Arxiu d'etiquetes: Alienació

Marcar cervell

“Mens sana in corpore sano” diu la famosa cita llatina. I no és pas res indesitjable tenir una ment sana en un cos que també està sa. Últimament, però, em fixo en la fal·lera que tenen alguns i algunes de publicitar les seves audàcies esportives en les xarxes socials. Sempre que veig algú que explica al món que ha fet tants quilòmetres corrent, pedalant, nedant o el que sigui, em pregunto perquè no ens explica també quantes pàgines ha llegit aquell dia.

Si no ho dic rebento. I ja sé que ara puc quedar com el “mestre tites” o com una saberuda i odiosa rata de biblioteca. Res més lluny de la realitat. Últimament llegeixo molt menys del que voldria. I també pedalo molt menys del que voldria. Però és que ni quan llegia més, ni quan pedalava més, no ho anava esbombant per aquests mons de déu com si hagués fet la gran fita. Perquè, vols dir que a algú li importa quants quilòmetres has fet? Ah! Que li importa a algú? Doncs em jugo un pèsol a que aquest algú tampoc no deu tenir masses pàgines llegides per publicitar.

I és que el maleït culte al cos està arribant a uns nivells insofribles. Arriba un punt que per cada bíceps marcat, aniria preparant una pira. Per cada abdominal, aniria carregant el trabuc. I és que després, resulta que el múscul més important, de tant esforç que hem invertit en tonificar la resta, se’ns queda atrofiat. És que no tenim temps…

Fet i fet, si tot això no és cosa que preocupi massa, només és perquè el cervell és un dels pocs músculs que no salten a la vista. Protegit pels ossos del cap, i per molt que ens esforcem en mantenir-lo en forma, mai podrem posar-nos un barret que marqui les seves corbes. I si no entra per la vista, perquè molestar-se?

Però en fi, qui sap? La ciència avança molt de pressa. I la cirurgia estètica també. Potser arriba un dia en que canvien els cànons de bellesa. I potser llavors podrem prescindir dels ossos del cap i posar-nos un casc tant ajustat que marqui els sensuals plecs del nostre cervell. Potser fins i tot podem fer-lo transparent i ser els més agosarats del moment. Encara que jo sempre he estat més de suggerir que de mostrar… Sigui com sigui, d’aquesta manera potser ens podríem coses com ara “Uau! Les corbes dels teus plecs cerebrals em posen a mil!”

Anuncis

Administrar en petites dosis

Més enllà de tot el que hem après aquests últims anys sobre els orígens de la crisi, de les hipoteques subprime, de la crisi borsària europea o de l’esclat de la bombolla immobiliària a l’Estat Espanyol… Més enllà de tot això, de fa un temps cap aquí està clar que tot plegat segueix una consigna ben clara: acabar amb l’estat del benestar europeu.

I és que des de fa una colla d’anys, a base d’anar fent modificacions aquí i allà, el poder econòmic ha aconseguit modificar els marcs legals dels estats i muntar una Unió Europea en el seu propi benefici. No diré que ho hagin tingut fàcil, però el que és evident és que ho han fet de manera totalment impune. Només els ha calgut seguir algunes estratègies de manipulació mediàtica de manual. Sylvain Timsit en va fer una llista de deu, llista que durant un temps va ser atribuïda a Noam Chomsky.

manipulacion2Alguns exemples de la llista ens haurien de sonar: distracció, servir-se dels mitjans de comunicació per mantenir-nos distrets amb temes menys importants: qualsevol noticiari en pot ser un exemple clar; gradualitat, aplicar mesures a poc a poc, de manera que no ens n’adonem fins que ja estan muntades i formen un cos legal potent i uniforme: el desmantellament progressiu, divendres a divendres, del sistema de justícia universal; autoinculpació, tàctica que encara ressona en moltes converses, quan s’acusa els signants d’hipoteques o contractes de preferents abans d’acusar als legisladors que ho han permès, als empleats de la banca que sabien el què feien o als ministres que premiaven la hipoteca i castigaven el lloguer; problema-reacció-solució, crear problemes i després oferir-ne les solucions, com ara una suposada crisi econòmica que se soluciona ventilant drets laborals bàsics i privatitzant empreses i serveis públics; l’estímul i l’aplaudiment de la mediocritat, degradant fins al màxim els sistemes educatius públics -de forma gradual, és clar- per tenir una població incapaç d’entendre els sistemes amb què la controlen, i alhora, aplaudir i posar de moda el fet de ser inculte, vulgar i mediocre. Em penso que d’exemples d’això últim no cal que en posi, oi? Hi ha d’altres tàctiques però aquestes resulten prou evidents.

Els mitjans de comunicació són l’element clau per aplicar totes aquestes tècniques. Però sempre ens oblidem d’ells quan invoquem la defensa dels serveis públics bàsics i defensem la sanitat o l’educació. El dret a la llibertat d’opinió i a rebre o comunicar informació estan contemplats com a drets humans bàsics. Ara bé, en un món on l’actiu creador d’opinió més potent és la televisió -encara és així- i quan aquest mitjà està en mans de grans fortunes, de lobbys internacionals o de governs que el primer que fan és canviar-ne la línia editorial, llavors la informació que rebem està totalment privatitzada. I quan la informació que rebem majoritàriament és la que tria el poder econòmic, la nostra opinió està molt lluny de ser lliure… I si la nostra pròpia opinió no és lliure, on queda la democràcia?