Arxius mensuals: Octubre de 2014

Les caixes “selfie”

És un calorós dia d’agost i ens hem acostat a uns grans magatzems de productes esportius. Anem en busca d’unes noves sandàlies. Ens conjuguem en no caure en cap altra temptació. Passem ràpid pels passadissos sense fixar-nos en les ofertes que ens assetgen. Per fi trobem les sandàlies. N’hi ha del meu número? D’acord, ja les veig. Aquestes m’agraden i em van bé. El preu és raonable. Me les quedo, marxem.

Ja som a les caixes. N’hi ha una fila ben llarga, potser deu o quinze, però només dues estan obertes. Al costat hi ha quatre caixes selfie”, d’aquelles que t’has de cobrar tu mateix. No tenim cap dubte i ens posem a la cua de les caixes normals. No passa gaire temps fins que se’ns acosta una treballadora. Ens suggereix que passem a les caixes “selfie”, diu que allà no hi ha cues i acabarem molt abans. No, gràcies. La noia se’n va, parla amb un company, i aquest aviat se’ns torna a acostar. Ens demana perquè no volem passar a les caixes selfie”. De fet, ens agrada que ens faci aquesta pregunta. Li expliquem que no ens agrada aquell sistema. I desgranem els punts: no compartim la filosofia del “cobra’t tu mateix”; ens sembla una altra tècnica de control social; no volem sumar a les llistes d’usuaris que ho fan servir; resulta obvi que suposa una reducció de llocs de treball; no tenim ni pressa ni ganes que ens facin córrer… Però el noi sembla tenir respostes per tot: les caixes no responen a una reducció de llocs de treball sinó a una falta d’espai del local; des que les tenen, els treballadors de la botiga han augmentat; són caixes exactament iguals a les normals, només que una mica més ràpides… La conversa s’allarga encara una mica més, i fins i tot apareix l’Adam Smith i la seva mà invisible. Un senyor que fa cua darrere nostre es manté també en la nostra posició. Finalment, el noi comprèn que no ens convencerà i ens deixa per impossibles. Mentre s’allunya, encara té energia per deixar-nos anar allò de “les coses no són tant senzilles!”.

Mentre acabem de fer cua, ens preguntem si tot aquell interès ha estat “motu proprio” o si és una consigna dels grans magatzems. Sembla clar que alguns treballadors han fet un curs accelerat per convèncer de l’ús d’aquelles caixes. La conversa no ha deixat de ser interessant però ens ha deixat un sabor amarg. En un moment de la conversa, quan li hem dit que aquell invent és una forma de reduir llocs de treball, el noi ens ha fet una mirada condescendent. Una mirada que diu “ah! que sou d’aquests que es preocupen pels llocs de treball dels altres…” Poseu-hi el to que vulgueu. Ha estat un instant, una mirada, però dins el meu cap he vist en aquell noi el resultat perfecte de tants anys de rentat de cervell i de doctrina del jo a parts iguals. Una jove imatge de l’èxit neoliberal que ens mira amb gest condescendent a nosaltres, pobres restes d’un passat que s’extingeix a poc a poc.

Tant de bo aviat tinguem un país nou. La feina que ens quedarà quan el tinguem serà encara més dura i exigent. Perquè canviar-ho tot ha d’implicar també el canvi de mentalitats, el canvi delssistemes de valors i el canvi de la forma de pensar neoliberal. I aquí ja no tindrem tanta unitat.

[Article publicat a Xarxa Penedès l’octubre del 2014]

Anuncis

Marcar cervell

“Mens sana in corpore sano” diu la famosa cita llatina. I no és pas res indesitjable tenir una ment sana en un cos que també està sa. Últimament, però, em fixo en la fal·lera que tenen alguns i algunes de publicitar les seves audàcies esportives en les xarxes socials. Sempre que veig algú que explica al món que ha fet tants quilòmetres corrent, pedalant, nedant o el que sigui, em pregunto perquè no ens explica també quantes pàgines ha llegit aquell dia.

Si no ho dic rebento. I ja sé que ara puc quedar com el “mestre tites” o com una saberuda i odiosa rata de biblioteca. Res més lluny de la realitat. Últimament llegeixo molt menys del que voldria. I també pedalo molt menys del que voldria. Però és que ni quan llegia més, ni quan pedalava més, no ho anava esbombant per aquests mons de déu com si hagués fet la gran fita. Perquè, vols dir que a algú li importa quants quilòmetres has fet? Ah! Que li importa a algú? Doncs em jugo un pèsol a que aquest algú tampoc no deu tenir masses pàgines llegides per publicitar.

I és que el maleït culte al cos està arribant a uns nivells insofribles. Arriba un punt que per cada bíceps marcat, aniria preparant una pira. Per cada abdominal, aniria carregant el trabuc. I és que després, resulta que el múscul més important, de tant esforç que hem invertit en tonificar la resta, se’ns queda atrofiat. És que no tenim temps…

Fet i fet, si tot això no és cosa que preocupi massa, només és perquè el cervell és un dels pocs músculs que no salten a la vista. Protegit pels ossos del cap, i per molt que ens esforcem en mantenir-lo en forma, mai podrem posar-nos un barret que marqui les seves corbes. I si no entra per la vista, perquè molestar-se?

Però en fi, qui sap? La ciència avança molt de pressa. I la cirurgia estètica també. Potser arriba un dia en que canvien els cànons de bellesa. I potser llavors podrem prescindir dels ossos del cap i posar-nos un casc tant ajustat que marqui els sensuals plecs del nostre cervell. Potser fins i tot podem fer-lo transparent i ser els més agosarats del moment. Encara que jo sempre he estat més de suggerir que de mostrar… Sigui com sigui, d’aquesta manera potser ens podríem coses com ara “Uau! Les corbes dels teus plecs cerebrals em posen a mil!”