Arxiu d'etiquetes: Gelida

«Policía de paisano»

El passat diumenge 21 d’agost del 2016, diumenge de Festa Major a Gelida, tenia lloc la festa organitzada per l’Assemblea de Joves de Gelida. Aquest és un acte que es va començar a fer el 2004, ara ja en fa 12 anys, pel que és ja un acte tradicional de la nostra Festa Major. Han passat uns quants anys i moltes coses han canviat, també dins de l’Assemblea de Joves. Els qui formàvem part de l’Assemblea en aquells moments inicials ens hem fet grans i noves generacions de joves gelidencs ens han anat substituint i tirant endavant el projecte.

Perquè escric tot això? Doncs perquè en aquesta última festa de l’Assemblea de Joves vaig tenir moltes sensacions negatives i ben poques de positives. Em sap molt de greu haver-ho d’admetre, però va ser així, i ho he d’explicar perquè si no, rebento. Com que no tinc un criteri clar de què em va saber més greu us ho explicaré en forma cronològica.

policia_de_paisano_cuerpo_nacional_de_policia-i-1356232576400135623011La història comença quan arribem al recinte del Montcau. Primera sorpresa: hi ha dos vigilants de seguretat a la porta i ens veiem obligats a passar per una mena de passadís per a cabres per entrar al recinte. Bé, de fet, quan hi arribem només n’hi ha un, de vigilant. Força ben educat, tot s’ha de dir. Però quan una amiga ens diu que ella va entrant i que ja ens trobarem a dintre, perquè a nosaltres no ens deixaran entrar mentre tinguem una beguda a la mà (d’això en parlaré més endavant) veiem que el vigilant li vol examinar la bossa. Per cert, una bossa de mà més petita que la meva ronyonera, que ningú em va intentar examinar. La nostra amiga s’hi nega, amb tot el dret. Mentre discuteixen amb el vigilant, veiem que se n’acosta un altre. Aquest, força més mal carat i amb una samarreta del tot surrealista que porta una escut que diu «España» i un missatge ben gros que diu «Policia de paisano». Com que «Policia de paisano»??? Des de quan els policies de paisà t’avisen que ho són? De què pot servir anar de paisà si ho avises en una samarreta? No podem fer altra cosa que riure d’aquella mena de broma feta samarreta. No sé si va ser perquè la nostra amiga es va negar a que li examinessin la bossa, si va ser per les nostres rialles vers la samarreta o si és que el vigilant anava restret de feia hores, però el cert és que amb la seva arribada l’ambient es va tensar de forma exagerada. Crits, mala educació, prepotència i sensació d’arbitrarietat: mentre passava tot això, resulta que altra gent sí que podia entrar amb begudes, però nosaltres no. Ens acabem les begudes i ens disposem a entrar, no sense abans exigir al vigilant que baixi el to i que canvii l’actitud, que allà hi anàvem a passar-ho bé i que no érem ni delinqüents ni jovenets a qui aquella actitud pogués espantar. Efectivament, el senyor demana disculpes, però no canvia el to. Respirem fondo i entrem deixant-los a la porta. Quina rebuda, tu!

Bé, doncs ja som dins, anem a prendre alguna cosa? La segona sorpresa me l’emporto a la barra. Els preus dels combinats són més cars que les dues nits anteriors! La cervesa, per anomenar d’alguna manera a aquella cosa que sortia del barril, val el mateix. Però ha desaparegut el «bonobirra», cosa que encara no sóc capaç d’entendre. La festa de l’Assemblea de Joves, lluny de reivindicar els preus populars i facilitar les coses a les butxaques del jovent, no només no deixa entrar amb begudes de fora sinó que, a més, té els preus més cars de la Festa Major i ha abolit la única iniciativa de tot el poble que oferia cervesa a bon preu. No m’ho puc creure. Ep! I no parlem de no deixar entrar perilloses ampolles de vidre, parlem de gots de plàstic provinents d’altres llocs de la Festa Major. Uns gots que s’acabaran en molt poc temps i que aviat s’ompliran amb beguda de la festa.

La cosa no anava massa bé però en fi, hem vingut a divertir-nos, oi? A veure què fan els músics. Ens trobem amb música variada, de tota mena. Segons ens comenten, abans que arribéssim havien fet una mica de rap. Em penso que tenen sort, els artistes «raperos» que m’hagi perdut l’actuació. Perquè el discurs masclista i homòfob que he sentit algunes vegades en els «raperos» locals és cosa que mereix un article sencer. Però en fi, quan vam arribar nosaltres s’estava preparant un grup de joves que feien «ska» una mica accelerat. Després hi hauria música punxada. Bé, doncs a veure què tal. No entraré a comentar ni el grup ni el primer dels encarregats a punxar la música. Tot molt correcte. Per això me’n vaig directament al segon i últim punxa discos de la nit, que ens ofereix una sessió d’aquesta música tant de moda actualment que és el «reguetón». Una música que seria prou ballable si no fos perquè la gran majoria de les seves cançons tenen un fons masclista que tira d’esquena. Mira que n’he ballat de coses a la meva vida… però amb allò sí que no. No es poden ballar aquestes lletres. I no puc entendre com una entitat com l’Assemblea de Joves permet que es punxi una música amb aquest missatge. Ja sé que «és que és el que està de moda» i tot el que vulgueu, però no pot ser. Així es posava el colofó a una nit decebedora.

M’he pensat molt si havia d’escriure tot això o no, si havia de criticar l’Assemblea de Joves obertament o no. I la conclusió és que sí: que encara que quedi com un «pureta» que té una rabieta (rodolí), és necessari que algú digui que no pot ser.

No pot ser que una entitat que va néixer amb l’esperit crític, amb l’energia i la rebel·lia de la joventut organitzada, accepti mesures que, suposadament, són per incrementar la seguretat però que, en realitat, el que fan és augmentar la sensació d’arbitrarietat. Si el que es vol és tenir un dispositiu per evitar baralles es pot fer de moltes maneres, més en una festa que no té ni la meitat d’assistència que la de la nit anterior. Portes obertes i el personal de seguretat que vigili si vol, però des de la distància, sense perdre el respecte a ningú, sense prepotència, sense mala educació i sobretot, sense samarretes que incitin ni al riure ni a la bronca. I si al final resulta que és l’Ajuntament qui ha obligat a l’Assemblea a fer-ho així, doncs a denunciar públicament la situació i a fer la festa a una altra banda. O a suspendre-la, tant li fot, però no es poden acceptar aquesta mena de gent i d’actituds.

No pot ser que es perdin els preus populars. No pot ser que a la festa de l’Assemblea els combinats siguin els més cars de la Festa Major i no pot ser que desaparegui el «bonobirra». Ah! I una altra cosa! No pot ser que ens obliguin a quedar-nos amb els gots de plàstic tant si ens agrada com si no. Sigui quina sigui la causa última que ho ha motivat, no pot ser. De tot això ja no se’n pot passar la responsabilitat a l’Ajuntament.

I per acabar, no pot ser que es tolerin missatges masclistes, sexistes ni vexants, per molt de moda que pugui estar un estil musical. Escoltar i ballar aquesta mena «reguetón» (o rap masclista, és igual) és de les coses més allunyades a qualsevol cosa que es pugui assemblar a l’esperit crític. La no-submissió als cànons de la moda és un dels principals fronts de batalla que pot tenir qualsevol entitat que es digui jove i que es digui crítica.

En fi. Per acabar, membres actuals de l’Assemblea que heu llegit fins aquí, no us prengueu aquest escrit com un atac, sisplau. Això no és una crítica amb mala llet, no hi ha mala intenció ni cap ganes d’assenyalar ningú com a culpable de res. Preneu-vos-ho, sisplau altra vegada, com una crítica constructiva d’algú que, malgrat la diferència d’edat que es va incrementant generació rere generació, es sent molt a prop vostre.

L’opaca transparència

L’opaca transparència

Feia molt de temps que sabia que ho havia de fer, i de fet, ho havia intentat per Internet un parell de vegades. Finalment, la passada Diada de Sant Pau em vaig fer soci de l’Associació d’Amics del Castell de Gelida (AACG).

Coses de la vida, justament aquest any que em decideixo a fer-me soci, esclata una estranya polèmica a la (fins ara) seriosa i pacífica AACG. Fa cosa d’un mes, comença a córrer un missatge per watsap anunciant que l’Enric Carafí havia estat expulsat de la vicepresidència de l’AACG. Sembla ser que dins l’AACG l’ambient no és allò que se’n diu una bassa d’oli. Tot i que ara en sóc soci, en realitat no sé què ha pogut passar perquè una institució en la vida cultural gelidenca com és l’Enric Carafí hagi estat expulsat del seu càrrec. Ara, el missatge de watsap que el defensava tampoc no era massa encertat, perquè apel·lava a la falta de sang gelidenca autèntica de l’actual junta de l’associació, segons el missatge “quasi tota de gent no nascuda al poble”. I és que qualsevol argument basat en l’autenticitat de la sang o en els drets de la “teula vella” sobre la “teula nova” invalida del tot la idea que es vol defensar.

Més polèmiques. Resulta que un feliçment jubilat gelidenc (que tots coneixem a la Gralla) va acudir al ple municipal del passat 15 de març a fer unes quantes preguntes. Mentre aquest gelidenc que s’enrotlla com una persiana es va dirigir a l’alcalde, aquest li va anar responent amb to greu, potser un xic prepotent, però amb respecte al cap i a la fi. Pel meu gust, aquest alcalde porta ja masses anys en política, però no es pot negar que això li ha donat una experiència notable. “Sabe más el demonio por viejo que por demonio”, que diuen. La cosa va canviar quan el veí que tots coneixem es va dirigir al regidor de cultura. Amb una sola pregunta n’hi va haver prou perquè el regidor respongués al nostre gelidenc de forma totalment fora de lloc, enviant-lo al psico-analista a fer-se una exploració. Vaja, que no només no va respondre sinó que el va tractar de boig. I tot amb aquell lamentable aire de superioritat acadèmica que gasta el regidor, que va esquivar així una pregunta del tot pertinent que molts ens fem, encara ara, a Gelida. A saber: perquè Iniciativa fa un pacte de govern amb el PSC quan aquest té prou majoria per governar sol?

I encara una altra polèmica. Fa unes setmanes, el regidor d’ERC Daniel Garcia Peris publicava al seu mur de Facebook la notícia que el bisbat de Sant Feliu ha reclamat la propietat de l’església i el cementiri del Castell de Gelida. El tema és greu per sí mateix, perquè el Castell és patrimoni de tots, des que l’Ajuntament el va comprar a finals dels anys 60. Però la cosa empitjora quan ni Ajuntament ni AACG no han informat, encara avui, ni als socis de l’associació ni als gelidencs en general. Vaja, que com a soci de l’AACG jo no sé res de tot això. I com a gelidenc, tampoc. Preguntat en Daniel Garcia Peris perquè l’Ajuntament no n’havia dit res, va respondre que ell ho sabia perquè forma part de la junta de la AACG, i que havia fet la mateixa pregunta a l’alcalde en ple municipal. Tota resposta de l’alcalde va ser que “ho farien quan ho cregués convenient”. Doncs senyor alcalde, la pregunta és obligada: quantes coses no sabem a Gelida perquè a vostè no li sembla convenient que se sàpiguen?

Potser faríem bé, tant a les associacions com als ajuntaments, de fer servir menys paraules de goma com “participació” o “transparència” i començar a exercir, però de veritat, la paraula “comunicació”. Perquè sense comunicació, la transparència és opaca. I sense transparència, sense tenir tots la mateixa informació, la participació és desigual.

Total, bisbats fent amics reclamant propietats públiques, acalorades discussions a les associacions, transparències que no transparenten, regidors mal educats i alcaldes que fan el que els rota quan els rota… ni en Berlanga hagués signat aquesta comèdia!

[Article publicat a la revista autogestionada laGralla.G, abril del 2016]

Gelida s’omple de cinisme

S’acosten eleccions municipals i com és tradicional, Gelida està que treu fum d’obres i «millores» als carrers. Quasi tant fum treuen els carrers com el compte de Twitter del regidor de serveis municipals, anunciant ara sí i ara també aquesta i l’altra millora. Qualsevol que no ho sabés pensaria que ens preparem per celebrar les Olimpíades o per rebre en Felip VI amb tots els honors. Tot plegat és digne d’una pel·lícula del mestre Berlanga.

Fa unes setmanes, a partir d’un comentari al compte de Facebook de l’Ajuntament, el regidor d’urbanisme hi explicava que s’havien rebut unes subvencions el passat any i el present, i que si no es gastaven es perdrien. No seré jo qui posi en dubte que les subvencions s’han rebut i que s’han de gastar. Però sí que dubto si tot plegat s’havia de gastar precisament ara. Si, com sembla, les subvencions són anuals, bé es podrien haver programat les obres una mica més espaiades en el temps, i no gastar-ho tot ara com si l’any s’acabés al maig i no al desembre. Sembla que la consigna sigui «Gasteu ara, que si no torneu al govern encara s’ho gastaran uns altres».

N’hi ha més, perquè a finals del mes de març es publicava el nou número de El Balcó, ben farcit de «cromos» amb les actuacions que s’estan duent a terme últimament. Una ment perversa podria pensar que l’aparició del butlletí a pocs dies de la publicació oficial de la convocatòria de les eleccions municipals, el passat 1 d’abril, no és només una casualitat. Sobretot perquè a partir que es publica la convocatòria, sembla ser que la llei electoral prohibeix aquesta mena de publicacions, per allò de no fer campanya electoral amb diners públics. Òbviament, tot plegat pot no ser més que una coincidència. Ara, el fet que aquest butlletí no tingui una periodicitat concreta tampoc no ajuda massa.

I més. Perquè també durant aquest mes de març es presentava la nova campanya de civisme de l’Ajuntament. Podem llegir a El Balcó que la campanya durarà unes 6 setmanes des de mitjans de març. Vaja! Reina de les casualitats! Quasi fins les eleccions! Oh, i també diu El Balcó que un dels eixos de la campanya és la millora de l’entorn tant urbà com natural. Potser algú hauria de dir als responsables de la campanya, que la màquina d’escombrar carrers de Gelida està tant fotuda i deixa anar tantes taques d’oli, que les voreres del nostre carrer ja sembla que tinguin la varicel·la. Invertir els diners que va donar l’empresa que ha pagat aquesta campanya en reparar aquesta màquina potser hagués estat un bon acte de civisme, també. No tant vistós, això també.

En fi, no us penseu, jo no sóc mal pensat de mena. Però és que de vegades ens ho posen tant difícil! Tant, que no sospitar ni una mica et converteix en un autèntic imbècil. Tanta coincidència i tanta activitat concentrada en tant poc temps és massa difícil que sigui una casualitat. Només et falta, llavors, trobar-te llegint a la portada de El Balcó que resulta que «Gelida s’omple de civisme». Doncs no. D’aquesta manera ho posen massa fàcil per dir que no, que Gelida no s’omple de civisme: del que s’omple Gelida és de cinisme.

[Article publicat a la revista autogestionada laGralla.G, abril del 2015]

La plaça del cementiri del Castell

Ara fa cosa d’uns tres anys que vivim al barri dels Tarongers, al peu del Castell de Gelida. Fa un parell de setmanes, arribant a casa, vaig sentir els sons d’uns joves que feien música i cantaven a la zona de darrera de la plaça del Pedró. Bé, o de davant, segons es miri. Em van caure simpàtics de seguida, no només pel fet que pugessin al Castell a fer música, sinó també perquè interpretaven una cançó de Agua Bendita, un d’aquells grups “de la nostra època”, com se sol dir.

Per situar-nos, estaven a la pedra plana que hi ha tot just s’arriba a la plaça del Pedró pel camí de terra, abans de fer l’últim revolt que ja ens deixa a l’entrada a la plaça, just a sota de la muralla a mà dreta. És un lloc còmode i ombrívol, amb una gran llosa de pedra penjada sobre d’un petit barranc i amb bones vistes, un lloc on tot gelidenc o gelidenca ha estat alguna vegada.

No és pas, doncs, que el lloc on estaven instal·lats sigui lleig, ni molt menys. Però l’incident em va fer rumiar si en una altra època aquells joves no haurien estat fent música asseguts a l’herba, a les tombes o als murs del cementiri del Castell. I és que, amb els anys que porta tancada al públic la plaça del cementiri, hi deu haver ja tota una generació d’adolescents (i potser ja no tant adolescents) que mai de la vida no hi han ni tant sols entrat.

Perquè a veure, fem una prova: recordeu quan va ser la última vegada que us hi vau acostar a veure una posta de sol? O quan va ser l’últim any que hi vau pujar a veure el castell de focs de Festa Major? O quan hi vau estar una bona estona amb els amics? O amb la vostra parella? Jo no ho sé exactament, però fa molts anys! Fa tants anys que ja començo a perdre’n el compte, comença a semblar que aquella fantàstica plaça, aquell mirador privilegiat, no ha existit mai.

No pretenc que aquest text sigui una crítica vers l’Associació d’Amics del Castell o l’Ajuntament de Gelida. Sóc conscient dels temps que estem vivint i em consta, a més, que s’ha intentat diverses vegades i per diverses vies aconseguir els diners que calen per arranjar el mur. No és això.

Volia transmetre, simplement, els pensaments que em van venir al cap aquell dia; els records d’un indret privilegiat i únic que teníem a Gelida i que, amb el pas del temps, els que l’hem pogut gaudir, sembla que cada vegada ens n’oblidem una mica més. És molt greu que avui hi pugui haver jovent a Gelida que mai no ha pogut gaudir d’aquesta plaça. Només espero que el nostre fill no sigui un altre gelidenc crescut en una Gelida sense el seu mirador més característic.

La porta del Castell de Gelida tancada per vacances.

La porta del Castell de Gelida tancada per vacances.

Nota

El passat 2 d’agost vaig pujar al Castell per fer una foto que il·lustrés aquest article. La sorpresa va ser trobar-me el Castell tancat per vacances a l’agost! Vaja, que no és que no es puguin fer visites guiades, és que no es pot ni tant sols entrar per seguir la història del Castell amb els fantàstics plafons escrits només en català. És a dir, per resumir-ho, senyors i senyores que estan de vacances i que es plantegen visitar Gelida aquest agost: a Gelida tenim un funicular de principis de segle XX que no podran visitar si no vénen en cap de setmana. Tenim un munt de fonts que poden visitar, però no val massa la pena perquè la gran majoria estan seques. Ah sí! I tenim un singular Castell medieval que no podran visitar perquè estem de vacances. Ei! Però no es poden perdre la Funifira! És l’autèntic orgull del poble!

[Article publicat a la revista autogestionada laGralla.G, abril del 2014]

I si parlem amb l’alcalde?

veisegon El passat dimecres 22 de gener, el Patronat de Cultura de Gelida va enviar a tots els que hi estem subscrits un correu electrònic anunciant l’acte de presentació d’un llibre a la Biblioteca Jaume Vila i Pascual de Gelida. La cosa no sortiria del que és normal si no fos perquè el llibre que es presentarà el proper 29 de gener és el llibre de David Vila i Ros “I si parlem amb el veí del segon?”. Per donar més pistes, el llibre porta com a subtítol “La independència explicada als indecisos”. Permeteu-me que us expliqui perquè em sembla que aquest fet se surt del que vindria a ser “normal”.

Tot just tres dies abans del correu del Patronat de Cultura, Gil Coma ens explicava en un article que la Junta de Govern de l’Ajuntament de Gelida, en un acord de l’anterior setmana i a proposta de l’alcalde de Gelida, Lluís Valls, instava l’Assemblea Nacional Catalana a “la retirada de les banderes que van ser col·locades a diversos espais públics amb motiu de la Diada Nacional de Catalunya”. Una petició curiosa, sobretot venint d’algú que fa uns mesos semblava força proper al sector del PSC més favorable a la consulta, almenys tant com per convidar a inaugurar la Funifira 2013 a l’ara ex-diputat i alcalde de Lleida Àngel Ros. Sigui com sigui, i més enllà de la baixa concepció democràtica que denota un gest com aquest, és també curiós que el Patronat de Cultura d’un Ajuntament que demana la retirada d’aquelles “banderes” organitzi la presentació d’un llibre que pretén “explicar la independència als indecisos”. I resulta encara molt més curiós quan ens assabentem que el regidor de Cultura (que és d’ICV-EUiA, partit que va votar a favor de la convocatòria de la consulta el 9 de novembre) el mateix dia 22 de gener es va abstenir en una moció de suport a aquesta convocatòria proposada pels grups municipals d’ERC i de CiU.

Amb tot, jo ja entenc que el fet que l’alcalde o el regidor no estiguin d’acord amb la independència o la consulta no ha de ser cap impediment per presentar i fer difusió de tota mena de llibres. Però tot i amb això, no m’he pogut estar d’escriure aquestes línies perquè tot plegat em resulta massa contradictori. I és que potser algú dins dels partits de govern de Gelida s’hauria de fer la pregunta: “I si parlem amb el regidor de Cultura?”.

“I si parlem amb l’alcalde?”

[Article publicat a Xarxa Penedès el gener del 2014]

Girar la truita

Aquests últims mesos s’han donat alguns casos a Gelida que han mostrat fins a quin punt la política municipal dificulta el fet de disposar d’una sala municipal. La casuística dóna per molt i no hi entraré perquè faríem un altre article. Com que sóc un dels que m’hi he trobat, he pogut llegir les normatives i ordenances que regulen el tema i m’han cridat l’atenció algunes coses.

He de dir que, d’entrada, sobten les contradiccions que hi ha entre unes normatives i altres a l’hora de determinar qui és susceptible d’estar exempt dels pagaments i qui no. En unes són entitats reglades, en altres només entitats del poble, persones, grups de persones… Tot plegat sembla fet expressament per complicar el tema. Sembla que ens diguin que participació ciutadana sí, però participació ciutadana en iniciatives de la mateixa ciutadania, ja no tant.

Però hi ha una normativa, concretament, que m’ha cridat més l’atenció. És l’Ordenança 23, la que regula les taxes d’accés als espais municipals. A l’article 3 diu això: “La base imposable d’aquesta taxa està constituïda pel valor de mercat de la utilitat derivada de la utilització de les d’instal·lacions, materials i estris municipals”. Neoliberalisme en estat pur, legislant per fer comportar les entitats públiques com empreses privades.

A veure, fem una prova. Si fem, per exemple, una xerrada sobre les pensions, convindrem que la utilitat derivada de l’ús de l’espai és un benefici social per la gent que s’hi va a informar, oi? Així doncs, i segons el text de l’ordenança, l’Ajuntament aplicarà una taxa sobre el valor de mercat d’aquest benefici social. L’Ajuntament farà d’empresa. Però enlloc no s’aclareix com es determinarà quin és el valor de mercat d’aquests beneficis. És més, acte seguit l’ordenança aplica un valor fixe a cadascun dels espais sigui quin sigui l’ús. Així doncs, el punt no té cap mena de sentit.

La única finalitat que té aquesta ordenança és establir uns preus fixes. Amb l’agreujant que s’hi ha introduït el concepte del valor de mercat per la patilla. Potser ho ha fet algú convençut i conscient d’estar fent batalla ideològica a les institucions públiques. Però potser ha estat molt pitjor, potser ho ha fet algú que ni se n’ha adonat, que ha interioritzat els conceptes neoliberals fins al punt que ja ni s’ho imagina d’una altra manera.

Aquestes ordenances, aquesta interiorització, aquesta introducció per la patilla del concepte del valor de mercat en un lloc on no hi pinta res, tot això és la viva imatge de l’actual hegemonia neoliberal. El trobem per tot arreu, i només començant a defensar i exigir allò públic, a tot arreu i sempre, des d’allò més gran a això més petit, podrem començar a fer el canvi mental que necessitem per girar la truita.

[Article publicat a la revista autogestionada laGralla.G i a Xarxa Penedès el desembre del 2013]

Coses de bitxos raros

Ara deu fer uns dos anys a Gelida es va fer una campanya de retolació general. Per dir-ho d’alguna manera, diré que alguns barris van ser retolats de manera “errònia”. Entre d’altres, va ser el cas del barri dels Tarongers, el meu barri. Situat al peu del Castell de Gelida, és un dels més antics del poble. De fet, existeixen documents de quatre o cinc segles d’antiguitat que ja l’esmenten. Doncs des d’aquella campanya de retolació, el barri dels Tarongers està indicat en els cartells del poble com a “barri del Castell”. Segons sembla, en alguna ocasió s’ha interpel·lat l’equip de govern per mirar d’esmenar aquest i altres errors d’aquella retolació, però per ara no s’ha aconseguit res.

Un dia, un antic veí del barri em va sorprendre quan, davant la meva indignació pel tema, em deia que a ell ja li semblava bé. Segons ell, amb el nom de “barri dels Tarongers” no s’entenia res i en canvi, “barri del Castell” era molt més apropiat perquè s’entenia millor i podria fer que el barri fos més visitat. Quan vaig queixar-me del fet que ni tant sols s’havia consultat els veïns, la resposta va ser un somriure condescendent. “No es pot estar sempre consultant-ho tot!”, em va dir. La discussió no va arribar a més i al final me’n vaig acabar oblidant.

Explico tot això perquè fa poc he llegit “La nueva razón del mundo”, un assaig sobre el neoliberalisme. Ja sabeu, allò que els economistes mediàtics diuen que no existeix mentre el prediquen a diari. La tesi del llibre és que el neoliberalisme, a més de doctrina econòmica, és una lògica de pensament. Una lògica que s’ha estès arreu i que es mou amb uns paràmetres que coneixem prou bé: mercat, competència, eficiència, empresa, bones pràctiques… Qualsevol tema s’ha d’avenir als paràmetres d’aquesta nova raó, i els qui en surten no són vistos només com a persones que pensen diferent sinó com a persones que estan fora de tota lògica. Bitxos raros.

Mentre ho llegia se m’acudien alguns exemples quotidians d’aquesta nova raó. Aquella conversa sobre la nova retolació del barri n’és un: conscientment o no, el meu interlocutor feia servir aquesta lògica. Volia que el barri tingués un nom més senzill, que fos més eficaç, que es vengués millor i que atragués més visitants. Pensava en el barri com si fos una empresa. Per això s’havia d’adaptar al mercat dels barris i havia de competir. Havia de buscar el màxim benefici i ser el barri més visitat. I tant se valia si més enllà d’un bar el barri no té cap botiga. Tant se valia si el Castell de Gelida és reclam suficient, no només pel barri sinó pel poble sencer. S’havia d’ajustar a la lògica, i no cal dir que l’antiguitat del nom original o la necessitat d’una consulta als veïns abans de canviar-nos el nom del barri són arguments que estan fora d’aquesta lògica. Són coses de bitxos raros.

[Article publicat a Xarxa Penedès el novembre del 2013]