Què direm?

Quasi cada vespre, abans de sopar, acostumo a acompanyar el nostre fill de 2 anys en el seu torn de banyera. Al principi no hi vol entrar, vol seguir jugant, s’hi nega i plora. Quan hem acabat la neteja i hem esbaldit el sabó procurem que quedi una estona perquè jugui a l’aigua. És per això que després tampoc no en vol sortir, s’hi nega i torna a plorar.

De vegades aprofito aquesta estona per acabar d’enllestir la taula per sopar, preparar la roba que li posarem, fer coses de casa… Però de vegades simplement em quedo assegut a la tassa del vàter, en silenci, mirant com juga en Pau.

Ahir jugava amb un vaixell. Hi jugava amb tres “clics” de playmobil que vam portar de casa els avis, de quan jo era petit. Jugava a fer-los caure del vaixell a l’aigua. De vegades queien ells sols, de vegades era el vaixell qui bolcava i feia caure els ninots al mar.

Mentre me’l mirava, pensava en la macabra paradoxa que presentava aquella escena: el nostre fill jugant, en la seguretat d’una casa occidental, acabat de banyar amb sabó, amb aigua neta i calenta, esperant un sopar que arribaria amb tota seguretat… I jo, el pare, observant-lo amb total tranquil·litat, gaudint d’aquells petits instants tant màgics, sense preocupar-me de res més que no sigui que la temperatura de l’aigua no baixi massa o que si el sopar ja és a taula o no.

I és que ahir, veient aquell vaixell de joguina bolcar, aquells ninots caient a l’aigua, no podia evitar pensar en els milers de persones que moren intentant creuar el mar per arribar on som nosaltres. No vaig veure el reportatge del Jordi Évole de fa dos dies però ahir vaig sentir com en parlaven a la ràdio. Algú intentava descriure com de difícil havia de ser pujar, amb un fill de 3 anys, en una d’aquelles barques inflables, plenes a vessar de gent amb mirada perduda, sense més rumb que l’horitzó, per arribar a un lloc indeterminat on començar de zero. Òbviament no se’n va sortir. Hi ha coses que no es poden explicar. Algú altre va dir que cada dia, al mar Mediterrani, era com si s’hi estavellés un avió Airbus. Així de cru. Tant que no ens entra al cap. I diu que la Unió Europea ha donat un premi a Proactiva Open Arms, la oenagé de la que parla el reportatge de l’Évole, per la seva labor humanitària. Es pot ser més cínic?

Algun dia, en el futur, algú, potser els nostres fills, ens preguntaran on érem i què fèiem mentre tenia lloc tota aquesta desgràcia dels (suposats) refugiats i immigrants. I no sé pas què direm.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s