Arxiu d'etiquetes: Atur

Com un autòmat

Fa quasi 7 mesos que estic a l’atur. Feia més de 10 anys que no em passava. Durant aquests mesos he experimentat situacions i conceptes que potser considerem obvis però que, per més que llegim i ens formem, fins que no els vivim en carn pròpia potser no acabem mai de ser mai prou conscients de com ens afecten.

Quan em vaig quedar a l’atur vaig fer el que fa la majoria de mortals: actualitzar el currículum. Em vaig descarregar una plantilla ben maca i vaig omplir-la amb les meves experiències laborals, mirant que quedessin el més atractives possibles. Hi vaig posar una foto que em donés aires de seguretat i de positivisme alhora. El mateix vaig fer en els portals de recerca de feina habituals. Total, em vaig procurar de tot un paquet de pamflets publicitaris sobre mi mateix. Em vaig preparar per vendre’m. Jo mateix era una empresa i el producte d’aquesta empresa era jo mateix, tancant el cercle. Primer manament neoliberal: tu ets la teva pròpia empresa. Doncs això. I el que més em fot és que ja havia llegit sobre tot això. Ja anava avisat, com aquell qui diu. Doncs no va servir de res. T’hi veus abocat. Abocat a trobar de nou una feina, a esclavitzar-te de nou i el més ràpid possible. No saps com ni perquè, arriba a ser inconscient, automàtic, ho fas perquè et surt de dins.

I l’objectiu de tota aquesta actuació automatitzada no era altre que, òbviament, trobar un treball. Arriba un punt que el treball passa a ser més que desenvolupar una activitat, un ofici o una feina a canvi d’uns diners que ens serviran per sobreviure. Arriba un punt en que el treball en sí mateix és l’objectiu. Tenir un treball per ser algú, per no ser un pària, per ser considerat persona. El treball passa així a ser quasi l’únic objectiu. I quan dius a algú que encara no n’has trobat et miren com si tinguessis un mal lleig. Amb aquella cara de llàstima i allò de “Bueno! Ja sortirà alguna cosa!”. I tant! Un atac de violència em sortirà si no t’apartes de la meva vista! El treball ens dóna estatus de persona. Allò que diuen “que dignifica”… sense comentaris. El món del treball, en tinguem o no en tinguem, comporta aquesta mena de contradiccions internes. Factors que ens fan veure com som nosaltres mateixes qui seguim legitimant, amb els nostres actes i les nostres inhibicions, aquest món que rebutgem. Rebutjar el capitalisme és també, doncs, rebutjar el món del treball que coneixem.

Al mateix temps que tot això, m’adono de com el treball, quan en tenia, em tenia captiu. Qui té el cul llogat no seu quan vol, que diuen. I és ben bé això, perquè el treball té la maquiavèl·lica habilitat de procurar-nos recursos per a sobreviure mentre ens està impedint que visquem. Perquè, excepte les  afortunades que realment gaudeixen amb el seu treball (o això diuen, o això es diuen); excepte aquestes, la resta mentre treballem no vivim. Anar a treballar és com fer una pausa en el nostre viure, una pausa que es va repetint dia rere dia, que consumeix gran part del nostre temps, que impedeix que fem totes aquelles coses que ens agradarien tant i que omplirien tant les nostres vides.

I malgrat tot el que us he explicat, i a banda de poder fer moltes coses que si treballés no podria fer, entre altres coses, buscar alternatives a aquest món laboral i diabòlic; malgrat tot això, la realitat és que em trobo cada matí repetint el clixé d’obrir el correu electrònic, de resseguir les ofertes de treball que m’arriben puntualment, de descartar-ne la gran majoria per esclavistes i indecents. Si bé és cert que cada vegada ho faig amb més indiferència i més fàstic, com un autòmat altra vegada, no és menys cert que ho continuo fent mentre em prenc el cafè amb llet matinal, dia rere dia. I mentre duri la prestació, suposo.

La revolució pro esclavista

L’estafa que ells anomenen crisi ja fa un temps que ha evidenciat ser una autèntica revolució. Una revolució a la inversa, feta pels de dalt contra els de baix per saquejar els serveis públics i condemnar-nos a viure a crèdit tota la vida. La idea és simple: a més de ser treballadors hem de ser esclaus. Les eines per fer-ho són prou clares.

L’atur és una eina. És la primera eina d’esclavització i per molt que diguin, no tenen cap intenció de reduir-lo. Per això la última reforma laboral no ha tingut cap efecte, perquè no estava pensada per reduir l’atur sinó per augmentar-lo. L’atur és l’amenaça perfecta. L’atur és la llosa sobre el cap del treballador. L’atur és el que farà que accepti tota mena de rebaixes i de vexacions laborals. Per por de l’atur treballarà per un sou de misèria i en condicions laborals pèssimes, obligats a anar a treballar amb febre o a cobrar parts del sou en negre.

La segona eina d’esclavització és el sou indigne. El sou indigne és un sou pèssim que un cop pagades les necessitats bàsiques es fon quasi per complet. I així, no és que no puguem canviar-nos el cotxe o fer aquelles vacances. És que no podrem pagar-nos els estudis superiors o les operacions de pedra al ronyó o d’extracció de tumors malignes…

Però tranquils! Perquè on no arriba el sou arriba la tercera eina d’esclavització: el crèdit. Perquè sempre hi ha crèdit! És veritat que hem passat un temps que ha estat una mica desaparegut. Però ja fa unes setmanes que es tornen a veure anuncis a la televisió de serveis de crèdit ràpids i fàcils! Alegria! Un cop sanejats els bancs -amb els nostres diners- ara ja ens en poden tornar a deixar! Ep! Però pagant, eh?

Així, mica en mica, cada cop ens assemblem més als habitants de la terra de la llibertat. Parlo dels EEUU, és clar, Terra Mítica dels ultraliberals. La terra de les llibertats que està farcida dels esclaus de l’atur, dels sous baixos i dels crèdits, on un de cada cinc estudiants que havien acabat la carrera era perseguit per impagament al gener del 2012 (1).

Ho veieu? Encara no han trobat feina i ja tenen deutes! Una altra jugada perfecta de la revolució pro esclavista!

1. http://sociedad.elpais.com/sociedad/2012/01/10/actualidad/1326174143_330152.html

[Article publicat a la revista autogestionada laGralla.G, abril del 2013]