Arxiu d'etiquetes: Neoliberalisme

Fugir endavant

Potser abans no m’hi havia fixat, però últimament trobo que està fent fortuna l’expressió aquesta de “fugir endavant”. Només cal fer una cerca a internet, o escoltar alguna tertúlia, per comprovar que tota mena de polítics i tertulians critiquen tota mena d’actituds adversàries dient-ne que són “fugides endavant”. Quan una expressió fa fortuna és quan tothom la fa servir, això deu passar aquí i a la Xina popular.

Però què vol dir exactament “fugir endavant”? Si fem un anàlisi “patillero” veurem que “fugir” significa escapar o allunyar-se ràpidament d’un perill imminent. “Endavant” indica la direcció de la part anterior o de la cara d’una persona, animal o cosa. Per tant, si fugim endavant el que estem fent és allunyar-nos d’un perill a tota velocitat en la direcció que ja marca la nostra cara. Fugim, doncs, sense canviar la direcció.

Tots sabem que els camins del que ha de venir són sempre desconeguts. Tot i això, seguir per un camí que fins ara ha estat segur hauria de ser el més raonable. En canvi, seguir endavant per un camí que ja ens ha demostrat ser perillós és, com a mínim, temerari. Si a sobre ho fem a tota velocitat, podem dir que fugir endavant és un autèntic suïcidi.

Però això de la fugida endavant no és exclusiva de tronats discursos de tertulians o polítics. O és que no és el mateix sistema on (mal)vivim una veritable i constant fugida endavant? És a dir, sabem que els recursos naturals no són eterns i que caldria (almenys!) frenar-ne l’explotació, però seguim fugint endavant. Sabem que perquè hi hagi una petita part del món que viu bé cal mantenir una gran part del món en la misèria, però seguim fugint endavant. Quants exemples més podríem posar?

La fugida endavant és el nostre pa de cada dia. Fugim endavant de manera sostinguda. Fugim endavant més enllà de les nostres possibilitats. Alguns ho fan de forma desitjada, altres de forma consentida; altres ho fan arrossegats de forma salvatge i altres ni tant sols saben que fugen. Però seguim fugint endavant.

I fugir endavant és un suïcidi. El capitalisme és un suïcidi. Tot el que no sigui aturar-se i canviar el rumb és un suïcidi.

[Article publicat a la revista autogestionada laGralla.G, desembre del 2014]

Anuncis

Capitalisme sense complexes

Des de fa uns dies, pels volts de les 8:45 del matí, al programa de la Mònica Terribas “Els Matins de Catalunya Ràdio” s’està passant un anunci que fa que jo no arribi a la feina de bon humor, per molt bon dia que faci o per bé que hagi dormit. He buscat l’anunci en qüestió a la web de Catalunya Ràdio però no l’he pogut trobar, es veu que encara tenen la delicadesa de penjar-hi els àudios sense anuncis. És igual, us ho explico. L’anunci, resumint, ve a dir alguna cosa així com “perquè hem d’esperar que faci calor per gaudir de la nostra piscina? Amb les nostres bombes de calor banya’t a la teva piscina quan vulguis, estiu i hivern!”

El primer dia que el vaig sentir em vaig quedar de quadros, no m’ho podia creure. Ara cada cop que l’escolto em deixo les cordes vocals en els insults que professo cap als que han fet l’anunci, cap a l’empresa que fa les bombes, cap als responsables que han decidit passar aquest anunci per la nostra ràdio pública… cap a tot déu, vaja. Si algú em veu per l’autopista, dec semblar un boig al volant. Però és que hi ha cosa més obscena que, enmig de totes les misèries que estem vivint (i que no cal que us expliqui), anunciar per la ràdio pública del país quina és la millor manera d’escalfar l’aigua de la nostra piscina? Realment hi ha gent que té aquests problemes? Per a qui s’està fent la ràdio pública?

Després d’escoltar-lo em quedo cada dia donant voltes al tema. En realitat, que la ràdio pública del país anuncii bombes de calor per a piscines és una mostra clara de quina mena de negocis són els que encara es poden fer en aquest país. I és que, quan la gent normal ja no pot gastar més que el que és indispensable per viure, ja no és necessari fer anuncis dirigits a ells. En aquest país ja només poden comprar “extres” els rics. És per això que es fan anuncis d’articles de luxe. I és que la resta de mortals, els que no podem gastar més del necessari, ni existim ni fem cap falta ja en el fabulós món del capital. Un petit detall més que mostra com el capitalisme més cru ha perdut tota mena de vergonya.

[Article publicat a la revista autogestionada laGralla.G i a Xarxa Penedès l’abril del 2014]

Girar la truita

Aquests últims mesos s’han donat alguns casos a Gelida que han mostrat fins a quin punt la política municipal dificulta el fet de disposar d’una sala municipal. La casuística dóna per molt i no hi entraré perquè faríem un altre article. Com que sóc un dels que m’hi he trobat, he pogut llegir les normatives i ordenances que regulen el tema i m’han cridat l’atenció algunes coses.

He de dir que, d’entrada, sobten les contradiccions que hi ha entre unes normatives i altres a l’hora de determinar qui és susceptible d’estar exempt dels pagaments i qui no. En unes són entitats reglades, en altres només entitats del poble, persones, grups de persones… Tot plegat sembla fet expressament per complicar el tema. Sembla que ens diguin que participació ciutadana sí, però participació ciutadana en iniciatives de la mateixa ciutadania, ja no tant.

Però hi ha una normativa, concretament, que m’ha cridat més l’atenció. És l’Ordenança 23, la que regula les taxes d’accés als espais municipals. A l’article 3 diu això: “La base imposable d’aquesta taxa està constituïda pel valor de mercat de la utilitat derivada de la utilització de les d’instal·lacions, materials i estris municipals”. Neoliberalisme en estat pur, legislant per fer comportar les entitats públiques com empreses privades.

A veure, fem una prova. Si fem, per exemple, una xerrada sobre les pensions, convindrem que la utilitat derivada de l’ús de l’espai és un benefici social per la gent que s’hi va a informar, oi? Així doncs, i segons el text de l’ordenança, l’Ajuntament aplicarà una taxa sobre el valor de mercat d’aquest benefici social. L’Ajuntament farà d’empresa. Però enlloc no s’aclareix com es determinarà quin és el valor de mercat d’aquests beneficis. És més, acte seguit l’ordenança aplica un valor fixe a cadascun dels espais sigui quin sigui l’ús. Així doncs, el punt no té cap mena de sentit.

La única finalitat que té aquesta ordenança és establir uns preus fixes. Amb l’agreujant que s’hi ha introduït el concepte del valor de mercat per la patilla. Potser ho ha fet algú convençut i conscient d’estar fent batalla ideològica a les institucions públiques. Però potser ha estat molt pitjor, potser ho ha fet algú que ni se n’ha adonat, que ha interioritzat els conceptes neoliberals fins al punt que ja ni s’ho imagina d’una altra manera.

Aquestes ordenances, aquesta interiorització, aquesta introducció per la patilla del concepte del valor de mercat en un lloc on no hi pinta res, tot això és la viva imatge de l’actual hegemonia neoliberal. El trobem per tot arreu, i només començant a defensar i exigir allò públic, a tot arreu i sempre, des d’allò més gran a això més petit, podrem començar a fer el canvi mental que necessitem per girar la truita.

[Article publicat a la revista autogestionada laGralla.G i a Xarxa Penedès el desembre del 2013]

Coses de bitxos raros

Ara deu fer uns dos anys a Gelida es va fer una campanya de retolació general. Per dir-ho d’alguna manera, diré que alguns barris van ser retolats de manera “errònia”. Entre d’altres, va ser el cas del barri dels Tarongers, el meu barri. Situat al peu del Castell de Gelida, és un dels més antics del poble. De fet, existeixen documents de quatre o cinc segles d’antiguitat que ja l’esmenten. Doncs des d’aquella campanya de retolació, el barri dels Tarongers està indicat en els cartells del poble com a “barri del Castell”. Segons sembla, en alguna ocasió s’ha interpel·lat l’equip de govern per mirar d’esmenar aquest i altres errors d’aquella retolació, però per ara no s’ha aconseguit res.

Un dia, un antic veí del barri em va sorprendre quan, davant la meva indignació pel tema, em deia que a ell ja li semblava bé. Segons ell, amb el nom de “barri dels Tarongers” no s’entenia res i en canvi, “barri del Castell” era molt més apropiat perquè s’entenia millor i podria fer que el barri fos més visitat. Quan vaig queixar-me del fet que ni tant sols s’havia consultat els veïns, la resposta va ser un somriure condescendent. “No es pot estar sempre consultant-ho tot!”, em va dir. La discussió no va arribar a més i al final me’n vaig acabar oblidant.

Explico tot això perquè fa poc he llegit “La nueva razón del mundo”, un assaig sobre el neoliberalisme. Ja sabeu, allò que els economistes mediàtics diuen que no existeix mentre el prediquen a diari. La tesi del llibre és que el neoliberalisme, a més de doctrina econòmica, és una lògica de pensament. Una lògica que s’ha estès arreu i que es mou amb uns paràmetres que coneixem prou bé: mercat, competència, eficiència, empresa, bones pràctiques… Qualsevol tema s’ha d’avenir als paràmetres d’aquesta nova raó, i els qui en surten no són vistos només com a persones que pensen diferent sinó com a persones que estan fora de tota lògica. Bitxos raros.

Mentre ho llegia se m’acudien alguns exemples quotidians d’aquesta nova raó. Aquella conversa sobre la nova retolació del barri n’és un: conscientment o no, el meu interlocutor feia servir aquesta lògica. Volia que el barri tingués un nom més senzill, que fos més eficaç, que es vengués millor i que atragués més visitants. Pensava en el barri com si fos una empresa. Per això s’havia d’adaptar al mercat dels barris i havia de competir. Havia de buscar el màxim benefici i ser el barri més visitat. I tant se valia si més enllà d’un bar el barri no té cap botiga. Tant se valia si el Castell de Gelida és reclam suficient, no només pel barri sinó pel poble sencer. S’havia d’ajustar a la lògica, i no cal dir que l’antiguitat del nom original o la necessitat d’una consulta als veïns abans de canviar-nos el nom del barri són arguments que estan fora d’aquesta lògica. Són coses de bitxos raros.

[Article publicat a Xarxa Penedès el novembre del 2013]