Fidel Castro a la portada

lagrallag25

Ahir es va presentar el número de Santa Llúcia 2016 de la revista autogestionada La Gralla.G. Amb aquest número hem arribat ja al número 25.

Des de fa 5 números sóc l’encarregat de la maquetació de la revista. I el meu article en aquesta ocasió explica perquè he triat aquesta portada. Per això el títol d’aquesta entrada es diu així, “Fidel Castro a la portada”.

 

 

 

 

Fidel Castro a la portada

El passat 25 de novembre moria Fidel Castro als 90 anys. Mal que els pesi als 10 presidents dels Estats Units als qui va sobreviure (i als seus incomptables intents d’assassinar-lo), qui va matar Castro va ser la vida i no pas ells.

Un cop mort, xarxes socials, televisions, ràdios i diaris es van llançar a felicitar-se per l’esperada mort del dictador. El món ha perdut un tirà i (diuen) és ara una mica més lliure. I si tot això és així, com pot haver-hi tanta gent com jo que, malgrat tot el que sabem (i critiquem) d’en Castro, sentim que amb ell s’ha perdut un referent? Perquè aquesta portada?

Moltes vegades es fa difícil triar una portada, però aquesta vegada ho he tingut molt clar: Fidel, Allende i la frase de Carlos Fernández Liria: “Potser preferiríem un Allende a un Fidel.
Però el que han fet sempre amb els Allendes és matar-los. Preferim un Fidel viu a un Allende mort.”

Perquè és exactament això. Perquè ells mai no han deixat que els Allendes del món fessin el seu camí cap a l’emancipació social en pau. Perquè si vols fer la revolució social, o et bunqueritzes, o et declares en guerra amb el món sencer, o no et deixen viure. Perquè precisament per això Fidel va viure tants anys i Allende en va viure tant pocs. Perquè, com deia Sergi Picazo en un magnífic article, contra els Allendes del món, les “democràcies” occidentals sempre han utilitzat “la pedagogia del milió de morts” per ensenyar a les masses a votar de forma correcta, tal com explicava Santiago Alba Rico.

No tinc cap ganes de defensar règims dictatorials ni de partit únic. Imagineu si n’estic allunyat que ni tan sols ho faig per defensar la idea de l’Estat. Però ep! Que si voleu quedar-vos només amb aquesta idea i enviar-me directament a viure a Cuba per tal que aprengui de primera mà com s’hi viu, doncs hi teniu tot el dret, només faltaria. Però no és per això. Ho faig perquè, malgrat totes les ombres (sí, moltes) Cuba segueix sent símbol de resistència a l’Imperi del capital i dels mercats. Perquè, malgrat la revolució al segle XXI pugui prendre altres formes, Cuba és encara icona del somni revolucionari. Perquè també aquí tenim un discurs únic, un pensament correcte, liberal, socialdemòcrata, suposadament apolític de vegades… Un discurs que reprodueix ideologia dominant i que es felicita perquè el dimoni és mort. Perquè, en la nostra guerra simbòlica de cada dia, ells saben molt bé com desarticular qualsevol discurs i resistència, pel boc gros i matant tot el que és gras, fent-nos assumir els seus postulats pseudo-humanistes. Perquè, com deia Imma Monsó, avui la mentida és ultra ràpida mentre la veritat segueix sent lenta i pausada. I contra les mentides cal anar als textos llargs i matisats, encara que tinguin més de 700 pàgines com la Biografia a dos voces de Ignacio Ramonet. I això ja costa més.

En fi. Tanco l’escrit prenent altre cop les paraules de Sergi Picazo: “Cuba és una idea. Cuba és un sentiment. Cuba és un punt des d’on començar. Cuba és un lloc on agafar-se. Cuba és una utopia.” I les utopies ens serveixen per seguir caminant. Fins a la victòria sempre!

[Article publicat a la revista autogestionada laGralla.G, desembre del 2016]

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s