Arxiu de l'autor: subiroff

3 voltes opressor

El 1976, l’escriptora Maria Mercè Marçal publicava el seu primer llibre de poemes, Cau de llunes. Aquest llibre conté una sextina que ha tingut molt d’èxit i difusió en general, sobretot en el món de l’esquerra independentista dels Països Catalans. Diu així: “A l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona, de classe baixa i nació oprimida. I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.”

Fa un parell de mesos, em vaig topar amb una frase molt similar però en sentit i matisos molt diferents. Deia: “Sóc home, blanc i heterosexual: sóc un opressor.” Si escrivim la frase a l’estil de la Maria Mercè Marçal podria quedar més o menys així: “A l’atzar culpo de tres condemnes: haver nascut home, de raça blanca i d’opció heterosexual. I la tèrbola pena de ser tres voltes opressor.” Bé, no sé si n’hauríem de culpar a l’atzar o a la cultura de la classe dominant del moment que ens ha tocat viure, però deixem-ho així.

Vaig llegir aquesta impactant frase en una entrevista molt interessant a Rubén Sanchez, un psicòleg que treballa a l’Oficina d’Atenció a la Vïctima del Delicte i que compagina la seva feina amb l’activisme feminista. Sanchez hi explica el procés que va viure per arribar al punt on és ara que, com diu ell, és el de ser un aliat amb el feminisme.

L’entrevista em va resultar molt reveladora. Segons Sanchez, reconèixer que sóc un opressor perquè sóc home, de raça blanca i de condició heterosexual, és el primer pas per fer el “clic” que ha de donar peu a la desconstrucció masclista. I és aquest concepte, el de la desconstrucció masclista, el més interessant de l’entrevista. Per Sanchez, la desconstrucció és el procés necessari que hem d’emprendre els homes un cop prenem responsabilitat dels nostres privilegis. No reconèixer els privilegis que ens comporten aquestes tres condicions o el que és pitjor, negar-los, ens condemna a continuar sent els aliats del patriarcat quan el que cal és tot el contrari: cal que siguem uns traïdors al patriarcat.

Però de quins privilegis estem parlant? Doncs n’hi ha molts, però Sanchez en destaca alguns de senzills, com per exemple la lliure circulació i ocupació de l’espai públic. Un home i una dona poden sortir de casa a la mateixa hora. Però probablement, a ella, durant el camí, algún home li farà una mirada, la xiularà o li farà un comentari. Mentrestant ell, en canvi, arribarà a la feina sense que absolutament ningú l’hagi violentat. En podem esmentar alguns altres: el fet que la veu i la opinió d’un home sempre tenen més pes i credibilitat que les d’una dona; la discriminació salarial i laboral, quan les dones han de demostrar molt més la seva vàlua professional mentre segueixen cobrant menys; el privilegi que tenen els homes de poder mostrar el seu desig sexual i la seva ira; o de no viure sota la pressió estètica; o d’estar alliberats dels treballs de cures… la llista de privilegis és inacabable.

I és per tots aquests privilegis que hem gaudit els homes des de sempre que la desconstrucció masclista és un procés llarg. I difícil. Hem nascut, hem viscut i hem estat educats en un món dominat pel patriarcat, i tenim el masclisme tant interioritzat que moltes vegades ni ens adonem de com de profund viu en nosaltres ni de com el reproduïm en el nostre dia a dia, per més feministes que ens puguem sentir. Seguint Sanchez, el procés ha de començar per fer-nos moltes preguntes: quins han estat els nostres models com a home, com es relacionaven amb les dones, com en parlaven, què volia dir ser un home… Després, continuar amb lectures (dos exemples: “La caiguda del imperio macho” o “11 sencillas cosas que los hombres pueden hacer por el feminismo“), xerrades de conscienciació, etc.

L’entrevista aborda alguns punts més, us recomano que la llegiu i que seguiu algun dels consells que s’hi donen per començar la desconstrucció masclista. Abans, però, cal que tornis a llegir la frase: ets un home, blanc i heterosexual: ets un opressor. Què? Ho acceptes? Sense cap “però”?

[Article publicat a la revista autogestionada laGralla.G, abril del 2017]

Fidel Castro a la portada

lagrallag25

Ahir es va presentar el número de Santa Llúcia 2016 de la revista autogestionada La Gralla.G. Amb aquest número hem arribat ja al número 25.

Des de fa 5 números sóc l’encarregat de la maquetació de la revista. I el meu article en aquesta ocasió explica perquè he triat aquesta portada. Per això el títol d’aquesta entrada es diu així, “Fidel Castro a la portada”.

 

 

 

 

Fidel Castro a la portada

El passat 25 de novembre moria Fidel Castro als 90 anys. Mal que els pesi als 10 presidents dels Estats Units als qui va sobreviure (i als seus incomptables intents d’assassinar-lo), qui va matar Castro va ser la vida i no pas ells.

Un cop mort, xarxes socials, televisions, ràdios i diaris es van llançar a felicitar-se per l’esperada mort del dictador. El món ha perdut un tirà i (diuen) és ara una mica més lliure. I si tot això és així, com pot haver-hi tanta gent com jo que, malgrat tot el que sabem (i critiquem) d’en Castro, sentim que amb ell s’ha perdut un referent? Perquè aquesta portada?

Moltes vegades es fa difícil triar una portada, però aquesta vegada ho he tingut molt clar: Fidel, Allende i la frase de Carlos Fernández Liria: “Potser preferiríem un Allende a un Fidel.
Però el que han fet sempre amb els Allendes és matar-los. Preferim un Fidel viu a un Allende mort.”

Perquè és exactament això. Perquè ells mai no han deixat que els Allendes del món fessin el seu camí cap a l’emancipació social en pau. Perquè si vols fer la revolució social, o et bunqueritzes, o et declares en guerra amb el món sencer, o no et deixen viure. Perquè precisament per això Fidel va viure tants anys i Allende en va viure tant pocs. Perquè, com deia Sergi Picazo en un magnífic article, contra els Allendes del món, les “democràcies” occidentals sempre han utilitzat “la pedagogia del milió de morts” per ensenyar a les masses a votar de forma correcta, tal com explicava Santiago Alba Rico.

No tinc cap ganes de defensar règims dictatorials ni de partit únic. Imagineu si n’estic allunyat que ni tan sols ho faig per defensar la idea de l’Estat. Però ep! Que si voleu quedar-vos només amb aquesta idea i enviar-me directament a viure a Cuba per tal que aprengui de primera mà com s’hi viu, doncs hi teniu tot el dret, només faltaria. Però no és per això. Ho faig perquè, malgrat totes les ombres (sí, moltes) Cuba segueix sent símbol de resistència a l’Imperi del capital i dels mercats. Perquè, malgrat la revolució al segle XXI pugui prendre altres formes, Cuba és encara icona del somni revolucionari. Perquè també aquí tenim un discurs únic, un pensament correcte, liberal, socialdemòcrata, suposadament apolític de vegades… Un discurs que reprodueix ideologia dominant i que es felicita perquè el dimoni és mort. Perquè, en la nostra guerra simbòlica de cada dia, ells saben molt bé com desarticular qualsevol discurs i resistència, pel boc gros i matant tot el que és gras, fent-nos assumir els seus postulats pseudo-humanistes. Perquè, com deia Imma Monsó, avui la mentida és ultra ràpida mentre la veritat segueix sent lenta i pausada. I contra les mentides cal anar als textos llargs i matisats, encara que tinguin més de 700 pàgines com la Biografia a dos voces de Ignacio Ramonet. I això ja costa més.

En fi. Tanco l’escrit prenent altre cop les paraules de Sergi Picazo: “Cuba és una idea. Cuba és un sentiment. Cuba és un punt des d’on començar. Cuba és un lloc on agafar-se. Cuba és una utopia.” I les utopies ens serveixen per seguir caminant. Fins a la victòria sempre!

[Article publicat a la revista autogestionada laGralla.G, desembre del 2016]

Què direm?

Quasi cada vespre, abans de sopar, acostumo a acompanyar el nostre fill de 2 anys en el seu torn de banyera. Al principi no hi vol entrar, vol seguir jugant, s’hi nega i plora. Quan hem acabat la neteja i hem esbaldit el sabó procurem que quedi una estona perquè jugui a l’aigua. És per això que després tampoc no en vol sortir, s’hi nega i torna a plorar.

De vegades aprofito aquesta estona per acabar d’enllestir la taula per sopar, preparar la roba que li posarem, fer coses de casa… Però de vegades simplement em quedo assegut a la tassa del vàter, en silenci, mirant com juga en Pau.

Ahir jugava amb un vaixell. Hi jugava amb tres “clics” de playmobil que vam portar de casa els avis, de quan jo era petit. Jugava a fer-los caure del vaixell a l’aigua. De vegades queien ells sols, de vegades era el vaixell qui bolcava i feia caure els ninots al mar.

Mentre me’l mirava, pensava en la macabra paradoxa que presentava aquella escena: el nostre fill jugant, en la seguretat d’una casa occidental, acabat de banyar amb sabó, amb aigua neta i calenta, esperant un sopar que arribaria amb tota seguretat… I jo, el pare, observant-lo amb total tranquil·litat, gaudint d’aquells petits instants tant màgics, sense preocupar-me de res més que no sigui que la temperatura de l’aigua no baixi massa o que si el sopar ja és a taula o no.

I és que ahir, veient aquell vaixell de joguina bolcar, aquells ninots caient a l’aigua, no podia evitar pensar en els milers de persones que moren intentant creuar el mar per arribar on som nosaltres. No vaig veure el reportatge del Jordi Évole de fa dos dies però ahir vaig sentir com en parlaven a la ràdio. Algú intentava descriure com de difícil havia de ser pujar, amb un fill de 3 anys, en una d’aquelles barques inflables, plenes a vessar de gent amb mirada perduda, sense més rumb que l’horitzó, per arribar a un lloc indeterminat on començar de zero. Òbviament no se’n va sortir. Hi ha coses que no es poden explicar. Algú altre va dir que cada dia, al mar Mediterrani, era com si s’hi estavellés un avió Airbus. Així de cru. Tant que no ens entra al cap. I diu que la Unió Europea ha donat un premi a Proactiva Open Arms, la oenagé de la que parla el reportatge de l’Évole, per la seva labor humanitària. Es pot ser més cínic?

Algun dia, en el futur, algú, potser els nostres fills, ens preguntaran on érem i què fèiem mentre tenia lloc tota aquesta desgràcia dels (suposats) refugiats i immigrants. I no sé pas què direm.

«Policía de paisano»

El passat diumenge 21 d’agost del 2016, diumenge de Festa Major a Gelida, tenia lloc la festa organitzada per l’Assemblea de Joves de Gelida. Aquest és un acte que es va començar a fer el 2004, ara ja en fa 12 anys, pel que és ja un acte tradicional de la nostra Festa Major. Han passat uns quants anys i moltes coses han canviat, també dins de l’Assemblea de Joves. Els qui formàvem part de l’Assemblea en aquells moments inicials ens hem fet grans i noves generacions de joves gelidencs ens han anat substituint i tirant endavant el projecte.

Perquè escric tot això? Doncs perquè en aquesta última festa de l’Assemblea de Joves vaig tenir moltes sensacions negatives i ben poques de positives. Em sap molt de greu haver-ho d’admetre, però va ser així, i ho he d’explicar perquè si no, rebento. Com que no tinc un criteri clar de què em va saber més greu us ho explicaré en forma cronològica.

policia_de_paisano_cuerpo_nacional_de_policia-i-1356232576400135623011La història comença quan arribem al recinte del Montcau. Primera sorpresa: hi ha dos vigilants de seguretat a la porta i ens veiem obligats a passar per una mena de passadís per a cabres per entrar al recinte. Bé, de fet, quan hi arribem només n’hi ha un, de vigilant. Força ben educat, tot s’ha de dir. Però quan una amiga ens diu que ella va entrant i que ja ens trobarem a dintre, perquè a nosaltres no ens deixaran entrar mentre tinguem una beguda a la mà (d’això en parlaré més endavant) veiem que el vigilant li vol examinar la bossa. Per cert, una bossa de mà més petita que la meva ronyonera, que ningú em va intentar examinar. La nostra amiga s’hi nega, amb tot el dret. Mentre discuteixen amb el vigilant, veiem que se n’acosta un altre. Aquest, força més mal carat i amb una samarreta del tot surrealista que porta una escut que diu «España» i un missatge ben gros que diu «Policia de paisano». Com que «Policia de paisano»??? Des de quan els policies de paisà t’avisen que ho són? De què pot servir anar de paisà si ho avises en una samarreta? No podem fer altra cosa que riure d’aquella mena de broma feta samarreta. No sé si va ser perquè la nostra amiga es va negar a que li examinessin la bossa, si va ser per les nostres rialles vers la samarreta o si és que el vigilant anava restret de feia hores, però el cert és que amb la seva arribada l’ambient es va tensar de forma exagerada. Crits, mala educació, prepotència i sensació d’arbitrarietat: mentre passava tot això, resulta que altra gent sí que podia entrar amb begudes, però nosaltres no. Ens acabem les begudes i ens disposem a entrar, no sense abans exigir al vigilant que baixi el to i que canvii l’actitud, que allà hi anàvem a passar-ho bé i que no érem ni delinqüents ni jovenets a qui aquella actitud pogués espantar. Efectivament, el senyor demana disculpes, però no canvia el to. Respirem fondo i entrem deixant-los a la porta. Quina rebuda, tu!

Bé, doncs ja som dins, anem a prendre alguna cosa? La segona sorpresa me l’emporto a la barra. Els preus dels combinats són més cars que les dues nits anteriors! La cervesa, per anomenar d’alguna manera a aquella cosa que sortia del barril, val el mateix. Però ha desaparegut el «bonobirra», cosa que encara no sóc capaç d’entendre. La festa de l’Assemblea de Joves, lluny de reivindicar els preus populars i facilitar les coses a les butxaques del jovent, no només no deixa entrar amb begudes de fora sinó que, a més, té els preus més cars de la Festa Major i ha abolit la única iniciativa de tot el poble que oferia cervesa a bon preu. No m’ho puc creure. Ep! I no parlem de no deixar entrar perilloses ampolles de vidre, parlem de gots de plàstic provinents d’altres llocs de la Festa Major. Uns gots que s’acabaran en molt poc temps i que aviat s’ompliran amb beguda de la festa.

La cosa no anava massa bé però en fi, hem vingut a divertir-nos, oi? A veure què fan els músics. Ens trobem amb música variada, de tota mena. Segons ens comenten, abans que arribéssim havien fet una mica de rap. Em penso que tenen sort, els artistes «raperos» que m’hagi perdut l’actuació. Perquè el discurs masclista i homòfob que he sentit algunes vegades en els «raperos» locals és cosa que mereix un article sencer. Però en fi, quan vam arribar nosaltres s’estava preparant un grup de joves que feien «ska» una mica accelerat. Després hi hauria música punxada. Bé, doncs a veure què tal. No entraré a comentar ni el grup ni el primer dels encarregats a punxar la música. Tot molt correcte. Per això me’n vaig directament al segon i últim punxa discos de la nit, que ens ofereix una sessió d’aquesta música tant de moda actualment que és el «reguetón». Una música que seria prou ballable si no fos perquè la gran majoria de les seves cançons tenen un fons masclista que tira d’esquena. Mira que n’he ballat de coses a la meva vida… però amb allò sí que no. No es poden ballar aquestes lletres. I no puc entendre com una entitat com l’Assemblea de Joves permet que es punxi una música amb aquest missatge. Ja sé que «és que és el que està de moda» i tot el que vulgueu, però no pot ser. Així es posava el colofó a una nit decebedora.

M’he pensat molt si havia d’escriure tot això o no, si havia de criticar l’Assemblea de Joves obertament o no. I la conclusió és que sí: que encara que quedi com un «pureta» que té una rabieta (rodolí), és necessari que algú digui que no pot ser.

No pot ser que una entitat que va néixer amb l’esperit crític, amb l’energia i la rebel·lia de la joventut organitzada, accepti mesures que, suposadament, són per incrementar la seguretat però que, en realitat, el que fan és augmentar la sensació d’arbitrarietat. Si el que es vol és tenir un dispositiu per evitar baralles es pot fer de moltes maneres, més en una festa que no té ni la meitat d’assistència que la de la nit anterior. Portes obertes i el personal de seguretat que vigili si vol, però des de la distància, sense perdre el respecte a ningú, sense prepotència, sense mala educació i sobretot, sense samarretes que incitin ni al riure ni a la bronca. I si al final resulta que és l’Ajuntament qui ha obligat a l’Assemblea a fer-ho així, doncs a denunciar públicament la situació i a fer la festa a una altra banda. O a suspendre-la, tant li fot, però no es poden acceptar aquesta mena de gent i d’actituds.

No pot ser que es perdin els preus populars. No pot ser que a la festa de l’Assemblea els combinats siguin els més cars de la Festa Major i no pot ser que desaparegui el «bonobirra». Ah! I una altra cosa! No pot ser que ens obliguin a quedar-nos amb els gots de plàstic tant si ens agrada com si no. Sigui quina sigui la causa última que ho ha motivat, no pot ser. De tot això ja no se’n pot passar la responsabilitat a l’Ajuntament.

I per acabar, no pot ser que es tolerin missatges masclistes, sexistes ni vexants, per molt de moda que pugui estar un estil musical. Escoltar i ballar aquesta mena «reguetón» (o rap masclista, és igual) és de les coses més allunyades a qualsevol cosa que es pugui assemblar a l’esperit crític. La no-submissió als cànons de la moda és un dels principals fronts de batalla que pot tenir qualsevol entitat que es digui jove i que es digui crítica.

En fi. Per acabar, membres actuals de l’Assemblea que heu llegit fins aquí, no us prengueu aquest escrit com un atac, sisplau. Això no és una crítica amb mala llet, no hi ha mala intenció ni cap ganes d’assenyalar ningú com a culpable de res. Preneu-vos-ho, sisplau altra vegada, com una crítica constructiva d’algú que, malgrat la diferència d’edat que es va incrementant generació rere generació, es sent molt a prop vostre.

Nova vergonya europea

Com una roda que gira sense parar, sembla que estem condemnats a repetir els mateixos errors una vegada i una altra.

berlin-the-reichstag-fire-1112x630Fa 80 anys, mentre a l’Estat Espanyol començava la Guerra Civil, a Europa les potències europees miraven cap a una altra banda mentre a Alemanya s’anava consumant la deriva feixista que portaria al malson nazi que ja coneixem. El 1936 els nazis ja estaven al poder. Només tres anys abans, l’encara dubtós incendi del Reichstag suposava l’excusa perfecta per a l’aprovació d’un decret que suspenia els drets civils bàsics. Es donava així el tret de sortida per la il·legalització de partits polítics i per l’arrest de funcionaris i diputats. Primer van ser il·legalitzats els comunistes. Després tota la resta, fins que només va quedar un partit legal, el NSDAP de Adolf Hitler. S’aprofitaven els mecanismes de la democràcia per dissoldre-la com un terròs de sucre. Mentrestant, la Europa oficial callava. El control dels comunistes a Alemanya ja anava bé; tenir un bastió anti-comunista davant les fronteres amb la URSS, també; els càlculs electorals interns, amb els efectes de la Primera Guerra Mundial encara recents, no aconsellaven nous enfrontaments bèl·lics. Segur que em deixo molts factors però, grosso modo, ja ho tindríem.

Sembla que no n’hem après ni una mica. Fa tot just un mes es vivia a Turquia un cop d’estat fallit. Com l’incendi del Reichstag, un cop d’estat dubtós. Tant, que en cap moment els militars colpistes van intentar arrestar el president Erdogan. Tant, que el mateix president el va rebre com un “regal dels Déus”. En només 2 dies es detenien 7.500 persones, moltes d’elles jutges i fiscals. El mateix passava amb militars, periodistes i professors d’escola. Que hi hagi arrestos després d’un cop d’estat vindria a ser normal. Que en 2 dies s’hagin determinat quines d’aquestes persones estan vinculades al cop, potser ja no tant. Més de 50.000 persones han estat destituïdes dels seus llocs de treball. Tot això, en un dels països amb més periodistes detinguts del món. La repressió i neteja política és evident. Poc després, s’anunciava la declaració de l’estat d’emergència, la suspensió temporal de la carta europea dels drets humans i es tornava a reobrir el debat sobre la pena de mort. De nou, s’aprofiten mecanismes democràtics per dissoldre la democràcia mateixa. Si la deriva autoritària de Erdogan encara no era coneguda per tothom, ignorar-la ara és del tot impossible.

Una altra vegada, avui la Unió Europea no diu res. Turquia no mereix les crítiques ferotges que sí mereixen grans “enemics de la democràcia” com Veneçuela, Cuba, Iran o Corea del Nord. Per la UE, Turquia és un “estat segur” on enviar milers i milers de refugiats; un aliat de posició estratègica, proper a l’orient mitjà i a Rússia, que controla la sortida d’aquesta al Mediterrani i que pot ser l’alternativa als gasoductes russos; un estat fort que manté a ratlla les milícies comunistes i llibertàries kurdes. Milícies que, al mateix temps, són els millors aliats d’occident en la lluita contra els fonamentalistes de l’Estat Islàmic a Syria i Irak. De nou, segur que em torno a deixar molts factors.

Ometent el menyspreu de la democràcia de Turquia, la UE aposta per l’estabilitat del present immediat i llaura el terreny de la inestabilitat en el futur pròxim. En favor dels interessos econòmics, polítics i geoestratègics, la UE menysprea el valor de la vida i dels valors democràtics. Sabem que la democràcia representativa que tenim té moltes mancances i l’hem de criticar sempre que calgui. Però això no ha d’impedir que exigim una Europa que es mulli, d’una vegada i per totes, en la defensa d’uns valors que va fer néixer fa ja alguns segles. Perquè no podem tornar a cometre els mateixos errors. Perquè acumulem masses vergonyes europees a la motxilla i no en podem carregar una altra de tanta grossa.

[Article publicat a la revista autogestionada laGralla.G, agost del 2016]

L’opaca transparència

L’opaca transparència

Feia molt de temps que sabia que ho havia de fer, i de fet, ho havia intentat per Internet un parell de vegades. Finalment, la passada Diada de Sant Pau em vaig fer soci de l’Associació d’Amics del Castell de Gelida (AACG).

Coses de la vida, justament aquest any que em decideixo a fer-me soci, esclata una estranya polèmica a la (fins ara) seriosa i pacífica AACG. Fa cosa d’un mes, comença a córrer un missatge per watsap anunciant que l’Enric Carafí havia estat expulsat de la vicepresidència de l’AACG. Sembla ser que dins l’AACG l’ambient no és allò que se’n diu una bassa d’oli. Tot i que ara en sóc soci, en realitat no sé què ha pogut passar perquè una institució en la vida cultural gelidenca com és l’Enric Carafí hagi estat expulsat del seu càrrec. Ara, el missatge de watsap que el defensava tampoc no era massa encertat, perquè apel·lava a la falta de sang gelidenca autèntica de l’actual junta de l’associació, segons el missatge “quasi tota de gent no nascuda al poble”. I és que qualsevol argument basat en l’autenticitat de la sang o en els drets de la “teula vella” sobre la “teula nova” invalida del tot la idea que es vol defensar.

Més polèmiques. Resulta que un feliçment jubilat gelidenc (que tots coneixem a la Gralla) va acudir al ple municipal del passat 15 de març a fer unes quantes preguntes. Mentre aquest gelidenc que s’enrotlla com una persiana es va dirigir a l’alcalde, aquest li va anar responent amb to greu, potser un xic prepotent, però amb respecte al cap i a la fi. Pel meu gust, aquest alcalde porta ja masses anys en política, però no es pot negar que això li ha donat una experiència notable. “Sabe más el demonio por viejo que por demonio”, que diuen. La cosa va canviar quan el veí que tots coneixem es va dirigir al regidor de cultura. Amb una sola pregunta n’hi va haver prou perquè el regidor respongués al nostre gelidenc de forma totalment fora de lloc, enviant-lo al psico-analista a fer-se una exploració. Vaja, que no només no va respondre sinó que el va tractar de boig. I tot amb aquell lamentable aire de superioritat acadèmica que gasta el regidor, que va esquivar així una pregunta del tot pertinent que molts ens fem, encara ara, a Gelida. A saber: perquè Iniciativa fa un pacte de govern amb el PSC quan aquest té prou majoria per governar sol?

I encara una altra polèmica. Fa unes setmanes, el regidor d’ERC Daniel Garcia Peris publicava al seu mur de Facebook la notícia que el bisbat de Sant Feliu ha reclamat la propietat de l’església i el cementiri del Castell de Gelida. El tema és greu per sí mateix, perquè el Castell és patrimoni de tots, des que l’Ajuntament el va comprar a finals dels anys 60. Però la cosa empitjora quan ni Ajuntament ni AACG no han informat, encara avui, ni als socis de l’associació ni als gelidencs en general. Vaja, que com a soci de l’AACG jo no sé res de tot això. I com a gelidenc, tampoc. Preguntat en Daniel Garcia Peris perquè l’Ajuntament no n’havia dit res, va respondre que ell ho sabia perquè forma part de la junta de la AACG, i que havia fet la mateixa pregunta a l’alcalde en ple municipal. Tota resposta de l’alcalde va ser que “ho farien quan ho cregués convenient”. Doncs senyor alcalde, la pregunta és obligada: quantes coses no sabem a Gelida perquè a vostè no li sembla convenient que se sàpiguen?

Potser faríem bé, tant a les associacions com als ajuntaments, de fer servir menys paraules de goma com “participació” o “transparència” i començar a exercir, però de veritat, la paraula “comunicació”. Perquè sense comunicació, la transparència és opaca. I sense transparència, sense tenir tots la mateixa informació, la participació és desigual.

Total, bisbats fent amics reclamant propietats públiques, acalorades discussions a les associacions, transparències que no transparenten, regidors mal educats i alcaldes que fan el que els rota quan els rota… ni en Berlanga hagués signat aquesta comèdia!

[Article publicat a la revista autogestionada laGralla.G, abril del 2016]

Com un autòmat

Fa quasi 7 mesos que estic a l’atur. Feia més de 10 anys que no em passava. Durant aquests mesos he experimentat situacions i conceptes que potser considerem obvis però que, per més que llegim i ens formem, fins que no els vivim en carn pròpia potser no acabem mai de ser mai prou conscients de com ens afecten.

Quan em vaig quedar a l’atur vaig fer el que fa la majoria de mortals: actualitzar el currículum. Em vaig descarregar una plantilla ben maca i vaig omplir-la amb les meves experiències laborals, mirant que quedessin el més atractives possibles. Hi vaig posar una foto que em donés aires de seguretat i de positivisme alhora. El mateix vaig fer en els portals de recerca de feina habituals. Total, em vaig procurar de tot un paquet de pamflets publicitaris sobre mi mateix. Em vaig preparar per vendre’m. Jo mateix era una empresa i el producte d’aquesta empresa era jo mateix, tancant el cercle. Primer manament neoliberal: tu ets la teva pròpia empresa. Doncs això. I el que més em fot és que ja havia llegit sobre tot això. Ja anava avisat, com aquell qui diu. Doncs no va servir de res. T’hi veus abocat. Abocat a trobar de nou una feina, a esclavitzar-te de nou i el més ràpid possible. No saps com ni perquè, arriba a ser inconscient, automàtic, ho fas perquè et surt de dins.

I l’objectiu de tota aquesta actuació automatitzada no era altre que, òbviament, trobar un treball. Arriba un punt que el treball passa a ser més que desenvolupar una activitat, un ofici o una feina a canvi d’uns diners que ens serviran per sobreviure. Arriba un punt en que el treball en sí mateix és l’objectiu. Tenir un treball per ser algú, per no ser un pària, per ser considerat persona. El treball passa així a ser quasi l’únic objectiu. I quan dius a algú que encara no n’has trobat et miren com si tinguessis un mal lleig. Amb aquella cara de llàstima i allò de “Bueno! Ja sortirà alguna cosa!”. I tant! Un atac de violència em sortirà si no t’apartes de la meva vista! El treball ens dóna estatus de persona. Allò que diuen “que dignifica”… sense comentaris. El món del treball, en tinguem o no en tinguem, comporta aquesta mena de contradiccions internes. Factors que ens fan veure com som nosaltres mateixes qui seguim legitimant, amb els nostres actes i les nostres inhibicions, aquest món que rebutgem. Rebutjar el capitalisme és també, doncs, rebutjar el món del treball que coneixem.

Al mateix temps que tot això, m’adono de com el treball, quan en tenia, em tenia captiu. Qui té el cul llogat no seu quan vol, que diuen. I és ben bé això, perquè el treball té la maquiavèl·lica habilitat de procurar-nos recursos per a sobreviure mentre ens està impedint que visquem. Perquè, excepte les  afortunades que realment gaudeixen amb el seu treball (o això diuen, o això es diuen); excepte aquestes, la resta mentre treballem no vivim. Anar a treballar és com fer una pausa en el nostre viure, una pausa que es va repetint dia rere dia, que consumeix gran part del nostre temps, que impedeix que fem totes aquelles coses que ens agradarien tant i que omplirien tant les nostres vides.

I malgrat tot el que us he explicat, i a banda de poder fer moltes coses que si treballés no podria fer, entre altres coses, buscar alternatives a aquest món laboral i diabòlic; malgrat tot això, la realitat és que em trobo cada matí repetint el clixé d’obrir el correu electrònic, de resseguir les ofertes de treball que m’arriben puntualment, de descartar-ne la gran majoria per esclavistes i indecents. Si bé és cert que cada vegada ho faig amb més indiferència i més fàstic, com un autòmat altra vegada, no és menys cert que ho continuo fent mentre em prenc el cafè amb llet matinal, dia rere dia. I mentre duri la prestació, suposo.