Arxiu de la categoria: Política

3 voltes opressor

El 1976, l’escriptora Maria Mercè Marçal publicava el seu primer llibre de poemes, Cau de llunes. Aquest llibre conté una sextina que ha tingut molt d’èxit i difusió en general, sobretot en el món de l’esquerra independentista dels Països Catalans. Diu així: “A l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona, de classe baixa i nació oprimida. I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.”

Fa un parell de mesos, em vaig topar amb una frase molt similar però en sentit i matisos molt diferents. Deia: “Sóc home, blanc i heterosexual: sóc un opressor.” Si escrivim la frase a l’estil de la Maria Mercè Marçal podria quedar més o menys així: “A l’atzar culpo de tres condemnes: haver nascut home, de raça blanca i d’opció heterosexual. I la tèrbola pena de ser tres voltes opressor.” Bé, no sé si n’hauríem de culpar a l’atzar o a la cultura de la classe dominant del moment que ens ha tocat viure, però deixem-ho així.

Vaig llegir aquesta impactant frase en una entrevista molt interessant a Rubén Sanchez, un psicòleg que treballa a l’Oficina d’Atenció a la Vïctima del Delicte i que compagina la seva feina amb l’activisme feminista. Sanchez hi explica el procés que va viure per arribar al punt on és ara que, com diu ell, és el de ser un aliat amb el feminisme.

L’entrevista em va resultar molt reveladora. Segons Sanchez, reconèixer que sóc un opressor perquè sóc home, de raça blanca i de condició heterosexual, és el primer pas per fer el “clic” que ha de donar peu a la desconstrucció masclista. I és aquest concepte, el de la desconstrucció masclista, el més interessant de l’entrevista. Per Sanchez, la desconstrucció és el procés necessari que hem d’emprendre els homes un cop prenem responsabilitat dels nostres privilegis. No reconèixer els privilegis que ens comporten aquestes tres condicions o el que és pitjor, negar-los, ens condemna a continuar sent els aliats del patriarcat quan el que cal és tot el contrari: cal que siguem uns traïdors al patriarcat.

Però de quins privilegis estem parlant? Doncs n’hi ha molts, però Sanchez en destaca alguns de senzills, com per exemple la lliure circulació i ocupació de l’espai públic. Un home i una dona poden sortir de casa a la mateixa hora. Però probablement, a ella, durant el camí, algún home li farà una mirada, la xiularà o li farà un comentari. Mentrestant ell, en canvi, arribarà a la feina sense que absolutament ningú l’hagi violentat. En podem esmentar alguns altres: el fet que la veu i la opinió d’un home sempre tenen més pes i credibilitat que les d’una dona; la discriminació salarial i laboral, quan les dones han de demostrar molt més la seva vàlua professional mentre segueixen cobrant menys; el privilegi que tenen els homes de poder mostrar el seu desig sexual i la seva ira; o de no viure sota la pressió estètica; o d’estar alliberats dels treballs de cures… la llista de privilegis és inacabable.

I és per tots aquests privilegis que hem gaudit els homes des de sempre que la desconstrucció masclista és un procés llarg. I difícil. Hem nascut, hem viscut i hem estat educats en un món dominat pel patriarcat, i tenim el masclisme tant interioritzat que moltes vegades ni ens adonem de com de profund viu en nosaltres ni de com el reproduïm en el nostre dia a dia, per més feministes que ens puguem sentir. Seguint Sanchez, el procés ha de començar per fer-nos moltes preguntes: quins han estat els nostres models com a home, com es relacionaven amb les dones, com en parlaven, què volia dir ser un home… Després, continuar amb lectures (dos exemples: “La caiguda del imperio macho” o “11 sencillas cosas que los hombres pueden hacer por el feminismo“), xerrades de conscienciació, etc.

L’entrevista aborda alguns punts més, us recomano que la llegiu i que seguiu algun dels consells que s’hi donen per començar la desconstrucció masclista. Abans, però, cal que tornis a llegir la frase: ets un home, blanc i heterosexual: ets un opressor. Què? Ho acceptes? Sense cap “però”?

[Article publicat a la revista autogestionada laGralla.G, abril del 2017]

Fidel Castro a la portada

lagrallag25

Ahir es va presentar el número de Santa Llúcia 2016 de la revista autogestionada La Gralla.G. Amb aquest número hem arribat ja al número 25.

Des de fa 5 números sóc l’encarregat de la maquetació de la revista. I el meu article en aquesta ocasió explica perquè he triat aquesta portada. Per això el títol d’aquesta entrada es diu així, “Fidel Castro a la portada”.

 

 

 

 

Fidel Castro a la portada

El passat 25 de novembre moria Fidel Castro als 90 anys. Mal que els pesi als 10 presidents dels Estats Units als qui va sobreviure (i als seus incomptables intents d’assassinar-lo), qui va matar Castro va ser la vida i no pas ells.

Un cop mort, xarxes socials, televisions, ràdios i diaris es van llançar a felicitar-se per l’esperada mort del dictador. El món ha perdut un tirà i (diuen) és ara una mica més lliure. I si tot això és així, com pot haver-hi tanta gent com jo que, malgrat tot el que sabem (i critiquem) d’en Castro, sentim que amb ell s’ha perdut un referent? Perquè aquesta portada?

Moltes vegades es fa difícil triar una portada, però aquesta vegada ho he tingut molt clar: Fidel, Allende i la frase de Carlos Fernández Liria: “Potser preferiríem un Allende a un Fidel.
Però el que han fet sempre amb els Allendes és matar-los. Preferim un Fidel viu a un Allende mort.”

Perquè és exactament això. Perquè ells mai no han deixat que els Allendes del món fessin el seu camí cap a l’emancipació social en pau. Perquè si vols fer la revolució social, o et bunqueritzes, o et declares en guerra amb el món sencer, o no et deixen viure. Perquè precisament per això Fidel va viure tants anys i Allende en va viure tant pocs. Perquè, com deia Sergi Picazo en un magnífic article, contra els Allendes del món, les “democràcies” occidentals sempre han utilitzat “la pedagogia del milió de morts” per ensenyar a les masses a votar de forma correcta, tal com explicava Santiago Alba Rico.

No tinc cap ganes de defensar règims dictatorials ni de partit únic. Imagineu si n’estic allunyat que ni tan sols ho faig per defensar la idea de l’Estat. Però ep! Que si voleu quedar-vos només amb aquesta idea i enviar-me directament a viure a Cuba per tal que aprengui de primera mà com s’hi viu, doncs hi teniu tot el dret, només faltaria. Però no és per això. Ho faig perquè, malgrat totes les ombres (sí, moltes) Cuba segueix sent símbol de resistència a l’Imperi del capital i dels mercats. Perquè, malgrat la revolució al segle XXI pugui prendre altres formes, Cuba és encara icona del somni revolucionari. Perquè també aquí tenim un discurs únic, un pensament correcte, liberal, socialdemòcrata, suposadament apolític de vegades… Un discurs que reprodueix ideologia dominant i que es felicita perquè el dimoni és mort. Perquè, en la nostra guerra simbòlica de cada dia, ells saben molt bé com desarticular qualsevol discurs i resistència, pel boc gros i matant tot el que és gras, fent-nos assumir els seus postulats pseudo-humanistes. Perquè, com deia Imma Monsó, avui la mentida és ultra ràpida mentre la veritat segueix sent lenta i pausada. I contra les mentides cal anar als textos llargs i matisats, encara que tinguin més de 700 pàgines com la Biografia a dos voces de Ignacio Ramonet. I això ja costa més.

En fi. Tanco l’escrit prenent altre cop les paraules de Sergi Picazo: “Cuba és una idea. Cuba és un sentiment. Cuba és un punt des d’on començar. Cuba és un lloc on agafar-se. Cuba és una utopia.” I les utopies ens serveixen per seguir caminant. Fins a la victòria sempre!

[Article publicat a la revista autogestionada laGralla.G, desembre del 2016]

Nova vergonya europea

Com una roda que gira sense parar, sembla que estem condemnats a repetir els mateixos errors una vegada i una altra.

berlin-the-reichstag-fire-1112x630Fa 80 anys, mentre a l’Estat Espanyol començava la Guerra Civil, a Europa les potències europees miraven cap a una altra banda mentre a Alemanya s’anava consumant la deriva feixista que portaria al malson nazi que ja coneixem. El 1936 els nazis ja estaven al poder. Només tres anys abans, l’encara dubtós incendi del Reichstag suposava l’excusa perfecta per a l’aprovació d’un decret que suspenia els drets civils bàsics. Es donava així el tret de sortida per la il·legalització de partits polítics i per l’arrest de funcionaris i diputats. Primer van ser il·legalitzats els comunistes. Després tota la resta, fins que només va quedar un partit legal, el NSDAP de Adolf Hitler. S’aprofitaven els mecanismes de la democràcia per dissoldre-la com un terròs de sucre. Mentrestant, la Europa oficial callava. El control dels comunistes a Alemanya ja anava bé; tenir un bastió anti-comunista davant les fronteres amb la URSS, també; els càlculs electorals interns, amb els efectes de la Primera Guerra Mundial encara recents, no aconsellaven nous enfrontaments bèl·lics. Segur que em deixo molts factors però, grosso modo, ja ho tindríem.

Sembla que no n’hem après ni una mica. Fa tot just un mes es vivia a Turquia un cop d’estat fallit. Com l’incendi del Reichstag, un cop d’estat dubtós. Tant, que en cap moment els militars colpistes van intentar arrestar el president Erdogan. Tant, que el mateix president el va rebre com un “regal dels Déus”. En només 2 dies es detenien 7.500 persones, moltes d’elles jutges i fiscals. El mateix passava amb militars, periodistes i professors d’escola. Que hi hagi arrestos després d’un cop d’estat vindria a ser normal. Que en 2 dies s’hagin determinat quines d’aquestes persones estan vinculades al cop, potser ja no tant. Més de 50.000 persones han estat destituïdes dels seus llocs de treball. Tot això, en un dels països amb més periodistes detinguts del món. La repressió i neteja política és evident. Poc després, s’anunciava la declaració de l’estat d’emergència, la suspensió temporal de la carta europea dels drets humans i es tornava a reobrir el debat sobre la pena de mort. De nou, s’aprofiten mecanismes democràtics per dissoldre la democràcia mateixa. Si la deriva autoritària de Erdogan encara no era coneguda per tothom, ignorar-la ara és del tot impossible.

Una altra vegada, avui la Unió Europea no diu res. Turquia no mereix les crítiques ferotges que sí mereixen grans “enemics de la democràcia” com Veneçuela, Cuba, Iran o Corea del Nord. Per la UE, Turquia és un “estat segur” on enviar milers i milers de refugiats; un aliat de posició estratègica, proper a l’orient mitjà i a Rússia, que controla la sortida d’aquesta al Mediterrani i que pot ser l’alternativa als gasoductes russos; un estat fort que manté a ratlla les milícies comunistes i llibertàries kurdes. Milícies que, al mateix temps, són els millors aliats d’occident en la lluita contra els fonamentalistes de l’Estat Islàmic a Syria i Irak. De nou, segur que em torno a deixar molts factors.

Ometent el menyspreu de la democràcia de Turquia, la UE aposta per l’estabilitat del present immediat i llaura el terreny de la inestabilitat en el futur pròxim. En favor dels interessos econòmics, polítics i geoestratègics, la UE menysprea el valor de la vida i dels valors democràtics. Sabem que la democràcia representativa que tenim té moltes mancances i l’hem de criticar sempre que calgui. Però això no ha d’impedir que exigim una Europa que es mulli, d’una vegada i per totes, en la defensa d’uns valors que va fer néixer fa ja alguns segles. Perquè no podem tornar a cometre els mateixos errors. Perquè acumulem masses vergonyes europees a la motxilla i no en podem carregar una altra de tanta grossa.

[Article publicat a la revista autogestionada laGralla.G, agost del 2016]

Gelida s’omple de cinisme

S’acosten eleccions municipals i com és tradicional, Gelida està que treu fum d’obres i «millores» als carrers. Quasi tant fum treuen els carrers com el compte de Twitter del regidor de serveis municipals, anunciant ara sí i ara també aquesta i l’altra millora. Qualsevol que no ho sabés pensaria que ens preparem per celebrar les Olimpíades o per rebre en Felip VI amb tots els honors. Tot plegat és digne d’una pel·lícula del mestre Berlanga.

Fa unes setmanes, a partir d’un comentari al compte de Facebook de l’Ajuntament, el regidor d’urbanisme hi explicava que s’havien rebut unes subvencions el passat any i el present, i que si no es gastaven es perdrien. No seré jo qui posi en dubte que les subvencions s’han rebut i que s’han de gastar. Però sí que dubto si tot plegat s’havia de gastar precisament ara. Si, com sembla, les subvencions són anuals, bé es podrien haver programat les obres una mica més espaiades en el temps, i no gastar-ho tot ara com si l’any s’acabés al maig i no al desembre. Sembla que la consigna sigui «Gasteu ara, que si no torneu al govern encara s’ho gastaran uns altres».

N’hi ha més, perquè a finals del mes de març es publicava el nou número de El Balcó, ben farcit de «cromos» amb les actuacions que s’estan duent a terme últimament. Una ment perversa podria pensar que l’aparició del butlletí a pocs dies de la publicació oficial de la convocatòria de les eleccions municipals, el passat 1 d’abril, no és només una casualitat. Sobretot perquè a partir que es publica la convocatòria, sembla ser que la llei electoral prohibeix aquesta mena de publicacions, per allò de no fer campanya electoral amb diners públics. Òbviament, tot plegat pot no ser més que una coincidència. Ara, el fet que aquest butlletí no tingui una periodicitat concreta tampoc no ajuda massa.

I més. Perquè també durant aquest mes de març es presentava la nova campanya de civisme de l’Ajuntament. Podem llegir a El Balcó que la campanya durarà unes 6 setmanes des de mitjans de març. Vaja! Reina de les casualitats! Quasi fins les eleccions! Oh, i també diu El Balcó que un dels eixos de la campanya és la millora de l’entorn tant urbà com natural. Potser algú hauria de dir als responsables de la campanya, que la màquina d’escombrar carrers de Gelida està tant fotuda i deixa anar tantes taques d’oli, que les voreres del nostre carrer ja sembla que tinguin la varicel·la. Invertir els diners que va donar l’empresa que ha pagat aquesta campanya en reparar aquesta màquina potser hagués estat un bon acte de civisme, també. No tant vistós, això també.

En fi, no us penseu, jo no sóc mal pensat de mena. Però és que de vegades ens ho posen tant difícil! Tant, que no sospitar ni una mica et converteix en un autèntic imbècil. Tanta coincidència i tanta activitat concentrada en tant poc temps és massa difícil que sigui una casualitat. Només et falta, llavors, trobar-te llegint a la portada de El Balcó que resulta que «Gelida s’omple de civisme». Doncs no. D’aquesta manera ho posen massa fàcil per dir que no, que Gelida no s’omple de civisme: del que s’omple Gelida és de cinisme.

[Article publicat a la revista autogestionada laGralla.G, abril del 2015]

Fugir endavant

Potser abans no m’hi havia fixat, però últimament trobo que està fent fortuna l’expressió aquesta de “fugir endavant”. Només cal fer una cerca a internet, o escoltar alguna tertúlia, per comprovar que tota mena de polítics i tertulians critiquen tota mena d’actituds adversàries dient-ne que són “fugides endavant”. Quan una expressió fa fortuna és quan tothom la fa servir, això deu passar aquí i a la Xina popular.

Però què vol dir exactament “fugir endavant”? Si fem un anàlisi “patillero” veurem que “fugir” significa escapar o allunyar-se ràpidament d’un perill imminent. “Endavant” indica la direcció de la part anterior o de la cara d’una persona, animal o cosa. Per tant, si fugim endavant el que estem fent és allunyar-nos d’un perill a tota velocitat en la direcció que ja marca la nostra cara. Fugim, doncs, sense canviar la direcció.

Tots sabem que els camins del que ha de venir són sempre desconeguts. Tot i això, seguir per un camí que fins ara ha estat segur hauria de ser el més raonable. En canvi, seguir endavant per un camí que ja ens ha demostrat ser perillós és, com a mínim, temerari. Si a sobre ho fem a tota velocitat, podem dir que fugir endavant és un autèntic suïcidi.

Però això de la fugida endavant no és exclusiva de tronats discursos de tertulians o polítics. O és que no és el mateix sistema on (mal)vivim una veritable i constant fugida endavant? És a dir, sabem que els recursos naturals no són eterns i que caldria (almenys!) frenar-ne l’explotació, però seguim fugint endavant. Sabem que perquè hi hagi una petita part del món que viu bé cal mantenir una gran part del món en la misèria, però seguim fugint endavant. Quants exemples més podríem posar?

La fugida endavant és el nostre pa de cada dia. Fugim endavant de manera sostinguda. Fugim endavant més enllà de les nostres possibilitats. Alguns ho fan de forma desitjada, altres de forma consentida; altres ho fan arrossegats de forma salvatge i altres ni tant sols saben que fugen. Però seguim fugint endavant.

I fugir endavant és un suïcidi. El capitalisme és un suïcidi. Tot el que no sigui aturar-se i canviar el rumb és un suïcidi.

[Article publicat a la revista autogestionada laGralla.G, desembre del 2014]

Capitalisme sense complexes

Des de fa uns dies, pels volts de les 8:45 del matí, al programa de la Mònica Terribas “Els Matins de Catalunya Ràdio” s’està passant un anunci que fa que jo no arribi a la feina de bon humor, per molt bon dia que faci o per bé que hagi dormit. He buscat l’anunci en qüestió a la web de Catalunya Ràdio però no l’he pogut trobar, es veu que encara tenen la delicadesa de penjar-hi els àudios sense anuncis. És igual, us ho explico. L’anunci, resumint, ve a dir alguna cosa així com “perquè hem d’esperar que faci calor per gaudir de la nostra piscina? Amb les nostres bombes de calor banya’t a la teva piscina quan vulguis, estiu i hivern!”

El primer dia que el vaig sentir em vaig quedar de quadros, no m’ho podia creure. Ara cada cop que l’escolto em deixo les cordes vocals en els insults que professo cap als que han fet l’anunci, cap a l’empresa que fa les bombes, cap als responsables que han decidit passar aquest anunci per la nostra ràdio pública… cap a tot déu, vaja. Si algú em veu per l’autopista, dec semblar un boig al volant. Però és que hi ha cosa més obscena que, enmig de totes les misèries que estem vivint (i que no cal que us expliqui), anunciar per la ràdio pública del país quina és la millor manera d’escalfar l’aigua de la nostra piscina? Realment hi ha gent que té aquests problemes? Per a qui s’està fent la ràdio pública?

Després d’escoltar-lo em quedo cada dia donant voltes al tema. En realitat, que la ràdio pública del país anuncii bombes de calor per a piscines és una mostra clara de quina mena de negocis són els que encara es poden fer en aquest país. I és que, quan la gent normal ja no pot gastar més que el que és indispensable per viure, ja no és necessari fer anuncis dirigits a ells. En aquest país ja només poden comprar “extres” els rics. És per això que es fan anuncis d’articles de luxe. I és que la resta de mortals, els que no podem gastar més del necessari, ni existim ni fem cap falta ja en el fabulós món del capital. Un petit detall més que mostra com el capitalisme més cru ha perdut tota mena de vergonya.

[Article publicat a la revista autogestionada laGralla.G i a Xarxa Penedès l’abril del 2014]

I si parlem amb l’alcalde?

veisegon El passat dimecres 22 de gener, el Patronat de Cultura de Gelida va enviar a tots els que hi estem subscrits un correu electrònic anunciant l’acte de presentació d’un llibre a la Biblioteca Jaume Vila i Pascual de Gelida. La cosa no sortiria del que és normal si no fos perquè el llibre que es presentarà el proper 29 de gener és el llibre de David Vila i Ros “I si parlem amb el veí del segon?”. Per donar més pistes, el llibre porta com a subtítol “La independència explicada als indecisos”. Permeteu-me que us expliqui perquè em sembla que aquest fet se surt del que vindria a ser “normal”.

Tot just tres dies abans del correu del Patronat de Cultura, Gil Coma ens explicava en un article que la Junta de Govern de l’Ajuntament de Gelida, en un acord de l’anterior setmana i a proposta de l’alcalde de Gelida, Lluís Valls, instava l’Assemblea Nacional Catalana a “la retirada de les banderes que van ser col·locades a diversos espais públics amb motiu de la Diada Nacional de Catalunya”. Una petició curiosa, sobretot venint d’algú que fa uns mesos semblava força proper al sector del PSC més favorable a la consulta, almenys tant com per convidar a inaugurar la Funifira 2013 a l’ara ex-diputat i alcalde de Lleida Àngel Ros. Sigui com sigui, i més enllà de la baixa concepció democràtica que denota un gest com aquest, és també curiós que el Patronat de Cultura d’un Ajuntament que demana la retirada d’aquelles “banderes” organitzi la presentació d’un llibre que pretén “explicar la independència als indecisos”. I resulta encara molt més curiós quan ens assabentem que el regidor de Cultura (que és d’ICV-EUiA, partit que va votar a favor de la convocatòria de la consulta el 9 de novembre) el mateix dia 22 de gener es va abstenir en una moció de suport a aquesta convocatòria proposada pels grups municipals d’ERC i de CiU.

Amb tot, jo ja entenc que el fet que l’alcalde o el regidor no estiguin d’acord amb la independència o la consulta no ha de ser cap impediment per presentar i fer difusió de tota mena de llibres. Però tot i amb això, no m’he pogut estar d’escriure aquestes línies perquè tot plegat em resulta massa contradictori. I és que potser algú dins dels partits de govern de Gelida s’hauria de fer la pregunta: “I si parlem amb el regidor de Cultura?”.

“I si parlem amb l’alcalde?”

[Article publicat a Xarxa Penedès el gener del 2014]