Arxius mensuals: febrer de 2015

És l’aroma el que ens uneix?

L’any passat, un anunci de Marcilla1 ens parlava d’un jove que s’havia vist forçat a marxar del país per trobar feina. L’anunci mostrava el dolor de la família davant la situació, i l’alegria del retorn sorpresa gràcies a un dels vols que l’empresa de cafès es dedicava a sortejar. L’anunci va despertar tota mena de comentaris i articles d’opinió, tant a la xarxa com a la premsa escrita. Proveu de cercar el lema “l’aroma que ens uneix” en un cercador si no em creieu.

L’anunci de Marcilla de la present temporada2 segueix en la mateixa línia. Aquesta vegada, però, la història és la d’un jove que arriba a casa tot content. Prepara cafè, fa seure a taula la família i anuncia amb tota la il·lusió del món que li han donat la feina de l’entrevista de la setmana passada. Bé, almenys en aquest cas el pobre noi no ha hagut de fugir del país per trobar feina. Però voleu dir que n’hi ha per tant? I voleu dir que està tant content? Què voleu que us digui, si jo estigués tant content no em dedicaria a fer cafè, jo obriria una ampolla de cava. La pregunta aquí és, doncs, perquè no obre una ampolla de cava si suposadament està tant content?

La resposta és ben evident. El noi ha trobat feina, sí, però quina feina? El noi prepara cafè perquè no està pas per brindis, precisament. Si prepara cafè és perquè la conversa serà llarga. I és que per fi té feina, sí, però ni de conya es podrà plantejar marxar de casa, encara. ¡Ai pares! Teniu fill per estona! Oblideu-vos de reformar la seva habitació, per ara… I no és només que la feina estigui mal pagada. És que el contracte que li han fet és un autèntic insult a la decència. Per acabar de convèncer-lo, li han deixat anar allò tant convincent de “si no t’agrada en tenim a grapats darrere teu”. Tindrà molta sort i haurà de fer molts “sacrificis” si aconsegueix allargar-ho més de, posem-nos optimistes, uns 6 mesos?

No noi, no, tu no estàs content. Aquesta mena d’alegria que sents no és més que la submisa sensació d’agraïment perquè algú en aquest món sembla, i remarquem això de “sembla”, que ha cregut en tu. Per fi pots deixar de sentir-te un pària sense ofici ni benefici. Per fi tens algú que t’explota com a la “gent normal”. Sents una alegria efímera que no aguantarà ni un segon quan et posis a parlar dels contres -sobretot dels contres- d’aquesta merda de feina que has aconseguit. I ho saps. I per això no obres una ampolla de cava i el que fas és preparar cafè. Perquè la conversa serà llarga. I no serà divertida.

1 https://www.youtube.com/watch?v=hBya2x0vR7A