Arxius mensuals: Desembre de 2013

Girar la truita

Aquests últims mesos s’han donat alguns casos a Gelida que han mostrat fins a quin punt la política municipal dificulta el fet de disposar d’una sala municipal. La casuística dóna per molt i no hi entraré perquè faríem un altre article. Com que sóc un dels que m’hi he trobat, he pogut llegir les normatives i ordenances que regulen el tema i m’han cridat l’atenció algunes coses.

He de dir que, d’entrada, sobten les contradiccions que hi ha entre unes normatives i altres a l’hora de determinar qui és susceptible d’estar exempt dels pagaments i qui no. En unes són entitats reglades, en altres només entitats del poble, persones, grups de persones… Tot plegat sembla fet expressament per complicar el tema. Sembla que ens diguin que participació ciutadana sí, però participació ciutadana en iniciatives de la mateixa ciutadania, ja no tant.

Però hi ha una normativa, concretament, que m’ha cridat més l’atenció. És l’Ordenança 23, la que regula les taxes d’accés als espais municipals. A l’article 3 diu això: “La base imposable d’aquesta taxa està constituïda pel valor de mercat de la utilitat derivada de la utilització de les d’instal·lacions, materials i estris municipals”. Neoliberalisme en estat pur, legislant per fer comportar les entitats públiques com empreses privades.

A veure, fem una prova. Si fem, per exemple, una xerrada sobre les pensions, convindrem que la utilitat derivada de l’ús de l’espai és un benefici social per la gent que s’hi va a informar, oi? Així doncs, i segons el text de l’ordenança, l’Ajuntament aplicarà una taxa sobre el valor de mercat d’aquest benefici social. L’Ajuntament farà d’empresa. Però enlloc no s’aclareix com es determinarà quin és el valor de mercat d’aquests beneficis. És més, acte seguit l’ordenança aplica un valor fixe a cadascun dels espais sigui quin sigui l’ús. Així doncs, el punt no té cap mena de sentit.

La única finalitat que té aquesta ordenança és establir uns preus fixes. Amb l’agreujant que s’hi ha introduït el concepte del valor de mercat per la patilla. Potser ho ha fet algú convençut i conscient d’estar fent batalla ideològica a les institucions públiques. Però potser ha estat molt pitjor, potser ho ha fet algú que ni se n’ha adonat, que ha interioritzat els conceptes neoliberals fins al punt que ja ni s’ho imagina d’una altra manera.

Aquestes ordenances, aquesta interiorització, aquesta introducció per la patilla del concepte del valor de mercat en un lloc on no hi pinta res, tot això és la viva imatge de l’actual hegemonia neoliberal. El trobem per tot arreu, i només començant a defensar i exigir allò públic, a tot arreu i sempre, des d’allò més gran a això més petit, podrem començar a fer el canvi mental que necessitem per girar la truita.

[Article publicat a la revista autogestionada laGralla.G i a Xarxa Penedès el desembre del 2013]

Anuncis

Coses de bitxos raros

Ara deu fer uns dos anys a Gelida es va fer una campanya de retolació general. Per dir-ho d’alguna manera, diré que alguns barris van ser retolats de manera “errònia”. Entre d’altres, va ser el cas del barri dels Tarongers, el meu barri. Situat al peu del Castell de Gelida, és un dels més antics del poble. De fet, existeixen documents de quatre o cinc segles d’antiguitat que ja l’esmenten. Doncs des d’aquella campanya de retolació, el barri dels Tarongers està indicat en els cartells del poble com a “barri del Castell”. Segons sembla, en alguna ocasió s’ha interpel·lat l’equip de govern per mirar d’esmenar aquest i altres errors d’aquella retolació, però per ara no s’ha aconseguit res.

Un dia, un antic veí del barri em va sorprendre quan, davant la meva indignació pel tema, em deia que a ell ja li semblava bé. Segons ell, amb el nom de “barri dels Tarongers” no s’entenia res i en canvi, “barri del Castell” era molt més apropiat perquè s’entenia millor i podria fer que el barri fos més visitat. Quan vaig queixar-me del fet que ni tant sols s’havia consultat els veïns, la resposta va ser un somriure condescendent. “No es pot estar sempre consultant-ho tot!”, em va dir. La discussió no va arribar a més i al final me’n vaig acabar oblidant.

Explico tot això perquè fa poc he llegit “La nueva razón del mundo”, un assaig sobre el neoliberalisme. Ja sabeu, allò que els economistes mediàtics diuen que no existeix mentre el prediquen a diari. La tesi del llibre és que el neoliberalisme, a més de doctrina econòmica, és una lògica de pensament. Una lògica que s’ha estès arreu i que es mou amb uns paràmetres que coneixem prou bé: mercat, competència, eficiència, empresa, bones pràctiques… Qualsevol tema s’ha d’avenir als paràmetres d’aquesta nova raó, i els qui en surten no són vistos només com a persones que pensen diferent sinó com a persones que estan fora de tota lògica. Bitxos raros.

Mentre ho llegia se m’acudien alguns exemples quotidians d’aquesta nova raó. Aquella conversa sobre la nova retolació del barri n’és un: conscientment o no, el meu interlocutor feia servir aquesta lògica. Volia que el barri tingués un nom més senzill, que fos més eficaç, que es vengués millor i que atragués més visitants. Pensava en el barri com si fos una empresa. Per això s’havia d’adaptar al mercat dels barris i havia de competir. Havia de buscar el màxim benefici i ser el barri més visitat. I tant se valia si més enllà d’un bar el barri no té cap botiga. Tant se valia si el Castell de Gelida és reclam suficient, no només pel barri sinó pel poble sencer. S’havia d’ajustar a la lògica, i no cal dir que l’antiguitat del nom original o la necessitat d’una consulta als veïns abans de canviar-nos el nom del barri són arguments que estan fora d’aquesta lògica. Són coses de bitxos raros.

[Article publicat a Xarxa Penedès el novembre del 2013]