Gelida s’omple de cinisme

S’acosten eleccions municipals i com és tradicional, Gelida està que treu fum d’obres i «millores» als carrers. Quasi tant fum treuen els carrers com el compte de Twitter del regidor de serveis municipals, anunciant ara sí i ara també aquesta i l’altra millora. Qualsevol que no ho sabés pensaria que ens preparem per celebrar les Olimpíades o per rebre en Felip VI amb tots els honors. Tot plegat és digne d’una pel·lícula del mestre Berlanga.

Fa unes setmanes, a partir d’un comentari al compte de Facebook de l’Ajuntament, el regidor d’urbanisme hi explicava que s’havien rebut unes subvencions el passat any i el present, i que si no es gastaven es perdrien. No seré jo qui posi en dubte que les subvencions s’han rebut i que s’han de gastar. Però sí que dubto si tot plegat s’havia de gastar precisament ara. Si, com sembla, les subvencions són anuals, bé es podrien haver programat les obres una mica més espaiades en el temps, i no gastar-ho tot ara com si l’any s’acabés al maig i no al desembre. Sembla que la consigna sigui «Gasteu ara, que si no torneu al govern encara s’ho gastaran uns altres».

N’hi ha més, perquè a finals del mes de març es publicava el nou número de El Balcó, ben farcit de «cromos» amb les actuacions que s’estan duent a terme últimament. Una ment perversa podria pensar que l’aparició del butlletí a pocs dies de la publicació oficial de la convocatòria de les eleccions municipals, el passat 1 d’abril, no és només una casualitat. Sobretot perquè a partir que es publica la convocatòria, sembla ser que la llei electoral prohibeix aquesta mena de publicacions, per allò de no fer campanya electoral amb diners públics. Òbviament, tot plegat pot no ser més que una coincidència. Ara, el fet que aquest butlletí no tingui una periodicitat concreta tampoc no ajuda massa.

I més. Perquè també durant aquest mes de març es presentava la nova campanya de civisme de l’Ajuntament. Podem llegir a El Balcó que la campanya durarà unes 6 setmanes des de mitjans de març. Vaja! Reina de les casualitats! Quasi fins les eleccions! Oh, i també diu El Balcó que un dels eixos de la campanya és la millora de l’entorn tant urbà com natural. Potser algú hauria de dir als responsables de la campanya, que la màquina d’escombrar carrers de Gelida està tant fotuda i deixa anar tantes taques d’oli, que les voreres del nostre carrer ja sembla que tinguin la varicel·la. Invertir els diners que va donar l’empresa que ha pagat aquesta campanya en reparar aquesta màquina potser hagués estat un bon acte de civisme, també. No tant vistós, això també.

En fi, no us penseu, jo no sóc mal pensat de mena. Però és que de vegades ens ho posen tant difícil! Tant, que no sospitar ni una mica et converteix en un autèntic imbècil. Tanta coincidència i tanta activitat concentrada en tant poc temps és massa difícil que sigui una casualitat. Només et falta, llavors, trobar-te llegint a la portada de El Balcó que resulta que «Gelida s’omple de civisme». Doncs no. D’aquesta manera ho posen massa fàcil per dir que no, que Gelida no s’omple de civisme: del que s’omple Gelida és de cinisme.

[Article publicat a la revista autogestionada laGralla.G, abril del 2015]

Anuncis

Perill: es simplifica!

girl-pink-whatsappEn els últims dies han passat davant dels meus ulls una colla de sense sentits i d’absències absolutes de crítica que m’han fet esgarrifar. I més que el què, que ja és seriós, el que més m’ha esgarrifat en la majoria de casos ha estat el qui. I el com. I és que de vegades, quan menys t’ho esperes, persones més o menys properes et sorprenen. I no sempre per a bé. Enteneu-me, ni sóc perfecte ni pretenc ser-ho. Cometo errors com tothom i de vegades dec pecar d’excessiva simplificació. Però no em puc aguantar d’escriure això que segueix. Si algú se sent al·ludit, sisplau, no us ho prengueu a títol personal.

Fa uns dies em sorprenia al Facebook un comentari sobre les destrosses que estan fent els soldats de l’EI, Estat Islàmic, en ciutats mil·lenàries de la zona de l’actual Iraq. No cal ser llicenciat en Història per entendre que arrasar amb bulldozers unes ciutats de més de deu mil anys d’història va molt més enllà de ser un acte abominable. És una desgràcia en majúscules i una pèrdua irreparable per tota la Humanitat. Això ho entén tothom. Però no es pot obviar la ingerència occidental en la zona des de fa tants anys, i per tant el paper determinant dels EEUU i els seus acòlits en la formació d’aquesta i d’altres organitzacions similars. Per això, quan simplement responsabilitzem “la religió” de forma genèrica, el que fem és molt pitjor que no dir res perquè estem situant l’origen del desastre on no toca. Desviem l’atenció de l’autèntic origen del desastre, de de les autèntiques raons per la seva existència, i d’aquesta manera, col·laborem amb els autèntics responsables a espolsar-se les culpes del que passa. Tot plegat no passaria d’una anècdota si el comentari en qüestió l’hagués fet algú sense masses estudis. Però es magnifica, als meus ulls, quan qui el fa és algú amb un ampli fons cultural i sobretot històric. Quan persones així simplifiquen d’aquesta manera, estem corrent un perill.

Pocs dies després va ser 8 de març. No sé ni per on començar. Potser el més flagrant és la pràctica substitució del “dia de la dona treballadora” pel “dia de la dona” així, en genèric. Un altre cop en genèric. Per tota mena de xarxes corrien postals precioses amb missatges naïfs que celebraven el “dia de la dona” sense cap mena de referència ni a la lluita ni al treball, no diguem ja a la relació directa entre capital, explotació i patriarcat… ¿¿de què parles, nen?? Tot plegat empitjora, i molt, quan persones que se suposen conscienciades adornen els seus desitjos pel “dia de la dona” amb icones de pintallavis i de sabates de tacons ben alts. Aquests són els símbols de la dona treballadora? Aquests són els símbols de la dona? Un pintallavis? El suflé puja de manera incontenible quan, en la teva desesperació, intentes fer veure que aquell no és un dia “de la dona” a seques, que hi ha un significat més profund que tot allò, i tota resposta es limita a aquella frase tant gastada de “les dones treballen cada dia”. En els límits de l’al·lucinada més bèstia, arriba un punt en què has de llegir que la justícia no pertany als homes sinó a la “Mare Terra”. Ei! Que no anem bé! Que si volem millores en les condicions laborals les hem d’exigir a la Mare Terra! Deixeu el senyor empresari tranquil, pobre home! El súmmum dels súmmums arriba amb la imatge d’una escultura on una dona frega el terra de genolls, mentre el peu d’escultura honora a “totes les dones que silenciosament han construït la Història”. Bravo, senyores! Lluitin i exigeixin justícia de tota mena, però sobretot facin-ho en silenci. I de genolls. No fos cas que ens molestessin massa. Buidem de contingut les jornades de lluita, simplifiquem el missatge i desviem l’atenció del vertader origen del problema. I quan persones així simplifiquen d’aquesta manera, estem corrent un perill.

Esperant la por

Ja tornen a ser aquí els anuncis de crèdits ràpids, d’assegurances de salut i de fons de pensions. Privats, és clar. No he fet cap anàlisis, però tinc la sensació que durant un temps aquesta mena de monstres capitalistes havien estat amagats. I ara han tornat renovats. Només cal veure el nou anunci de Cofidis1 per veure com resulta que ara són una empresa amb allò que en diuen “responsabilitat social corporativa”, oxímoron com n’hi ha pocs. Una empresa que fa les coses d’una nova manera. Com si tot el que és nou hagués de ser bo així, perquè sí. Tot plegat és quasi tant graciós com els nous anuncis de Repsol o de la Caixa, que diuen que són tant responsables i estan tant preocupats per la societat.

Últimament escolto sovint a Catalunya Ràdio un anunci d’un pla de pensions, ara no recordo exactament de quin banc és. Vénen a dir-nos que, si estem entre els 30 i els 40 anys, més val que comencem a pensar en fer-nos un pla de pensions. Perquè, si no, de grans segurament haurem de dormir a la palla, i tant hi farà si de joves hem treballat o no.Oens espavilem a fer un pla de pensions o anem buscant un lloc sota el pont… i quina por, oi?

De tota la vida l’especialitat dels monstres ha estat el negoci de la por. Por a quedar-se sense diners per pagar les quotes. Por a que la sanitat pública es deteriori cada vegada més i no ens atenguin com cal. Por a quedar-nos sense pensió i viure en la misèria quan siguem vells. Sempre la por. La por ho justifica tot, això ja ens ho explicava fa uns anys la Naomi Klein. Personalment, cada cop que em topo amb un anunci d’aquests veig els voltors del Josep Manel Busqueta. Entre molts d’altres voltors, és clar, però és que aquests són els més descarats, són els que es deixen veure volant en cercles, esperant que els moribunds estirin la pota d’una vegada.

I com és, doncs, que fins fa poc no hem tornat a veure aquests anuncis-voltor, aquests monstres del capital? Doncs no ho sé pas, però tinc la sensació que havien estat una mica amagats. Amagats perquè, fins fa poc, anunciar aquesta mena de productes de la por no era massa productiu: els possibles clients eren massa escassos, els ànims estaven massa encesos i anunciar-se més aviat els podia anar a la contra. No dic que la por la tinguessin ells, però potser sí que durant un temps han tingut una mica vergonya. O de prudència. Sigui com sigui, que tornin a deixar-se veure volant en cercles no pot voler dir res de bo per a nosaltres. Si tornen a sobrevolar-nos els monstres és que veuen noves oportunitats de negoci. Han perdut la mica de vergonya que potser havien tingut, consideren que els ànims ja no estan tant encesos i ja tornen a rondar esperant l’oportunitat. Esperant la por.

 

És l’aroma el que ens uneix?

L’any passat, un anunci de Marcilla1 ens parlava d’un jove que s’havia vist forçat a marxar del país per trobar feina. L’anunci mostrava el dolor de la família davant la situació, i l’alegria del retorn sorpresa gràcies a un dels vols que l’empresa de cafès es dedicava a sortejar. L’anunci va despertar tota mena de comentaris i articles d’opinió, tant a la xarxa com a la premsa escrita. Proveu de cercar el lema “l’aroma que ens uneix” en un cercador si no em creieu.

L’anunci de Marcilla de la present temporada2 segueix en la mateixa línia. Aquesta vegada, però, la història és la d’un jove que arriba a casa tot content. Prepara cafè, fa seure a taula la família i anuncia amb tota la il·lusió del món que li han donat la feina de l’entrevista de la setmana passada. Bé, almenys en aquest cas el pobre noi no ha hagut de fugir del país per trobar feina. Però voleu dir que n’hi ha per tant? I voleu dir que està tant content? Què voleu que us digui, si jo estigués tant content no em dedicaria a fer cafè, jo obriria una ampolla de cava. La pregunta aquí és, doncs, perquè no obre una ampolla de cava si suposadament està tant content?

La resposta és ben evident. El noi ha trobat feina, sí, però quina feina? El noi prepara cafè perquè no està pas per brindis, precisament. Si prepara cafè és perquè la conversa serà llarga. I és que per fi té feina, sí, però ni de conya es podrà plantejar marxar de casa, encara. ¡Ai pares! Teniu fill per estona! Oblideu-vos de reformar la seva habitació, per ara… I no és només que la feina estigui mal pagada. És que el contracte que li han fet és un autèntic insult a la decència. Per acabar de convèncer-lo, li han deixat anar allò tant convincent de “si no t’agrada en tenim a grapats darrere teu”. Tindrà molta sort i haurà de fer molts “sacrificis” si aconsegueix allargar-ho més de, posem-nos optimistes, uns 6 mesos?

No noi, no, tu no estàs content. Aquesta mena d’alegria que sents no és més que la submisa sensació d’agraïment perquè algú en aquest món sembla, i remarquem això de “sembla”, que ha cregut en tu. Per fi pots deixar de sentir-te un pària sense ofici ni benefici. Per fi tens algú que t’explota com a la “gent normal”. Sents una alegria efímera que no aguantarà ni un segon quan et posis a parlar dels contres -sobretot dels contres- d’aquesta merda de feina que has aconseguit. I ho saps. I per això no obres una ampolla de cava i el que fas és preparar cafè. Perquè la conversa serà llarga. I no serà divertida.

1 https://www.youtube.com/watch?v=hBya2x0vR7A

Fugir endavant

Potser abans no m’hi havia fixat, però últimament trobo que està fent fortuna l’expressió aquesta de “fugir endavant”. Només cal fer una cerca a internet, o escoltar alguna tertúlia, per comprovar que tota mena de polítics i tertulians critiquen tota mena d’actituds adversàries dient-ne que són “fugides endavant”. Quan una expressió fa fortuna és quan tothom la fa servir, això deu passar aquí i a la Xina popular.

Però què vol dir exactament “fugir endavant”? Si fem un anàlisi “patillero” veurem que “fugir” significa escapar o allunyar-se ràpidament d’un perill imminent. “Endavant” indica la direcció de la part anterior o de la cara d’una persona, animal o cosa. Per tant, si fugim endavant el que estem fent és allunyar-nos d’un perill a tota velocitat en la direcció que ja marca la nostra cara. Fugim, doncs, sense canviar la direcció.

Tots sabem que els camins del que ha de venir són sempre desconeguts. Tot i això, seguir per un camí que fins ara ha estat segur hauria de ser el més raonable. En canvi, seguir endavant per un camí que ja ens ha demostrat ser perillós és, com a mínim, temerari. Si a sobre ho fem a tota velocitat, podem dir que fugir endavant és un autèntic suïcidi.

Però això de la fugida endavant no és exclusiva de tronats discursos de tertulians o polítics. O és que no és el mateix sistema on (mal)vivim una veritable i constant fugida endavant? És a dir, sabem que els recursos naturals no són eterns i que caldria (almenys!) frenar-ne l’explotació, però seguim fugint endavant. Sabem que perquè hi hagi una petita part del món que viu bé cal mantenir una gran part del món en la misèria, però seguim fugint endavant. Quants exemples més podríem posar?

La fugida endavant és el nostre pa de cada dia. Fugim endavant de manera sostinguda. Fugim endavant més enllà de les nostres possibilitats. Alguns ho fan de forma desitjada, altres de forma consentida; altres ho fan arrossegats de forma salvatge i altres ni tant sols saben que fugen. Però seguim fugint endavant.

I fugir endavant és un suïcidi. El capitalisme és un suïcidi. Tot el que no sigui aturar-se i canviar el rumb és un suïcidi.

[Article publicat a la revista autogestionada laGralla.G, desembre del 2014]

Les caixes “selfie”

És un calorós dia d’agost i ens hem acostat a uns grans magatzems de productes esportius. Anem en busca d’unes noves sandàlies. Ens conjuguem en no caure en cap altra temptació. Passem ràpid pels passadissos sense fixar-nos en les ofertes que ens assetgen. Per fi trobem les sandàlies. N’hi ha del meu número? D’acord, ja les veig. Aquestes m’agraden i em van bé. El preu és raonable. Me les quedo, marxem.

Ja som a les caixes. N’hi ha una fila ben llarga, potser deu o quinze, però només dues estan obertes. Al costat hi ha quatre caixes selfie”, d’aquelles que t’has de cobrar tu mateix. No tenim cap dubte i ens posem a la cua de les caixes normals. No passa gaire temps fins que se’ns acosta una treballadora. Ens suggereix que passem a les caixes “selfie”, diu que allà no hi ha cues i acabarem molt abans. No, gràcies. La noia se’n va, parla amb un company, i aquest aviat se’ns torna a acostar. Ens demana perquè no volem passar a les caixes selfie”. De fet, ens agrada que ens faci aquesta pregunta. Li expliquem que no ens agrada aquell sistema. I desgranem els punts: no compartim la filosofia del “cobra’t tu mateix”; ens sembla una altra tècnica de control social; no volem sumar a les llistes d’usuaris que ho fan servir; resulta obvi que suposa una reducció de llocs de treball; no tenim ni pressa ni ganes que ens facin córrer… Però el noi sembla tenir respostes per tot: les caixes no responen a una reducció de llocs de treball sinó a una falta d’espai del local; des que les tenen, els treballadors de la botiga han augmentat; són caixes exactament iguals a les normals, només que una mica més ràpides… La conversa s’allarga encara una mica més, i fins i tot apareix l’Adam Smith i la seva mà invisible. Un senyor que fa cua darrere nostre es manté també en la nostra posició. Finalment, el noi comprèn que no ens convencerà i ens deixa per impossibles. Mentre s’allunya, encara té energia per deixar-nos anar allò de “les coses no són tant senzilles!”.

Mentre acabem de fer cua, ens preguntem si tot aquell interès ha estat “motu proprio” o si és una consigna dels grans magatzems. Sembla clar que alguns treballadors han fet un curs accelerat per convèncer de l’ús d’aquelles caixes. La conversa no ha deixat de ser interessant però ens ha deixat un sabor amarg. En un moment de la conversa, quan li hem dit que aquell invent és una forma de reduir llocs de treball, el noi ens ha fet una mirada condescendent. Una mirada que diu “ah! que sou d’aquests que es preocupen pels llocs de treball dels altres…” Poseu-hi el to que vulgueu. Ha estat un instant, una mirada, però dins el meu cap he vist en aquell noi el resultat perfecte de tants anys de rentat de cervell i de doctrina del jo a parts iguals. Una jove imatge de l’èxit neoliberal que ens mira amb gest condescendent a nosaltres, pobres restes d’un passat que s’extingeix a poc a poc.

Tant de bo aviat tinguem un país nou. La feina que ens quedarà quan el tinguem serà encara més dura i exigent. Perquè canviar-ho tot ha d’implicar també el canvi de mentalitats, el canvi delssistemes de valors i el canvi de la forma de pensar neoliberal. I aquí ja no tindrem tanta unitat.

[Article publicat a Xarxa Penedès l’octubre del 2014]

Marcar cervell

“Mens sana in corpore sano” diu la famosa cita llatina. I no és pas res indesitjable tenir una ment sana en un cos que també està sa. Últimament, però, em fixo en la fal·lera que tenen alguns i algunes de publicitar les seves audàcies esportives en les xarxes socials. Sempre que veig algú que explica al món que ha fet tants quilòmetres corrent, pedalant, nedant o el que sigui, em pregunto perquè no ens explica també quantes pàgines ha llegit aquell dia.

Si no ho dic rebento. I ja sé que ara puc quedar com el “mestre tites” o com una saberuda i odiosa rata de biblioteca. Res més lluny de la realitat. Últimament llegeixo molt menys del que voldria. I també pedalo molt menys del que voldria. Però és que ni quan llegia més, ni quan pedalava més, no ho anava esbombant per aquests mons de déu com si hagués fet la gran fita. Perquè, vols dir que a algú li importa quants quilòmetres has fet? Ah! Que li importa a algú? Doncs em jugo un pèsol a que aquest algú tampoc no deu tenir masses pàgines llegides per publicitar.

I és que el maleït culte al cos està arribant a uns nivells insofribles. Arriba un punt que per cada bíceps marcat, aniria preparant una pira. Per cada abdominal, aniria carregant el trabuc. I és que després, resulta que el múscul més important, de tant esforç que hem invertit en tonificar la resta, se’ns queda atrofiat. És que no tenim temps…

Fet i fet, si tot això no és cosa que preocupi massa, només és perquè el cervell és un dels pocs músculs que no salten a la vista. Protegit pels ossos del cap, i per molt que ens esforcem en mantenir-lo en forma, mai podrem posar-nos un barret que marqui les seves corbes. I si no entra per la vista, perquè molestar-se?

Però en fi, qui sap? La ciència avança molt de pressa. I la cirurgia estètica també. Potser arriba un dia en que canvien els cànons de bellesa. I potser llavors podrem prescindir dels ossos del cap i posar-nos un casc tant ajustat que marqui els sensuals plecs del nostre cervell. Potser fins i tot podem fer-lo transparent i ser els més agosarats del moment. Encara que jo sempre he estat més de suggerir que de mostrar… Sigui com sigui, d’aquesta manera potser ens podríem coses com ara “Uau! Les corbes dels teus plecs cerebrals em posen a mil!”