Arxius mensuals: Març de 2015

Perill: es simplifica!

girl-pink-whatsappEn els últims dies han passat davant dels meus ulls una colla de sense sentits i d’absències absolutes de crítica que m’han fet esgarrifar. I més que el què, que ja és seriós, el que més m’ha esgarrifat en la majoria de casos ha estat el qui. I el com. I és que de vegades, quan menys t’ho esperes, persones més o menys properes et sorprenen. I no sempre per a bé. Enteneu-me, ni sóc perfecte ni pretenc ser-ho. Cometo errors com tothom i de vegades dec pecar d’excessiva simplificació. Però no em puc aguantar d’escriure això que segueix. Si algú se sent al·ludit, sisplau, no us ho prengueu a títol personal.

Fa uns dies em sorprenia al Facebook un comentari sobre les destrosses que estan fent els soldats de l’EI, Estat Islàmic, en ciutats mil·lenàries de la zona de l’actual Iraq. No cal ser llicenciat en Història per entendre que arrasar amb bulldozers unes ciutats de més de deu mil anys d’història va molt més enllà de ser un acte abominable. És una desgràcia en majúscules i una pèrdua irreparable per tota la Humanitat. Això ho entén tothom. Però no es pot obviar la ingerència occidental en la zona des de fa tants anys, i per tant el paper determinant dels EEUU i els seus acòlits en la formació d’aquesta i d’altres organitzacions similars. Per això, quan simplement responsabilitzem “la religió” de forma genèrica, el que fem és molt pitjor que no dir res perquè estem situant l’origen del desastre on no toca. Desviem l’atenció de l’autèntic origen del desastre, de de les autèntiques raons per la seva existència, i d’aquesta manera, col·laborem amb els autèntics responsables a espolsar-se les culpes del que passa. Tot plegat no passaria d’una anècdota si el comentari en qüestió l’hagués fet algú sense masses estudis. Però es magnifica, als meus ulls, quan qui el fa és algú amb un ampli fons cultural i sobretot històric. Quan persones així simplifiquen d’aquesta manera, estem corrent un perill.

Pocs dies després va ser 8 de març. No sé ni per on començar. Potser el més flagrant és la pràctica substitució del “dia de la dona treballadora” pel “dia de la dona” així, en genèric. Un altre cop en genèric. Per tota mena de xarxes corrien postals precioses amb missatges naïfs que celebraven el “dia de la dona” sense cap mena de referència ni a la lluita ni al treball, no diguem ja a la relació directa entre capital, explotació i patriarcat… ¿¿de què parles, nen?? Tot plegat empitjora, i molt, quan persones que se suposen conscienciades adornen els seus desitjos pel “dia de la dona” amb icones de pintallavis i de sabates de tacons ben alts. Aquests són els símbols de la dona treballadora? Aquests són els símbols de la dona? Un pintallavis? El suflé puja de manera incontenible quan, en la teva desesperació, intentes fer veure que aquell no és un dia “de la dona” a seques, que hi ha un significat més profund que tot allò, i tota resposta es limita a aquella frase tant gastada de “les dones treballen cada dia”. En els límits de l’al·lucinada més bèstia, arriba un punt en què has de llegir que la justícia no pertany als homes sinó a la “Mare Terra”. Ei! Que no anem bé! Que si volem millores en les condicions laborals les hem d’exigir a la Mare Terra! Deixeu el senyor empresari tranquil, pobre home! El súmmum dels súmmums arriba amb la imatge d’una escultura on una dona frega el terra de genolls, mentre el peu d’escultura honora a “totes les dones que silenciosament han construït la Història”. Bravo, senyores! Lluitin i exigeixin justícia de tota mena, però sobretot facin-ho en silenci. I de genolls. No fos cas que ens molestessin massa. Buidem de contingut les jornades de lluita, simplifiquem el missatge i desviem l’atenció del vertader origen del problema. I quan persones així simplifiquen d’aquesta manera, estem corrent un perill.

Anuncis

Esperant la por

Ja tornen a ser aquí els anuncis de crèdits ràpids, d’assegurances de salut i de fons de pensions. Privats, és clar. No he fet cap anàlisis, però tinc la sensació que durant un temps aquesta mena de monstres capitalistes havien estat amagats. I ara han tornat renovats. Només cal veure el nou anunci de Cofidis1 per veure com resulta que ara són una empresa amb allò que en diuen “responsabilitat social corporativa”, oxímoron com n’hi ha pocs. Una empresa que fa les coses d’una nova manera. Com si tot el que és nou hagués de ser bo així, perquè sí. Tot plegat és quasi tant graciós com els nous anuncis de Repsol o de la Caixa, que diuen que són tant responsables i estan tant preocupats per la societat.

Últimament escolto sovint a Catalunya Ràdio un anunci d’un pla de pensions, ara no recordo exactament de quin banc és. Vénen a dir-nos que, si estem entre els 30 i els 40 anys, més val que comencem a pensar en fer-nos un pla de pensions. Perquè, si no, de grans segurament haurem de dormir a la palla, i tant hi farà si de joves hem treballat o no.Oens espavilem a fer un pla de pensions o anem buscant un lloc sota el pont… i quina por, oi?

De tota la vida l’especialitat dels monstres ha estat el negoci de la por. Por a quedar-se sense diners per pagar les quotes. Por a que la sanitat pública es deteriori cada vegada més i no ens atenguin com cal. Por a quedar-nos sense pensió i viure en la misèria quan siguem vells. Sempre la por. La por ho justifica tot, això ja ens ho explicava fa uns anys la Naomi Klein. Personalment, cada cop que em topo amb un anunci d’aquests veig els voltors del Josep Manel Busqueta. Entre molts d’altres voltors, és clar, però és que aquests són els més descarats, són els que es deixen veure volant en cercles, esperant que els moribunds estirin la pota d’una vegada.

I com és, doncs, que fins fa poc no hem tornat a veure aquests anuncis-voltor, aquests monstres del capital? Doncs no ho sé pas, però tinc la sensació que havien estat una mica amagats. Amagats perquè, fins fa poc, anunciar aquesta mena de productes de la por no era massa productiu: els possibles clients eren massa escassos, els ànims estaven massa encesos i anunciar-se més aviat els podia anar a la contra. No dic que la por la tinguessin ells, però potser sí que durant un temps han tingut una mica vergonya. O de prudència. Sigui com sigui, que tornin a deixar-se veure volant en cercles no pot voler dir res de bo per a nosaltres. Si tornen a sobrevolar-nos els monstres és que veuen noves oportunitats de negoci. Han perdut la mica de vergonya que potser havien tingut, consideren que els ànims ja no estan tant encesos i ja tornen a rondar esperant l’oportunitat. Esperant la por.