Arxiu d'etiquetes: Feminista

3 voltes opressor

El 1976, l’escriptora Maria Mercè Marçal publicava el seu primer llibre de poemes, Cau de llunes. Aquest llibre conté una sextina que ha tingut molt d’èxit i difusió en general, sobretot en el món de l’esquerra independentista dels Països Catalans. Diu així: “A l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona, de classe baixa i nació oprimida. I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.”

Fa un parell de mesos, em vaig topar amb una frase molt similar però en sentit i matisos molt diferents. Deia: “Sóc home, blanc i heterosexual: sóc un opressor.” Si escrivim la frase a l’estil de la Maria Mercè Marçal podria quedar més o menys així: “A l’atzar culpo de tres condemnes: haver nascut home, de raça blanca i d’opció heterosexual. I la tèrbola pena de ser tres voltes opressor.” Bé, no sé si n’hauríem de culpar a l’atzar o a la cultura de la classe dominant del moment que ens ha tocat viure, però deixem-ho així.

Vaig llegir aquesta impactant frase en una entrevista molt interessant a Rubén Sanchez, un psicòleg que treballa a l’Oficina d’Atenció a la Vïctima del Delicte i que compagina la seva feina amb l’activisme feminista. Sanchez hi explica el procés que va viure per arribar al punt on és ara que, com diu ell, és el de ser un aliat amb el feminisme.

L’entrevista em va resultar molt reveladora. Segons Sanchez, reconèixer que sóc un opressor perquè sóc home, de raça blanca i de condició heterosexual, és el primer pas per fer el “clic” que ha de donar peu a la desconstrucció masclista. I és aquest concepte, el de la desconstrucció masclista, el més interessant de l’entrevista. Per Sanchez, la desconstrucció és el procés necessari que hem d’emprendre els homes un cop prenem responsabilitat dels nostres privilegis. No reconèixer els privilegis que ens comporten aquestes tres condicions o el que és pitjor, negar-los, ens condemna a continuar sent els aliats del patriarcat quan el que cal és tot el contrari: cal que siguem uns traïdors al patriarcat.

Però de quins privilegis estem parlant? Doncs n’hi ha molts, però Sanchez en destaca alguns de senzills, com per exemple la lliure circulació i ocupació de l’espai públic. Un home i una dona poden sortir de casa a la mateixa hora. Però probablement, a ella, durant el camí, algún home li farà una mirada, la xiularà o li farà un comentari. Mentrestant ell, en canvi, arribarà a la feina sense que absolutament ningú l’hagi violentat. En podem esmentar alguns altres: el fet que la veu i la opinió d’un home sempre tenen més pes i credibilitat que les d’una dona; la discriminació salarial i laboral, quan les dones han de demostrar molt més la seva vàlua professional mentre segueixen cobrant menys; el privilegi que tenen els homes de poder mostrar el seu desig sexual i la seva ira; o de no viure sota la pressió estètica; o d’estar alliberats dels treballs de cures… la llista de privilegis és inacabable.

I és per tots aquests privilegis que hem gaudit els homes des de sempre que la desconstrucció masclista és un procés llarg. I difícil. Hem nascut, hem viscut i hem estat educats en un món dominat pel patriarcat, i tenim el masclisme tant interioritzat que moltes vegades ni ens adonem de com de profund viu en nosaltres ni de com el reproduïm en el nostre dia a dia, per més feministes que ens puguem sentir. Seguint Sanchez, el procés ha de començar per fer-nos moltes preguntes: quins han estat els nostres models com a home, com es relacionaven amb les dones, com en parlaven, què volia dir ser un home… Després, continuar amb lectures (dos exemples: “La caiguda del imperio macho” o “11 sencillas cosas que los hombres pueden hacer por el feminismo“), xerrades de conscienciació, etc.

L’entrevista aborda alguns punts més, us recomano que la llegiu i que seguiu algun dels consells que s’hi donen per començar la desconstrucció masclista. Abans, però, cal que tornis a llegir la frase: ets un home, blanc i heterosexual: ets un opressor. Què? Ho acceptes? Sense cap “però”?

[Article publicat a la revista autogestionada laGralla.G, abril del 2017]