que pugui estar un estil musical. Escoltar i ballar aquesta mena «reguetón» (o rap masclista, és igual) és de les coses més allunyades a qualsevol cosa que es pugui assemblar a l’esperit crític. La no-submissió als cànons de la moda és un dels principals fronts de batalla que pot tenir qualsevol entitat que es digui jove i que es digui crítica.

En fi. Per acabar, membres actuals de l’Assemblea que heu llegit fins aquí, no us prengueu aquest escrit com un atac, sisplau. Això no és una crítica amb mala llet, no hi ha mala intenció ni cap ganes d’assenyalar ningú com a culpable de res. Preneu-vos-ho, sisplau altra vegada, com una crítica constructiva d’algú que, malgrat la diferència d’edat que es va incrementant generació rere generació, es sent molt a prop vostre.

Nova vergonya europea

Com una roda que gira sense parar, sembla que estem condemnats a repetir els mateixos errors una vegada i una altra.

berlin-the-reichstag-fire-1112x630Fa 80 anys, mentre a l’Estat Espanyol començava la Guerra Civil, a Europa les potències europees miraven cap a una altra banda mentre a Alemanya s’anava consumant la deriva feixista que portaria al malson nazi que ja coneixem. El 1936 els nazis ja estaven al poder. Només tres anys abans, l’encara dubtós incendi del Reichstag suposava l’excusa perfecta per a l’aprovació d’un decret que suspenia els drets civils bàsics. Es donava així el tret de sortida per la il·legalització de partits polítics i per l’arrest de funcionaris i diputats. Primer van ser il·legalitzats els comunistes. Després tota la resta, fins que només va quedar un partit legal, el NSDAP de Adolf Hitler. S’aprofitaven els mecanismes de la democràcia per dissoldre-la com un terròs de sucre. Mentrestant, la Europa oficial callava. El control dels comunistes a Alemanya ja anava bé; tenir un bastió anti-comunista davant les fronteres amb la URSS, també; els càlculs electorals interns, amb els efectes de la Primera Guerra Mundial encara recents, no aconsellaven nous enfrontaments bèl·lics. Segur que em deixo molts factors però, grosso modo, ja ho tindríem.

Sembla que no n’hem après ni una mica. Fa tot just un mes es vivia a Turquia un cop d’estat fallit. Com l’incendi del Reichstag, un cop d’estat dubtós. Tant, que en cap moment els militars colpistes van intentar arrestar el president Erdogan. Tant, que el mateix president el va rebre com un “regal dels Déus”. En només 2 dies es detenien 7.500 persones, moltes d’elles jutges i fiscals. El mateix passava amb militars, periodistes i professors d’escola. Que hi hagi arrestos després d’un cop d’estat vindria a ser normal. Que en 2 dies s’hagin determinat quines d’aquestes persones estan vinculades al cop, potser ja no tant. Més de 50.000 persones han estat destituïdes dels seus llocs de treball. Tot això, en un dels països amb més periodistes detinguts del món. La repressió i neteja política és evident. Poc després, s’anunciava la declaració de l’estat d’emergència, la suspensió temporal de la carta europea dels drets humans i es tornava a reobrir el debat sobre la pena de mort. De nou, s’aprofiten mecanismes democràtics per dissoldre la democràcia mateixa. Si la deriva autoritària de Erdogan encara no era coneguda per tothom, ignorar-la ara és del tot impossible.

Una altra vegada, avui la Unió Europea no diu res. Turquia no mereix les crítiques ferotges que sí mereixen grans “enemics de la democràcia” com Veneçuela, Cuba, Iran o Corea del Nord. Per la UE, Turquia és un “estat segur” on enviar milers i milers de refugiats; un aliat de posició estratègica, proper a l’orient mitjà i a Rússia, que controla la sortida d’aquesta al Mediterrani i que pot ser l’alternativa als gasoductes russos; un estat fort que manté a ratlla les milícies comunistes i llibertàries kurdes. Milícies que, al mateix temps, són els millors aliats d’occident en la lluita contra els fonamentalistes de l’Estat Islàmic a Syria i Irak. De nou, segur que em torno a deixar molts factors.

Ometent el menyspreu de la democràcia de Turquia, la UE aposta per l’estabilitat del present immediat i llaura el terreny de la inestabilitat en el futur pròxim. En favor dels interessos econòmics, polítics i geoestratègics, la UE menysprea el valor de la vida i dels valors democràtics. Sabem que la democràcia representativa que tenim té moltes mancances i l’hem de criticar sempre que calgui. Però això no ha d’impedir que exigim una Europa que es mulli, d’una vegada i per totes, en la defensa d’uns valors que va fer néixer fa ja alguns segles. Perquè no podem tornar a cometre els mateixos errors. Perquè acumulem masses vergonyes europees a la motxilla i no en podem carregar una altra de tanta grossa.

[Article publicat a la revista autogestionada laGralla.G, agost del 2016]