Arxiu d'etiquetes: Opinió

«Policía de paisano»

El passat diumenge 21 d’agost del 2016, diumenge de Festa Major a Gelida, tenia lloc la festa organitzada per l’Assemblea de Joves de Gelida. Aquest és un acte que es va començar a fer el 2004, ara ja en fa 12 anys, pel que és ja un acte tradicional de la nostra Festa Major. Han passat uns quants anys i moltes coses han canviat, també dins de l’Assemblea de Joves. Els qui formàvem part de l’Assemblea en aquells moments inicials ens hem fet grans i noves generacions de joves gelidencs ens han anat substituint i tirant endavant el projecte.

Perquè escric tot això? Doncs perquè en aquesta última festa de l’Assemblea de Joves vaig tenir moltes sensacions negatives i ben poques de positives. Em sap molt de greu haver-ho d’admetre, però va ser així, i ho he d’explicar perquè si no, rebento. Com que no tinc un criteri clar de què em va saber més greu us ho explicaré en forma cronològica.

policia_de_paisano_cuerpo_nacional_de_policia-i-1356232576400135623011La història comença quan arribem al recinte del Montcau. Primera sorpresa: hi ha dos vigilants de seguretat a la porta i ens veiem obligats a passar per una mena de passadís per a cabres per entrar al recinte. Bé, de fet, quan hi arribem només n’hi ha un, de vigilant. Força ben educat, tot s’ha de dir. Però quan una amiga ens diu que ella va entrant i que ja ens trobarem a dintre, perquè a nosaltres no ens deixaran entrar mentre tinguem una beguda a la mà (d’això en parlaré més endavant) veiem que el vigilant li vol examinar la bossa. Per cert, una bossa de mà més petita que la meva ronyonera, que ningú em va intentar examinar. La nostra amiga s’hi nega, amb tot el dret. Mentre discuteixen amb el vigilant, veiem que se n’acosta un altre. Aquest, força més mal carat i amb una samarreta del tot surrealista que porta una escut que diu «España» i un missatge ben gros que diu «Policia de paisano». Com que «Policia de paisano»??? Des de quan els policies de paisà t’avisen que ho són? De què pot servir anar de paisà si ho avises en una samarreta? No podem fer altra cosa que riure d’aquella mena de broma feta samarreta. No sé si va ser perquè la nostra amiga es va negar a que li examinessin la bossa, si va ser per les nostres rialles vers la samarreta o si és que el vigilant anava restret de feia hores, però el cert és que amb la seva arribada l’ambient es va tensar de forma exagerada. Crits, mala educació, prepotència i sensació d’arbitrarietat: mentre passava tot això, resulta que altra gent sí que podia entrar amb begudes, però nosaltres no. Ens acabem les begudes i ens disposem a entrar, no sense abans exigir al vigilant que baixi el to i que canvii l’actitud, que allà hi anàvem a passar-ho bé i que no érem ni delinqüents ni jovenets a qui aquella actitud pogués espantar. Efectivament, el senyor demana disculpes, però no canvia el to. Respirem fondo i entrem deixant-los a la porta. Quina rebuda, tu!

Bé, doncs ja som dins, anem a prendre alguna cosa? La segona sorpresa me l’emporto a la barra. Els preus dels combinats són més cars que les dues nits anteriors! La cervesa, per anomenar d’alguna manera a aquella cosa que sortia del barril, val el mateix. Però ha desaparegut el «bonobirra», cosa que encara no sóc capaç d’entendre. La festa de l’Assemblea de Joves, lluny de reivindicar els preus populars i facilitar les coses a les butxaques del jovent, no només no deixa entrar amb begudes de fora sinó que, a més, té els preus més cars de la Festa Major i ha abolit la única iniciativa de tot el poble que oferia cervesa a bon preu. No m’ho puc creure. Ep! I no parlem de no deixar entrar perilloses ampolles de vidre, parlem de gots de plàstic provinents d’altres llocs de la Festa Major. Uns gots que s’acabaran en molt poc temps i que aviat s’ompliran amb beguda de la festa.

La cosa no anava massa bé però en fi, hem vingut a divertir-nos, oi? A veure què fan els músics. Ens trobem amb música variada, de tota mena. Segons ens comenten, abans que arribéssim havien fet una mica de rap. Em penso que tenen sort, els artistes «raperos» que m’hagi perdut l’actuació. Perquè el discurs masclista i homòfob que he sentit algunes vegades en els «raperos» locals és cosa que mereix un article sencer. Però en fi, quan vam arribar nosaltres s’estava preparant un grup de joves que feien «ska» una mica accelerat. Després hi hauria música punxada. Bé, doncs a veure què tal. No entraré a comentar ni el grup ni el primer dels encarregats a punxar la música. Tot molt correcte. Per això me’n vaig directament al segon i últim punxa discos de la nit, que ens ofereix una sessió d’aquesta música tant de moda actualment que és el «reguetón». Una música que seria prou ballable si no fos perquè la gran majoria de les seves cançons tenen un fons masclista que tira d’esquena. Mira que n’he ballat de coses a la meva vida… però amb allò sí que no. No es poden ballar aquestes lletres. I no puc entendre com una entitat com l’Assemblea de Joves permet que es punxi una música amb aquest missatge. Ja sé que «és que és el que està de moda» i tot el que vulgueu, però no pot ser. Així es posava el colofó a una nit decebedora.

M’he pensat molt si havia d’escriure tot això o no, si havia de criticar l’Assemblea de Joves obertament o no. I la conclusió és que sí: que encara que quedi com un «pureta» que té una rabieta (rodolí), és necessari que algú digui que no pot ser.

No pot ser que una entitat que va néixer amb l’esperit crític, amb l’energia i la rebel·lia de la joventut organitzada, accepti mesures que, suposadament, són per incrementar la seguretat però que, en realitat, el que fan és augmentar la sensació d’arbitrarietat. Si el que es vol és tenir un dispositiu per evitar baralles es pot fer de moltes maneres, més en una festa que no té ni la meitat d’assistència que la de la nit anterior. Portes obertes i el personal de seguretat que vigili si vol, però des de la distància, sense perdre el respecte a ningú, sense prepotència, sense mala educació i sobretot, sense samarretes que incitin ni al riure ni a la bronca. I si al final resulta que és l’Ajuntament qui ha obligat a l’Assemblea a fer-ho així, doncs a denunciar públicament la situació i a fer la festa a una altra banda. O a suspendre-la, tant li fot, però no es poden acceptar aquesta mena de gent i d’actituds.

No pot ser que es perdin els preus populars. No pot ser que a la festa de l’Assemblea els combinats siguin els més cars de la Festa Major i no pot ser que desaparegui el «bonobirra». Ah! I una altra cosa! No pot ser que ens obliguin a quedar-nos amb els gots de plàstic tant si ens agrada com si no. Sigui quina sigui la causa última que ho ha motivat, no pot ser. De tot això ja no se’n pot passar la responsabilitat a l’Ajuntament.

I per acabar, no pot ser que es tolerin missatges masclistes, sexistes ni vexants, per molt de moda que pugui estar un estil musical. Escoltar i ballar aquesta mena «reguetón» (o rap masclista, és igual) és de les coses més allunyades a qualsevol cosa que es pugui assemblar a l’esperit crític. La no-submissió als cànons de la moda és un dels principals fronts de batalla que pot tenir qualsevol entitat que es digui jove i que es digui crítica.

En fi. Per acabar, membres actuals de l’Assemblea que heu llegit fins aquí, no us prengueu aquest escrit com un atac, sisplau. Això no és una crítica amb mala llet, no hi ha mala intenció ni cap ganes d’assenyalar ningú com a culpable de res. Preneu-vos-ho, sisplau altra vegada, com una crítica constructiva d’algú que, malgrat la diferència d’edat que es va incrementant generació rere generació, es sent molt a prop vostre.

Anuncis

L’opaca transparència

L’opaca transparència

Feia molt de temps que sabia que ho havia de fer, i de fet, ho havia intentat per Internet un parell de vegades. Finalment, la passada Diada de Sant Pau em vaig fer soci de l’Associació d’Amics del Castell de Gelida (AACG).

Coses de la vida, justament aquest any que em decideixo a fer-me soci, esclata una estranya polèmica a la (fins ara) seriosa i pacífica AACG. Fa cosa d’un mes, comença a córrer un missatge per watsap anunciant que l’Enric Carafí havia estat expulsat de la vicepresidència de l’AACG. Sembla ser que dins l’AACG l’ambient no és allò que se’n diu una bassa d’oli. Tot i que ara en sóc soci, en realitat no sé què ha pogut passar perquè una institució en la vida cultural gelidenca com és l’Enric Carafí hagi estat expulsat del seu càrrec. Ara, el missatge de watsap que el defensava tampoc no era massa encertat, perquè apel·lava a la falta de sang gelidenca autèntica de l’actual junta de l’associació, segons el missatge “quasi tota de gent no nascuda al poble”. I és que qualsevol argument basat en l’autenticitat de la sang o en els drets de la “teula vella” sobre la “teula nova” invalida del tot la idea que es vol defensar.

Més polèmiques. Resulta que un feliçment jubilat gelidenc (que tots coneixem a la Gralla) va acudir al ple municipal del passat 15 de març a fer unes quantes preguntes. Mentre aquest gelidenc que s’enrotlla com una persiana es va dirigir a l’alcalde, aquest li va anar responent amb to greu, potser un xic prepotent, però amb respecte al cap i a la fi. Pel meu gust, aquest alcalde porta ja masses anys en política, però no es pot negar que això li ha donat una experiència notable. “Sabe más el demonio por viejo que por demonio”, que diuen. La cosa va canviar quan el veí que tots coneixem es va dirigir al regidor de cultura. Amb una sola pregunta n’hi va haver prou perquè el regidor respongués al nostre gelidenc de forma totalment fora de lloc, enviant-lo al psico-analista a fer-se una exploració. Vaja, que no només no va respondre sinó que el va tractar de boig. I tot amb aquell lamentable aire de superioritat acadèmica que gasta el regidor, que va esquivar així una pregunta del tot pertinent que molts ens fem, encara ara, a Gelida. A saber: perquè Iniciativa fa un pacte de govern amb el PSC quan aquest té prou majoria per governar sol?

I encara una altra polèmica. Fa unes setmanes, el regidor d’ERC Daniel Garcia Peris publicava al seu mur de Facebook la notícia que el bisbat de Sant Feliu ha reclamat la propietat de l’església i el cementiri del Castell de Gelida. El tema és greu per sí mateix, perquè el Castell és patrimoni de tots, des que l’Ajuntament el va comprar a finals dels anys 60. Però la cosa empitjora quan ni Ajuntament ni AACG no han informat, encara avui, ni als socis de l’associació ni als gelidencs en general. Vaja, que com a soci de l’AACG jo no sé res de tot això. I com a gelidenc, tampoc. Preguntat en Daniel Garcia Peris perquè l’Ajuntament no n’havia dit res, va respondre que ell ho sabia perquè forma part de la junta de la AACG, i que havia fet la mateixa pregunta a l’alcalde en ple municipal. Tota resposta de l’alcalde va ser que “ho farien quan ho cregués convenient”. Doncs senyor alcalde, la pregunta és obligada: quantes coses no sabem a Gelida perquè a vostè no li sembla convenient que se sàpiguen?

Potser faríem bé, tant a les associacions com als ajuntaments, de fer servir menys paraules de goma com “participació” o “transparència” i començar a exercir, però de veritat, la paraula “comunicació”. Perquè sense comunicació, la transparència és opaca. I sense transparència, sense tenir tots la mateixa informació, la participació és desigual.

Total, bisbats fent amics reclamant propietats públiques, acalorades discussions a les associacions, transparències que no transparenten, regidors mal educats i alcaldes que fan el que els rota quan els rota… ni en Berlanga hagués signat aquesta comèdia!

[Article publicat a la revista autogestionada laGralla.G, abril del 2016]

Esperant la por

Ja tornen a ser aquí els anuncis de crèdits ràpids, d’assegurances de salut i de fons de pensions. Privats, és clar. No he fet cap anàlisis, però tinc la sensació que durant un temps aquesta mena de monstres capitalistes havien estat amagats. I ara han tornat renovats. Només cal veure el nou anunci de Cofidis1 per veure com resulta que ara són una empresa amb allò que en diuen “responsabilitat social corporativa”, oxímoron com n’hi ha pocs. Una empresa que fa les coses d’una nova manera. Com si tot el que és nou hagués de ser bo així, perquè sí. Tot plegat és quasi tant graciós com els nous anuncis de Repsol o de la Caixa, que diuen que són tant responsables i estan tant preocupats per la societat.

Últimament escolto sovint a Catalunya Ràdio un anunci d’un pla de pensions, ara no recordo exactament de quin banc és. Vénen a dir-nos que, si estem entre els 30 i els 40 anys, més val que comencem a pensar en fer-nos un pla de pensions. Perquè, si no, de grans segurament haurem de dormir a la palla, i tant hi farà si de joves hem treballat o no.Oens espavilem a fer un pla de pensions o anem buscant un lloc sota el pont… i quina por, oi?

De tota la vida l’especialitat dels monstres ha estat el negoci de la por. Por a quedar-se sense diners per pagar les quotes. Por a que la sanitat pública es deteriori cada vegada més i no ens atenguin com cal. Por a quedar-nos sense pensió i viure en la misèria quan siguem vells. Sempre la por. La por ho justifica tot, això ja ens ho explicava fa uns anys la Naomi Klein. Personalment, cada cop que em topo amb un anunci d’aquests veig els voltors del Josep Manel Busqueta. Entre molts d’altres voltors, és clar, però és que aquests són els més descarats, són els que es deixen veure volant en cercles, esperant que els moribunds estirin la pota d’una vegada.

I com és, doncs, que fins fa poc no hem tornat a veure aquests anuncis-voltor, aquests monstres del capital? Doncs no ho sé pas, però tinc la sensació que havien estat una mica amagats. Amagats perquè, fins fa poc, anunciar aquesta mena de productes de la por no era massa productiu: els possibles clients eren massa escassos, els ànims estaven massa encesos i anunciar-se més aviat els podia anar a la contra. No dic que la por la tinguessin ells, però potser sí que durant un temps han tingut una mica vergonya. O de prudència. Sigui com sigui, que tornin a deixar-se veure volant en cercles no pot voler dir res de bo per a nosaltres. Si tornen a sobrevolar-nos els monstres és que veuen noves oportunitats de negoci. Han perdut la mica de vergonya que potser havien tingut, consideren que els ànims ja no estan tant encesos i ja tornen a rondar esperant l’oportunitat. Esperant la por.

 

És l’aroma el que ens uneix?

L’any passat, un anunci de Marcilla1 ens parlava d’un jove que s’havia vist forçat a marxar del país per trobar feina. L’anunci mostrava el dolor de la família davant la situació, i l’alegria del retorn sorpresa gràcies a un dels vols que l’empresa de cafès es dedicava a sortejar. L’anunci va despertar tota mena de comentaris i articles d’opinió, tant a la xarxa com a la premsa escrita. Proveu de cercar el lema “l’aroma que ens uneix” en un cercador si no em creieu.

L’anunci de Marcilla de la present temporada2 segueix en la mateixa línia. Aquesta vegada, però, la història és la d’un jove que arriba a casa tot content. Prepara cafè, fa seure a taula la família i anuncia amb tota la il·lusió del món que li han donat la feina de l’entrevista de la setmana passada. Bé, almenys en aquest cas el pobre noi no ha hagut de fugir del país per trobar feina. Però voleu dir que n’hi ha per tant? I voleu dir que està tant content? Què voleu que us digui, si jo estigués tant content no em dedicaria a fer cafè, jo obriria una ampolla de cava. La pregunta aquí és, doncs, perquè no obre una ampolla de cava si suposadament està tant content?

La resposta és ben evident. El noi ha trobat feina, sí, però quina feina? El noi prepara cafè perquè no està pas per brindis, precisament. Si prepara cafè és perquè la conversa serà llarga. I és que per fi té feina, sí, però ni de conya es podrà plantejar marxar de casa, encara. ¡Ai pares! Teniu fill per estona! Oblideu-vos de reformar la seva habitació, per ara… I no és només que la feina estigui mal pagada. És que el contracte que li han fet és un autèntic insult a la decència. Per acabar de convèncer-lo, li han deixat anar allò tant convincent de “si no t’agrada en tenim a grapats darrere teu”. Tindrà molta sort i haurà de fer molts “sacrificis” si aconsegueix allargar-ho més de, posem-nos optimistes, uns 6 mesos?

No noi, no, tu no estàs content. Aquesta mena d’alegria que sents no és més que la submisa sensació d’agraïment perquè algú en aquest món sembla, i remarquem això de “sembla”, que ha cregut en tu. Per fi pots deixar de sentir-te un pària sense ofici ni benefici. Per fi tens algú que t’explota com a la “gent normal”. Sents una alegria efímera que no aguantarà ni un segon quan et posis a parlar dels contres -sobretot dels contres- d’aquesta merda de feina que has aconseguit. I ho saps. I per això no obres una ampolla de cava i el que fas és preparar cafè. Perquè la conversa serà llarga. I no serà divertida.

1 https://www.youtube.com/watch?v=hBya2x0vR7A

Les caixes “selfie”

És un calorós dia d’agost i ens hem acostat a uns grans magatzems de productes esportius. Anem en busca d’unes noves sandàlies. Ens conjuguem en no caure en cap altra temptació. Passem ràpid pels passadissos sense fixar-nos en les ofertes que ens assetgen. Per fi trobem les sandàlies. N’hi ha del meu número? D’acord, ja les veig. Aquestes m’agraden i em van bé. El preu és raonable. Me les quedo, marxem.

Ja som a les caixes. N’hi ha una fila ben llarga, potser deu o quinze, però només dues estan obertes. Al costat hi ha quatre caixes selfie”, d’aquelles que t’has de cobrar tu mateix. No tenim cap dubte i ens posem a la cua de les caixes normals. No passa gaire temps fins que se’ns acosta una treballadora. Ens suggereix que passem a les caixes “selfie”, diu que allà no hi ha cues i acabarem molt abans. No, gràcies. La noia se’n va, parla amb un company, i aquest aviat se’ns torna a acostar. Ens demana perquè no volem passar a les caixes selfie”. De fet, ens agrada que ens faci aquesta pregunta. Li expliquem que no ens agrada aquell sistema. I desgranem els punts: no compartim la filosofia del “cobra’t tu mateix”; ens sembla una altra tècnica de control social; no volem sumar a les llistes d’usuaris que ho fan servir; resulta obvi que suposa una reducció de llocs de treball; no tenim ni pressa ni ganes que ens facin córrer… Però el noi sembla tenir respostes per tot: les caixes no responen a una reducció de llocs de treball sinó a una falta d’espai del local; des que les tenen, els treballadors de la botiga han augmentat; són caixes exactament iguals a les normals, només que una mica més ràpides… La conversa s’allarga encara una mica més, i fins i tot apareix l’Adam Smith i la seva mà invisible. Un senyor que fa cua darrere nostre es manté també en la nostra posició. Finalment, el noi comprèn que no ens convencerà i ens deixa per impossibles. Mentre s’allunya, encara té energia per deixar-nos anar allò de “les coses no són tant senzilles!”.

Mentre acabem de fer cua, ens preguntem si tot aquell interès ha estat “motu proprio” o si és una consigna dels grans magatzems. Sembla clar que alguns treballadors han fet un curs accelerat per convèncer de l’ús d’aquelles caixes. La conversa no ha deixat de ser interessant però ens ha deixat un sabor amarg. En un moment de la conversa, quan li hem dit que aquell invent és una forma de reduir llocs de treball, el noi ens ha fet una mirada condescendent. Una mirada que diu “ah! que sou d’aquests que es preocupen pels llocs de treball dels altres…” Poseu-hi el to que vulgueu. Ha estat un instant, una mirada, però dins el meu cap he vist en aquell noi el resultat perfecte de tants anys de rentat de cervell i de doctrina del jo a parts iguals. Una jove imatge de l’èxit neoliberal que ens mira amb gest condescendent a nosaltres, pobres restes d’un passat que s’extingeix a poc a poc.

Tant de bo aviat tinguem un país nou. La feina que ens quedarà quan el tinguem serà encara més dura i exigent. Perquè canviar-ho tot ha d’implicar també el canvi de mentalitats, el canvi delssistemes de valors i el canvi de la forma de pensar neoliberal. I aquí ja no tindrem tanta unitat.

[Article publicat a Xarxa Penedès l’octubre del 2014]