Arxius mensuals: Juliol de 2012

Gràcies, crisi!

La crisi econòmica que des de fa uns anys estem vivint no ha portat pas masses coses bones. L’augment alarmant de l’atur, els desnonaments massius o els índexs de pobresa que no paren de pujar són només alguns dels seus efectes, i ens posen al davant un panorama de retrocés social sense precedents. La progressiva precarització del mercat laboral, les retallades en general, especialment les de l’educació i la sanitat, dinamiten contínuament els pilars d’aquest sistema que anomenem estat del benestar, on hem viscut tant còmodes.

Lluny de veure’s la sortida al túnel, el dia a dia que anem vivint confirma que la cosa no s’atura. Al contrari: els noticiaris bombardegen les nostres ments saturades amb missatges apocalíptics, on cada dia s’assoleixen nous rècords en els nivells de la prima de risc o del deute de l’estat. Mentrestant, diversos països de la zona euro ja han hagut de sotmetre’s a dubtosos “rescats” que, a hores d’ara, no han demostrat ser la solució de res, per molt que diguin els experts i tertulians de torn. La suposada crisi sembla més aviat ser una autèntica estafa. El plat que ens toca menjar cada dia, com sabem, no és de bon gust.

Amb aquest panorama, potser costa una mica d’entendre que un escrit es tituli “Gràcies, crisi!”. Per això en les següents línies miraré d’explicar perquè el puc titular amb aquesta alegria. Aclareixo també, per si a algú li ha passat pel cap, que el títol no és un sarcasme. En absolut, tot el contrari!

El motiu principal que tinc per estar agraït a la crisi, malgrat tot, és perquè gràcies a ella he despertat. Intueixo que això de despertar us pot fer pensar que sóc una mena de visionari, que he vist masses cops “Matrix” o que simplement sóc un flipat. En això no hi puc fer res, ho deixo a les vostres mans. El que vull dir és que gràcies a la crisi m’he adonat de com el sistema en què estem immerses se les ha manegat per tenir-nos, d’alguna manera, abduïdes. Fora de la realitat. I el primer que ha estat abduït i fora de la realitat he estat jo mateix.

I és que he de reconèixer que les llaminadures diàries que el sistema (capitalista, és clar) ens ofereix són molt temptadores. Un exemple ràpid: he estat durant anys col·leccionant aparells electrònics que em costaven un ull de la cara i que rara vegada tenia temps per utilitzar. No ha estat fins que ha arribat la crisi, aquest capitalisme portat a l’extrem, que m’he preguntat: quin sentit té acumular per acumular? I m’he respòs: cap ni un, és pura distracció.

La vida distreta, còmode i sense masses preocupacions és molt addictiva, no podem negar-ho. Relacions internacionals, política, economia… sovint són temes enrabassats, que costen d’entendre i que cansen o atabalen. Per això mirem de fugir-ne tant ràpid com podem, ja en tenim prou amb el nostre dia a dia i els seus problemes. Davant dels temes més polèmics o incòmodes jo sempre pensava allò de “mentre jo vagi bé”, “això no va amb mi” o “a mi això no m’afecta”. Són petites situacions quotidianes com aquests exemples les que van alimentant el passotisme i l’individualisme que s’apodera de nosaltres sense que ens n’adonem. I ha estat la crisi qui m’ha fet recordar com poden arribar a afectar les nostres vides les decisions polítiques i econòmiques.

Fa un temps vaig veure un reportatge que acabava amb les paraules d’un filòsof grec que deia alguna cosa així com que, a la vida, podem triar bàsicament entre dues opcions: la llibertat o la tranquil·litat. La vaig trobar molt encertada. Perquè el sistema que ens ha dut a aquesta crisi ens ha estat venent durant anys tranquil·litat: “compra tal cosa i viu tranquil!”. I nosaltres, quanta més tranquil·litat adquiríem menys lliures érem… i total, perquè? Ara en veiem els resultats.

Una altra frase que trobo encertada (no sé si és d’algú en concret o no) és la que diu que sense informació no hi ha llibertat. Fent filosofia d’estar per casa, mesclant les dues frases en podríem fer una de nova que diria que, a la vida, podem triar entre dues opcions: la informació o la tranquil·litat. La crisi m’ha mostrat que és hora de deixar d’estar tant tranquils. Sense estressar-nos, ens hem d’informar millor per poder ser més lliures.

Fa uns dies estava veient al Singulars una entrevista a l’Emilio Lledó, un filòsof que, entre moltes altres coses, va dir que estava fart de l’expressió aquesta que hem sentit tants cops últimament, la de “con la que está cayendo!”. Ell defensava que “caer” no queia nada, que si de cas el que hem de dir és “con lo que están haciendo!”. Perquè tot això que ens passa, aquesta estafa ferotge, aquest capitalisme desbocat que ho vol engolir tot, és obra i està en mans de persones amb noms i cognoms.

Enmig d’aquesta voràgine, mentre els grans partits que es definien d’esquerres estan perduts en alguna mena d’hiperespai, els que sempre han estat de dretes aprofiten els vents favorables per fer tot allò que sempre havien volgut fer i no s’hi havien atrevit. Es fa difícil precisar fins on arribaran. No sé on ho vaig llegir, però penso que tenia raó, algú que va observar que la cosa que s’assembla més a un sistema de partit únic és un sistema de dos partits que s’assemblen exageradament. Potser és per això que estem abocades al discurs de “tots els polítics són iguals!”. I també que tots els sindicats són iguals!

Hem repetit aquests dos mantres sense descans, una i una altra vegada. Que aixequi la mà qui no ho hagi dit mai! I mentre repetim el mantra sagrat, algunes optem per l’abstenció, altres optem per, sense ganes, votar a qui hem votat sempre… Però la clau de tot això és que als agents del capitalisme ja els està bé que ens allunyem de la política i dels sindicats. I ja els està bé per la senzilla raó que les persones, si estem soles, som més febles. Vet aquí l’objectiu i el resultat de l’individualisme que ens han fet mamar des de petits. És per deixar-me tornar a veure clar tot això, entre moltes altres coses que em deixo, que he d’agrair a la crisi que m’hagi ajudat a despertar.

Si heu tingut la paciència de llegir fins aquí potser estareu pensant “tot això està molt bé però, i tu què proposes?”. Bé doncs, la veritat, no ho sé massa bé. Reconec que el més fàcil seria engegar-ho tot a rodar, passar de tot i entonar allò de “no vull parlar de política, són tots uns mentiders!”. Però a aquestes alçades això ja no va enlloc, si és que mai hi havia anat. Que me n’oblidi és el que “ells” volen, però jo ja no tinc més ganes de donar-los aquest gust.

Si els polítics i sindicats que hi ha són mentiders, castiguem-los i posem-hi uns altres. I si no n’hi ha més, doncs posem-nos-hi nosaltres. Però oblidar no ho podem fer. Perquè tota actitud a la vida és un posicionament polític, això m’ho ha recordat també la crisi. I segons això, si no faig res, si visc tranquil i me n’oblido, els estic legitimant perquè em posiciono al seu costat. Al costat dels experts que defensen que els rescats serveixen per alguna cosa; dels tertulians que diuen que no hi ha cap altra sortida possible; dels polítics que diuen que aquestes són les regles del joc i que no es poden tocar; dels banquers que aposten contra el deute de països sencers; de les empreses que especulen amb els preus dels aliments bàsics; dels que pensen que la història va acabar fa 20 anys i que ja no canviarà.

Però tornant al fil, com ho hem d’arreglar? Jo no tinc cap solució màgica però, modestament, penso que per iniciar el canvi de mentalitat que necessita el món que ens mereixem podem començar per tres coses bàsiques que estan al nostre abast. La primera: despertar. Hem de sortir d’aquest estat de xoc que ens ha mantingut paralitzades durant anys, hem de buscar maneres d’avançar diferents. La segona: canviar els sistemes que fem servir per informar-nos. No necessitem informatius apocalíptics, ni experts economistes ni tertulians assalariats que ens masteguin el pensament. La tercera: vigilar a qui confiem els nostres diners. Hem de castigar les institucions financeres que tinguin negocis obscurs i actituds indignes com les que ens han portat a aquesta situació.

Tot plegat no serà gens fàcil. Però tinc clar que la meva actitud davant la vida i el món ja no és la mateixa que abans d’aquesta crisi. És millor. Per això, malgrat tot, estic content i esperançat. I per això puc dir gràcies, crisi!

[Article publicat al Programa de Festa Major 2012 de Gelida]

Anuncis