L’esquerra-a-l’esquerra-del-PSOE

Deia el Manifest Comunista que la història de totes les societats existents fins avui és la història de la lluita de classes. No és casualitat que intel•lectuals liberals com Fukuyama diguessin, un segle després, que la història (entesa com una lluita entre ideologies) ja s’ha acabat. Si el final de la història és la democràcia liberal, la història s’ha acabat i la lluita de classes també. Una de les grans victòries liberals, però, va ser molt abans de Fukuyama quan, als anys 70, l’esquerra europea va renunciar a la lluita de classes: el PSOE ho feia el 1979.

De tant en tant, però, encara algú ens recorda que la vella idea comunista segueix vigent: el 2014, el multimilionari Warren Buffet deia: “Per descomptat que la lluita de classes existeix. I estem guanyant els rics!” I és que, per més que l’enemic insisteixi en l’antiguitat i la inutilitat del concepte, la lluita de classes defineix un marc d’interpretació de la realitat que permet entendre què passa al món. I la vida en aquest racó de món fa uns anys que ve determinada pel Procés. Podem, doncs, interpretar el Procés a partir de la lluita de classes? No només ho podem fer: ho hem de fer.

Un dels majors “èxits” del Procés és la coincidència de formacions antagòniques com la CUP i el PDECat en l’objectiu de la independència. Per molts, aquesta coincidència contra-natura és una autèntica traïció de classe. A la dreta, formacions centralistes i autonomistes no entenen com l’antiga Convergència es pot unir amb les anti-sistema de la CUP. A l’esquerra, l’esquerra-a-l’esquerra-del-PSOE no entén com la CUP es pot aliar amb els liberals del PDECat. I tots plegats no ho entenen perquè no s’ho miren amb la lent de la lluita de classes. Que la dreta no ho faci, mira, passa. Però que no ho faci l’esquerra és una autèntica derrota.

No hauria de ser difícil de veure que la dreta, malgrat compartir idees i objectius, no és homogènia i té les seves lluites internes. En la oligarquia també hi ha classes, i les oligarquies regionals s’han vist obligades a defensar els seus interessos, que veuen atacats per interessos d’oligarquies d’àmbits d’actuació superiors, estatals i supraestatals. L’antiga Convergència s’ha passat a l’independentisme per defensar el seu àmbit d’actuació natural, Catalunya, que és on practica la seva particular acumulació de capitals. Això ho sabem totes.

Però resulta que Catalunya és una nació sense estat. I com a tal, viu amb un handicap que enterboleix la lluita de classes: la lluita nacional. La manca d’un estat propi fa que la lluita nacional, en major o menor mesura, travessi tot l’arc polític i estigui present arreu. Per això, allò de “la independència és cosa dels rics” que repeteixen molts sectors de l’esquerra-a-l’esquerra-del-PSOE és un greu error. Totes sabem que l’antiga Convergència s’ha passat a l’independentisme pel seu interès de classe. I també sabem que molt abans ja hi havia formacions d’esquerres que defensàvem la independència i brandàvem la bandera independentista. Perquè donar a la dreta aquesta exclusiva?

No, no cal cedir-los tot el protagonisme. El que cal és aprofitar la lluita interna de la dreta per resoldre el conflicte nacional, la única manera de posar fi a la distorsió de la lluita de classes al nostre país. Per això, la resolució del conflicte nacional ha de ser prioritària per a l’esquerra, perquè és l’únic que ens pot portar a una lluita de classes efectiva. Aquí i arreu del món, que d’això va l’internacionalisme: de la independència de totes les nacions sense estat per aconseguir una lluita de classes efectiva i sense interferències polítiques que l’afebleixin.

I tot això és el que no sap o no vol saber l’esquerra-a-l’esquerra-del-PSOE. I és greu, venint d’una tradició que hauria d’entendre aquesta mena de coses. Però sembla que el nacionalisme espanyol ho impregna tot. Ja sabeu, aquest nacionalisme tant hegemònic que no cal ni anomenar. Desconfieu de qui diu no ser nacionalista: d’acord, pot ser que sigui anarquista però, estadística en mà, té moltíssimes probabilitats de ser nacionalista espanyol, per acció o per omissió.

Hi ha masses coses que no sap o no vol saber l’esquerra-a-l’esquerra-del-PSOE, i les declaracions dels seus líders els delaten massa. Fa poc, el Pablo Iglesias queia en la baixesa d’acusar l’independentisme de ser el responsable de “despertar el feixisme”. El subconscient el traïa, em temo, perquè jo diria que, en el fons, el que li cou és no haver-lo despertat ells, el feixisme. El feixisme jau ben tranquil amb la mesella esquerra espanyola.

Per la seva banda, en Xavi Domènech deia que tenen més de 300 propostes per resoldre la greu situació social en què viu Catalunya. El que no explica és com s’ho faran perquè l’Estat no les suspengui una per una via Tribunal Constitucional. Si suspenen mesures gens radicals aprovades per la dreta del PDECat, com poden pensar que no ho faran amb les seves polítiques d’esquerres? No ho expliquen. Perquè no poden.

En fi. Per justícia, desitjo que el proper 21D l’independentisme guanyi les eleccions. Però si no fos així -sisplau, sisplau, sisplau- que guanyi l’esquerra-a-l’esquerra-del-PSOE. Potser així, governant l’autonomia, s’adonaran que és impossible dur a terme una lluita de classes en condicions sense un estat propi; que només des de la independència podrem fer polítiques socials efectives; i que només des de la República Catalana contribuirem a transformar, d’una sola, republicana i fraterna tirada, aquesta Espanya tant encarcarada.

[Article publicat a la revista autogestionada laGralla.G, desembre del 2017]

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s