L’article de l’any

Et poses a escriure i penses en fer una composició gran i incontestable. “Ara veuràs, fotràs l’article de l’any!” Però resulta que una altra vegada et surt un article mediocre, ple d’estructures mentals imposades i impostades. “A la paperera!” Per fi has vist la llum i penses si no és tot el país que està minat d’estructures mentals imposades i impostades. Si no és tot el país que viu sota una absoluta manca de pensament original i valent i si no és tot això una plaga que ens atrapa a totes com una gran teranyina. Submissió, més submissió, molt i molt d’ego i més submissió. A totes bandes i a tots els bàndols. La teva submissió inclosa, és clar. I el teu ego, també. “I si en el fons és que ens agrada…? No! M’hi nego!” I t’enrabies. T’enrabies perquè voldries ser més valent. Voldries que tot el que et fa ser conservador t’importés una merda. “Maleït seny i beneïda ràbia!” Voldries beure’t d’un glop aquest enteniment que tant et limita i, “Ai, aquest ego!”, voldries ser l’heroi que diu a tothom que ja n’hi ha prou de submissió. L’heroi que, al crit de “Seguiu-me!”, obre els ulls de la gent cridant que hem de sortir al carrer per partir-nos la cara una altra vegada. Que allò de l’1 d’octubre només va ser un simulacre, un test, una prova. Que si de veritat volem baixar el cel a la terra només ho aconseguirem partint-nos la cara de nou. I patint, que tot el patiment que estem vivint també ho és, d’alguna manera, un simulacre, una prova i un test del que no en sortirem si no anem de debò. D’una vegada i per totes. Que no serveix de res lluitar per una independència intermitent – ara sí, ara no, ara sí, ara no. Que res no ens farà tornar al moment de la puta i la ramoneta. Que abaixar el cap només serveix per deixar veure el clatell i que caigui millor una nova clatellada. Que ja ens ho va avisar en Xirinacs, que ho hem de fer nosaltres sense delegar en ningú. Que, per innocència o generositat, el dia 3 d’octubre ens vam deixar convèncer; el dia 10 ens vam robar la nostra pròpia cartera i el dia 27 ja era massa tard. Que maleïdes siguin les eleccions imposades, maleïda sigui la victòria, maleïda sigui la obediència a tribunals estrangers i que ja n’hi ha prou de gastar energia en llaços grocs. Que ni un milió de llaços ni de dosis d’empatia amb els presos ens ha de fer oblidar que mai no van tenir la intenció d’aplicar el resultat de l’1 d’octubre. Que mai no van voler que defenséssim les urnes com ho vam fer. Voldries ser i dir tot això i molt més encara fins que de nou et baixa l’adrenalina. L’ego et cau als peus, al seu lloc, ran de terra. Et mires de fit a fit i et preguntes “Però qui coi ets tu? I què has fet, tu, per poder dir tot això?” Doncs un més, sense més. Un de tants que encara té un somni i que no hi vol renunciar. Un de tants que ho és tot i que no és res alhora. El pare dels teus fills, si de cas, única cosa real i que no és poca. “Calla, que em penso que el petit plora.” El vas a veure i quan hi arribes ja ha callat. Ni tant sols ell no et necessita ara. Va, torna a seure davant del teclat, “Ara veuràs, fotràs l’article de l’any!”

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s