Arxiu d'etiquetes: Crisi

Amarg, difícil, inútil…

Fa poc, al calendari del 2012 dels socialistes de Gelida, hi vaig descobrir una fotografia que em va despertar la curiositat. La foto estava presa, més o menys, des del pont de Sant Miquel i enfocant cap a l’Església. S’hi podia veure com el carrer del doctor Galès tenia ben poques cases, encara només al costat de sota del carrer del Sol, mentre al costat del torrent de Sant Miquel només hi havia horts i bardisses. La fotografia devia ser feta als anys 40 o 50, més o menys.

Document escanejatPerò el que em va cridar més l’atenció no va ser res de tot això. I és que al mur de cal Faló s’hi veia com una frase escrita amb lletres enormes que em va intrigar. La fotografia no tenia prou resolució com perquè es pogués llegir bé, però els meus pares recordaven perfectament què hi posava. La frase en qüestió deia “Todo es amargo y difícil, però no serà inútil”, una frase de José Antonio Primo de Rivera. Es veu que, acabada la guerra, las autoridades van ordenar escriure aquesta frase pertot arreu, a tots els pobles, i a la fantàstica paret de cal Faló li va tocar un d’aquests “premis”. A més de recordar qui havia guanyat la Guerra Civil, sembla clar que el que es pretenia era donar certa esperança a la gent i que, malgrat les penúries que passaven durant la postguerra, tot era a fi de bé i arribaria un dia en què es riurien de tot plegat. Amb il·lusió, és clar.

Coneguda l’oratòria del dictador, és comprensible que Franco preferís estampar a les parets cites del José Antonio abans que les seves pròpies. Sigui com sigui, un cop coneguda, no he pogut deixar de relacionar la frase i el moment en què va ser escrita -a les parets, s’entén- amb el moment que vivim i les frases que anem sentint per aquí i per allà. Perquè estem vivint temps de penúria, temps en què se’ns demana que ens estrenyem el cinturó, que siguem valentes i perseverants i, sobretot, que no perdem la il·lusió. La il·lusió en què, preguntaria jo.

Tot plegat serà amarg i difícil, però no serà inútil. De fet, segurament no serà inútil del tot. Algú en traurà un bon pessic de tota aquesta amargor i dificultat, d’això en podem estar segures. Perquè, per més amargor nostra i sense massa dificultat seva, la crisi econòmica és la coartada perfecta. En pocs anys s’han ventilat el poc estat del benestar que havíem tingut. La diferència fonamental amb Europa és que, aquí, ja en teníem ben poc i se l’han ventilat en un “plis”. Perquè no és Espanya, que també, ni és Catalunya, que també. És Europa sencera la que s’ha banyat en les aigües sagrades del neoliberalisme. L’intocable, l’únic sistema possible, ja sabeu…

I la cosa és que aquest bàlsam miraculós que gaudim els catalans, allò que ens fa passar pel viacrucis amb més o menys alegria, aquesta independència que molts ja veuen en l’horitzó, porta el segell neoliberal marcat amb foc. És a dir, que ens podran fotre la sanitat pública, l’educació o les pensions, però com que ho faran una colla de neoliberals d’aquí, com que ens robaran a la cara però en català, no farà tant de mal. Només espero que les quatre barres no ens ennuvolin massa l’enteniment i que sapiguem bastir un país al voltant de la justícia social, si és que arriba el dia en què en bastim algun, de país.

Total, que amb tants despropòsits i disbarats com ens bombardegen últimament, ara que estem a l’estiu i que encara costen més de suportar, potser ja ens mereixem poder viure uns quants dies de gresca a Gelida. Aquesta festa major hem de ser capaces de deixar una mica de banda tanta amargor i tanta dificultat, ni que sigui per uns dies. Ni que sigui per portar la contrària al José Antonio i fer-li veure que fer-ho tot una mica menys amarg i menys difícil pot ser de les coses més útils que podem fer!

Tot i que potser no volia dir ben bé això ell…

En fi, tant és!

Que tingueu una bona festa major!

[Article publicat al Programa de Festa Major 2013 de Gelida]

La revolució pro esclavista

L’estafa que ells anomenen crisi ja fa un temps que ha evidenciat ser una autèntica revolució. Una revolució a la inversa, feta pels de dalt contra els de baix per saquejar els serveis públics i condemnar-nos a viure a crèdit tota la vida. La idea és simple: a més de ser treballadors hem de ser esclaus. Les eines per fer-ho són prou clares.

L’atur és una eina. És la primera eina d’esclavització i per molt que diguin, no tenen cap intenció de reduir-lo. Per això la última reforma laboral no ha tingut cap efecte, perquè no estava pensada per reduir l’atur sinó per augmentar-lo. L’atur és l’amenaça perfecta. L’atur és la llosa sobre el cap del treballador. L’atur és el que farà que accepti tota mena de rebaixes i de vexacions laborals. Per por de l’atur treballarà per un sou de misèria i en condicions laborals pèssimes, obligats a anar a treballar amb febre o a cobrar parts del sou en negre.

La segona eina d’esclavització és el sou indigne. El sou indigne és un sou pèssim que un cop pagades les necessitats bàsiques es fon quasi per complet. I així, no és que no puguem canviar-nos el cotxe o fer aquelles vacances. És que no podrem pagar-nos els estudis superiors o les operacions de pedra al ronyó o d’extracció de tumors malignes…

Però tranquils! Perquè on no arriba el sou arriba la tercera eina d’esclavització: el crèdit. Perquè sempre hi ha crèdit! És veritat que hem passat un temps que ha estat una mica desaparegut. Però ja fa unes setmanes que es tornen a veure anuncis a la televisió de serveis de crèdit ràpids i fàcils! Alegria! Un cop sanejats els bancs -amb els nostres diners- ara ja ens en poden tornar a deixar! Ep! Però pagant, eh?

Així, mica en mica, cada cop ens assemblem més als habitants de la terra de la llibertat. Parlo dels EEUU, és clar, Terra Mítica dels ultraliberals. La terra de les llibertats que està farcida dels esclaus de l’atur, dels sous baixos i dels crèdits, on un de cada cinc estudiants que havien acabat la carrera era perseguit per impagament al gener del 2012 (1).

Ho veieu? Encara no han trobat feina i ja tenen deutes! Una altra jugada perfecta de la revolució pro esclavista!

1. http://sociedad.elpais.com/sociedad/2012/01/10/actualidad/1326174143_330152.html

[Article publicat a la revista autogestionada laGralla.G, abril del 2013]