Arxius mensuals: Octubre de 2016

Què direm?

Quasi cada vespre, abans de sopar, acostumo a acompanyar el nostre fill de 2 anys en el seu torn de banyera. Al principi no hi vol entrar, vol seguir jugant, s’hi nega i plora. Quan hem acabat la neteja i hem esbaldit el sabó procurem que quedi una estona perquè jugui a l’aigua. És per això que després tampoc no en vol sortir, s’hi nega i torna a plorar.

De vegades aprofito aquesta estona per acabar d’enllestir la taula per sopar, preparar la roba que li posarem, fer coses de casa… Però de vegades simplement em quedo assegut a la tassa del vàter, en silenci, mirant com juga en Pau.

Ahir jugava amb un vaixell. Hi jugava amb tres “clics” de playmobil que vam portar de casa els avis, de quan jo era petit. Jugava a fer-los caure del vaixell a l’aigua. De vegades queien ells sols, de vegades era el vaixell qui bolcava i feia caure els ninots al mar.

Mentre me’l mirava, pensava en la macabra paradoxa que presentava aquella escena: el nostre fill jugant, en la seguretat d’una casa occidental, acabat de banyar amb sabó, amb aigua neta i calenta, esperant un sopar que arribaria amb tota seguretat… I jo, el pare, observant-lo amb total tranquil·litat, gaudint d’aquells petits instants tant màgics, sense preocupar-me de res més que no sigui que la temperatura de l’aigua no baixi massa o que si el sopar ja és a taula o no.

I és que ahir, veient aquell vaixell de joguina bolcar, aquells ninots caient a l’aigua, no podia evitar pensar en els milers de persones que moren intentant creuar el mar per arribar on som nosaltres. No vaig veure el reportatge del Jordi Évole de fa dos dies però ahir vaig sentir com en parlaven a la ràdio. Algú intentava descriure com de difícil havia de ser pujar, amb un fill de 3 anys, en una d’aquelles barques inflables, plenes a vessar de gent amb mirada perduda, sense més rumb que l’horitzó, per arribar a un lloc indeterminat on començar de zero. Òbviament no se’n va sortir. Hi ha coses que no es poden explicar. Algú altre va dir que cada dia, al mar Mediterrani, era com si s’hi estavellés un avió Airbus. Així de cru. Tant que no ens entra al cap. I diu que la Unió Europea ha donat un premi a Proactiva Open Arms, la oenagé de la que parla el reportatge de l’Évole, per la seva labor humanitària. Es pot ser més cínic?

Algun dia, en el futur, algú, potser els nostres fills, ens preguntaran on érem i què fèiem mentre tenia lloc tota aquesta desgràcia dels (suposats) refugiats i immigrants. I no sé pas què direm.

Anuncis

«Policía de paisano»

El passat diumenge 21 d’agost del 2016, diumenge de Festa Major a Gelida, tenia lloc la festa organitzada per l’Assemblea de Joves de Gelida. Aquest és un acte que es va començar a fer el 2004, ara ja en fa 12 anys, pel que és ja un acte tradicional de la nostra Festa Major. Han passat uns quants anys i moltes coses han canviat, també dins de l’Assemblea de Joves. Els qui formàvem part de l’Assemblea en aquells moments inicials ens hem fet grans i noves generacions de joves gelidencs ens han anat substituint i tirant endavant el projecte.

Perquè escric tot això? Doncs perquè en aquesta última festa de l’Assemblea de Joves vaig tenir moltes sensacions negatives i ben poques de positives. Em sap molt de greu haver-ho d’admetre, però va ser així, i ho he d’explicar perquè si no, rebento. Com que no tinc un criteri clar de què em va saber més greu us ho explicaré en forma cronològica.

policia_de_paisano_cuerpo_nacional_de_policia-i-1356232576400135623011La història comença quan arribem al recinte del Montcau. Primera sorpresa: hi ha dos vigilants de seguretat a la porta i ens veiem obligats a passar per una mena de passadís per a cabres per entrar al recinte. Bé, de fet, quan hi arribem només n’hi ha un, de vigilant. Força ben educat, tot s’ha de dir. Però quan una amiga ens diu que ella va entrant i que ja ens trobarem a dintre, perquè a nosaltres no ens deixaran entrar mentre tinguem una beguda a la mà (d’això en parlaré més endavant) veiem que el vigilant li vol examinar la bossa. Per cert, una bossa de mà més petita que la meva ronyonera, que ningú em va intentar examinar. La nostra amiga s’hi nega, amb tot el dret. Mentre discuteixen amb el vigilant, veiem que se n’acosta un altre. Aquest, força més mal carat i amb una samarreta del tot surrealista que porta una escut que diu «España» i un missatge ben gros que diu «Policia de paisano». Com que «Policia de paisano»??? Des de quan els policies de paisà t’avisen que ho són? De què pot servir anar de paisà si ho avises en una samarreta? No podem fer altra cosa que riure d’aquella mena de broma feta samarreta. No sé si va ser perquè la nostra amiga es va negar a que li examinessin la bossa, si va ser per les nostres rialles vers la samarreta o si és que el vigilant anava restret de feia hores, però el cert és que amb la seva arribada l’ambient es va tensar de forma exagerada. Crits, mala educació, prepotència i sensació d’arbitrarietat: mentre passava tot això, resulta que altra gent sí que podia entrar amb begudes, però nosaltres no. Ens acabem les begudes i ens disposem a entrar, no sense abans exigir al vigilant que baixi el to i que canvii l’actitud, que allà hi anàvem a passar-ho bé i que no érem ni delinqüents ni jovenets a qui aquella actitud pogués espantar. Efectivament, el senyor demana disculpes, però no canvia el to. Respirem fondo i entrem deixant-los a la porta. Quina rebuda, tu!

Bé, doncs ja som dins, anem a prendre alguna cosa? La segona sorpresa me l’emporto a la barra. Els preus dels combinats són més cars que les dues nits anteriors! La cervesa, per anomenar d’alguna manera a aquella cosa que sortia del barril, val el mateix. Però ha desaparegut el «bonobirra», cosa que encara no sóc capaç d’entendre. La festa de l’Assemblea de Joves, lluny de reivindicar els preus populars i facilitar les coses a les butxaques del jovent, no només no deixa entrar amb begudes de fora sinó que, a més, té els preus més cars de la Festa Major i ha abolit la única iniciativa de tot el poble que oferia cervesa a bon preu. No m’ho puc creure. Ep! I no parlem de no deixar entrar perilloses ampolles de vidre, parlem de gots de plàstic provinents d’altres llocs de la Festa Major. Uns gots que s’acabaran en molt poc temps i que aviat s’ompliran amb beguda de la festa.

La cosa no anava massa bé però en fi, hem vingut a divertir-nos, oi? A veure què fan els músics. Ens trobem amb música variada, de tota mena. Segons ens comenten, abans que arribéssim havien fet una mica de rap. Em penso que tenen sort, els artistes «raperos» que m’hagi perdut l’actuació. Perquè el discurs masclista i homòfob que he sentit algunes vegades en els «raperos» locals és cosa que mereix un article sencer. Però en fi, quan vam arribar nosaltres s’estava preparant un grup de joves que feien «ska» una mica accelerat. Després hi hauria música punxada. Bé, doncs a veure què tal. No entraré a comentar ni el grup ni el primer dels encarregats a punxar la música. Tot molt correcte. Per això me’n vaig directament al segon i últim punxa discos de la nit, que ens ofereix una sessió d’aquesta música tant de moda actualment que és el «reguetón». Una música que seria prou ballable si no fos perquè la gran majoria de les seves cançons tenen un fons masclista que tira d’esquena. Mira que n’he ballat de coses a la meva vida… però amb allò sí que no. No es poden ballar aquestes lletres. I no puc entendre com una entitat com l’Assemblea de Joves permet que es punxi una música amb aquest missatge. Ja sé que «és que és el que està de moda» i tot el que vulgueu, però no pot ser. Així es posava el colofó a una nit decebedora.

M’he pensat molt si havia d’escriure tot això o no, si havia de criticar l’Assemblea de Joves obertament o no. I la conclusió és que sí: que encara que quedi com un «pureta» que té una rabieta (rodolí), és necessari que algú digui que no pot ser.

No pot ser que una entitat que va néixer amb l’esperit crític, amb l’energia i la rebel·lia de la joventut organitzada, accepti mesures que, suposadament, són per incrementar la seguretat però que, en realitat, el que fan és augmentar la sensació d’arbitrarietat. Si el que es vol és tenir un dispositiu per evitar baralles es pot fer de moltes maneres, més en una festa que no té ni la meitat d’assistència que la de la nit anterior. Portes obertes i el personal de seguretat que vigili si vol, però des de la distància, sense perdre el respecte a ningú, sense prepotència, sense mala educació i sobretot, sense samarretes que incitin ni al riure ni a la bronca. I si al final resulta que és l’Ajuntament qui ha obligat a l’Assemblea a fer-ho així, doncs a denunciar públicament la situació i a fer la festa a una altra banda. O a suspendre-la, tant li fot, però no es poden acceptar aquesta mena de gent i d’actituds.

No pot ser que es perdin els preus populars. No pot ser que a la festa de l’Assemblea els combinats siguin els més cars de la Festa Major i no pot ser que desaparegui el «bonobirra». Ah! I una altra cosa! No pot ser que ens obliguin a quedar-nos amb els gots de plàstic tant si ens agrada com si no. Sigui quina sigui la causa última que ho ha motivat, no pot ser. De tot això ja no se’n pot passar la responsabilitat a l’Ajuntament.

I per acabar, no pot ser que es tolerin missatges masclistes, sexistes ni vexants, per molt de moda que pugui estar un estil musical. Escoltar i ballar aquesta mena «reguetón» (o rap masclista, és igual) és de les coses més allunyades a qualsevol cosa que es pugui assemblar a l’esperit crític. La no-submissió als cànons de la moda és un dels principals fronts de batalla que pot tenir qualsevol entitat que es digui jove i que es digui crítica.

En fi. Per acabar, membres actuals de l’Assemblea que heu llegit fins aquí, no us prengueu aquest escrit com un atac, sisplau. Això no és una crítica amb mala llet, no hi ha mala intenció ni cap ganes d’assenyalar ningú com a culpable de res. Preneu-vos-ho, sisplau altra vegada, com una crítica constructiva d’algú que, malgrat la diferència d’edat que es va incrementant generació rere generació, es sent molt a prop vostre.