Arxiu d'etiquetes: Política

3 voltes opressor

El 1976, l’escriptora Maria Mercè Marçal publicava el seu primer llibre de poemes, Cau de llunes. Aquest llibre conté una sextina que ha tingut molt d’èxit i difusió en general, sobretot en el món de l’esquerra independentista dels Països Catalans. Diu així: “A l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona, de classe baixa i nació oprimida. I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.”

Fa un parell de mesos, em vaig topar amb una frase molt similar però en sentit i matisos molt diferents. Deia: “Sóc home, blanc i heterosexual: sóc un opressor.” Si escrivim la frase a l’estil de la Maria Mercè Marçal podria quedar més o menys així: “A l’atzar culpo de tres condemnes: haver nascut home, de raça blanca i d’opció heterosexual. I la tèrbola pena de ser tres voltes opressor.” Bé, no sé si n’hauríem de culpar a l’atzar o a la cultura de la classe dominant del moment que ens ha tocat viure, però deixem-ho així.

Vaig llegir aquesta impactant frase en una entrevista molt interessant a Rubén Sanchez, un psicòleg que treballa a l’Oficina d’Atenció a la Vïctima del Delicte i que compagina la seva feina amb l’activisme feminista. Sanchez hi explica el procés que va viure per arribar al punt on és ara que, com diu ell, és el de ser un aliat amb el feminisme.

L’entrevista em va resultar molt reveladora. Segons Sanchez, reconèixer que sóc un opressor perquè sóc home, de raça blanca i de condició heterosexual, és el primer pas per fer el “clic” que ha de donar peu a la desconstrucció masclista. I és aquest concepte, el de la desconstrucció masclista, el més interessant de l’entrevista. Per Sanchez, la desconstrucció és el procés necessari que hem d’emprendre els homes un cop prenem responsabilitat dels nostres privilegis. No reconèixer els privilegis que ens comporten aquestes tres condicions o el que és pitjor, negar-los, ens condemna a continuar sent els aliats del patriarcat quan el que cal és tot el contrari: cal que siguem uns traïdors al patriarcat.

Però de quins privilegis estem parlant? Doncs n’hi ha molts, però Sanchez en destaca alguns de senzills, com per exemple la lliure circulació i ocupació de l’espai públic. Un home i una dona poden sortir de casa a la mateixa hora. Però probablement, a ella, durant el camí, algún home li farà una mirada, la xiularà o li farà un comentari. Mentrestant ell, en canvi, arribarà a la feina sense que absolutament ningú l’hagi violentat. En podem esmentar alguns altres: el fet que la veu i la opinió d’un home sempre tenen més pes i credibilitat que les d’una dona; la discriminació salarial i laboral, quan les dones han de demostrar molt més la seva vàlua professional mentre segueixen cobrant menys; el privilegi que tenen els homes de poder mostrar el seu desig sexual i la seva ira; o de no viure sota la pressió estètica; o d’estar alliberats dels treballs de cures… la llista de privilegis és inacabable.

I és per tots aquests privilegis que hem gaudit els homes des de sempre que la desconstrucció masclista és un procés llarg. I difícil. Hem nascut, hem viscut i hem estat educats en un món dominat pel patriarcat, i tenim el masclisme tant interioritzat que moltes vegades ni ens adonem de com de profund viu en nosaltres ni de com el reproduïm en el nostre dia a dia, per més feministes que ens puguem sentir. Seguint Sanchez, el procés ha de començar per fer-nos moltes preguntes: quins han estat els nostres models com a home, com es relacionaven amb les dones, com en parlaven, què volia dir ser un home… Després, continuar amb lectures (dos exemples: “La caiguda del imperio macho” o “11 sencillas cosas que los hombres pueden hacer por el feminismo“), xerrades de conscienciació, etc.

L’entrevista aborda alguns punts més, us recomano que la llegiu i que seguiu algun dels consells que s’hi donen per començar la desconstrucció masclista. Abans, però, cal que tornis a llegir la frase: ets un home, blanc i heterosexual: ets un opressor. Què? Ho acceptes? Sense cap “però”?

[Article publicat a la revista autogestionada laGralla.G, abril del 2017]

Fidel Castro a la portada

lagrallag25

Ahir es va presentar el número de Santa Llúcia 2016 de la revista autogestionada La Gralla.G. Amb aquest número hem arribat ja al número 25.

Des de fa 5 números sóc l’encarregat de la maquetació de la revista. I el meu article en aquesta ocasió explica perquè he triat aquesta portada. Per això el títol d’aquesta entrada es diu així, “Fidel Castro a la portada”.

 

 

 

 

Fidel Castro a la portada

El passat 25 de novembre moria Fidel Castro als 90 anys. Mal que els pesi als 10 presidents dels Estats Units als qui va sobreviure (i als seus incomptables intents d’assassinar-lo), qui va matar Castro va ser la vida i no pas ells.

Un cop mort, xarxes socials, televisions, ràdios i diaris es van llançar a felicitar-se per l’esperada mort del dictador. El món ha perdut un tirà i (diuen) és ara una mica més lliure. I si tot això és així, com pot haver-hi tanta gent com jo que, malgrat tot el que sabem (i critiquem) d’en Castro, sentim que amb ell s’ha perdut un referent? Perquè aquesta portada?

Moltes vegades es fa difícil triar una portada, però aquesta vegada ho he tingut molt clar: Fidel, Allende i la frase de Carlos Fernández Liria: “Potser preferiríem un Allende a un Fidel.
Però el que han fet sempre amb els Allendes és matar-los. Preferim un Fidel viu a un Allende mort.”

Perquè és exactament això. Perquè ells mai no han deixat que els Allendes del món fessin el seu camí cap a l’emancipació social en pau. Perquè si vols fer la revolució social, o et bunqueritzes, o et declares en guerra amb el món sencer, o no et deixen viure. Perquè precisament per això Fidel va viure tants anys i Allende en va viure tant pocs. Perquè, com deia Sergi Picazo en un magnífic article, contra els Allendes del món, les “democràcies” occidentals sempre han utilitzat “la pedagogia del milió de morts” per ensenyar a les masses a votar de forma correcta, tal com explicava Santiago Alba Rico.

No tinc cap ganes de defensar règims dictatorials ni de partit únic. Imagineu si n’estic allunyat que ni tan sols ho faig per defensar la idea de l’Estat. Però ep! Que si voleu quedar-vos només amb aquesta idea i enviar-me directament a viure a Cuba per tal que aprengui de primera mà com s’hi viu, doncs hi teniu tot el dret, només faltaria. Però no és per això. Ho faig perquè, malgrat totes les ombres (sí, moltes) Cuba segueix sent símbol de resistència a l’Imperi del capital i dels mercats. Perquè, malgrat la revolució al segle XXI pugui prendre altres formes, Cuba és encara icona del somni revolucionari. Perquè també aquí tenim un discurs únic, un pensament correcte, liberal, socialdemòcrata, suposadament apolític de vegades… Un discurs que reprodueix ideologia dominant i que es felicita perquè el dimoni és mort. Perquè, en la nostra guerra simbòlica de cada dia, ells saben molt bé com desarticular qualsevol discurs i resistència, pel boc gros i matant tot el que és gras, fent-nos assumir els seus postulats pseudo-humanistes. Perquè, com deia Imma Monsó, avui la mentida és ultra ràpida mentre la veritat segueix sent lenta i pausada. I contra les mentides cal anar als textos llargs i matisats, encara que tinguin més de 700 pàgines com la Biografia a dos voces de Ignacio Ramonet. I això ja costa més.

En fi. Tanco l’escrit prenent altre cop les paraules de Sergi Picazo: “Cuba és una idea. Cuba és un sentiment. Cuba és un punt des d’on començar. Cuba és un lloc on agafar-se. Cuba és una utopia.” I les utopies ens serveixen per seguir caminant. Fins a la victòria sempre!

[Article publicat a la revista autogestionada laGralla.G, desembre del 2016]

Què direm?

Quasi cada vespre, abans de sopar, acostumo a acompanyar el nostre fill de 2 anys en el seu torn de banyera. Al principi no hi vol entrar, vol seguir jugant, s’hi nega i plora. Quan hem acabat la neteja i hem esbaldit el sabó procurem que quedi una estona perquè jugui a l’aigua. És per això que després tampoc no en vol sortir, s’hi nega i torna a plorar.

De vegades aprofito aquesta estona per acabar d’enllestir la taula per sopar, preparar la roba que li posarem, fer coses de casa… Però de vegades simplement em quedo assegut a la tassa del vàter, en silenci, mirant com juga en Pau.

Ahir jugava amb un vaixell. Hi jugava amb tres “clics” de playmobil que vam portar de casa els avis, de quan jo era petit. Jugava a fer-los caure del vaixell a l’aigua. De vegades queien ells sols, de vegades era el vaixell qui bolcava i feia caure els ninots al mar.

Mentre me’l mirava, pensava en la macabra paradoxa que presentava aquella escena: el nostre fill jugant, en la seguretat d’una casa occidental, acabat de banyar amb sabó, amb aigua neta i calenta, esperant un sopar que arribaria amb tota seguretat… I jo, el pare, observant-lo amb total tranquil·litat, gaudint d’aquells petits instants tant màgics, sense preocupar-me de res més que no sigui que la temperatura de l’aigua no baixi massa o que si el sopar ja és a taula o no.

I és que ahir, veient aquell vaixell de joguina bolcar, aquells ninots caient a l’aigua, no podia evitar pensar en els milers de persones que moren intentant creuar el mar per arribar on som nosaltres. No vaig veure el reportatge del Jordi Évole de fa dos dies però ahir vaig sentir com en parlaven a la ràdio. Algú intentava descriure com de difícil havia de ser pujar, amb un fill de 3 anys, en una d’aquelles barques inflables, plenes a vessar de gent amb mirada perduda, sense més rumb que l’horitzó, per arribar a un lloc indeterminat on començar de zero. Òbviament no se’n va sortir. Hi ha coses que no es poden explicar. Algú altre va dir que cada dia, al mar Mediterrani, era com si s’hi estavellés un avió Airbus. Així de cru. Tant que no ens entra al cap. I diu que la Unió Europea ha donat un premi a Proactiva Open Arms, la oenagé de la que parla el reportatge de l’Évole, per la seva labor humanitària. Es pot ser més cínic?

Algun dia, en el futur, algú, potser els nostres fills, ens preguntaran on érem i què fèiem mentre tenia lloc tota aquesta desgràcia dels (suposats) refugiats i immigrants. I no sé pas què direm.

Nova vergonya europea

Com una roda que gira sense parar, sembla que estem condemnats a repetir els mateixos errors una vegada i una altra.

berlin-the-reichstag-fire-1112x630Fa 80 anys, mentre a l’Estat Espanyol començava la Guerra Civil, a Europa les potències europees miraven cap a una altra banda mentre a Alemanya s’anava consumant la deriva feixista que portaria al malson nazi que ja coneixem. El 1936 els nazis ja estaven al poder. Només tres anys abans, l’encara dubtós incendi del Reichstag suposava l’excusa perfecta per a l’aprovació d’un decret que suspenia els drets civils bàsics. Es donava així el tret de sortida per la il·legalització de partits polítics i per l’arrest de funcionaris i diputats. Primer van ser il·legalitzats els comunistes. Després tota la resta, fins que només va quedar un partit legal, el NSDAP de Adolf Hitler. S’aprofitaven els mecanismes de la democràcia per dissoldre-la com un terròs de sucre. Mentrestant, la Europa oficial callava. El control dels comunistes a Alemanya ja anava bé; tenir un bastió anti-comunista davant les fronteres amb la URSS, també; els càlculs electorals interns, amb els efectes de la Primera Guerra Mundial encara recents, no aconsellaven nous enfrontaments bèl·lics. Segur que em deixo molts factors però, grosso modo, ja ho tindríem.

Sembla que no n’hem après ni una mica. Fa tot just un mes es vivia a Turquia un cop d’estat fallit. Com l’incendi del Reichstag, un cop d’estat dubtós. Tant, que en cap moment els militars colpistes van intentar arrestar el president Erdogan. Tant, que el mateix president el va rebre com un “regal dels Déus”. En només 2 dies es detenien 7.500 persones, moltes d’elles jutges i fiscals. El mateix passava amb militars, periodistes i professors d’escola. Que hi hagi arrestos després d’un cop d’estat vindria a ser normal. Que en 2 dies s’hagin determinat quines d’aquestes persones estan vinculades al cop, potser ja no tant. Més de 50.000 persones han estat destituïdes dels seus llocs de treball. Tot això, en un dels països amb més periodistes detinguts del món. La repressió i neteja política és evident. Poc després, s’anunciava la declaració de l’estat d’emergència, la suspensió temporal de la carta europea dels drets humans i es tornava a reobrir el debat sobre la pena de mort. De nou, s’aprofiten mecanismes democràtics per dissoldre la democràcia mateixa. Si la deriva autoritària de Erdogan encara no era coneguda per tothom, ignorar-la ara és del tot impossible.

Una altra vegada, avui la Unió Europea no diu res. Turquia no mereix les crítiques ferotges que sí mereixen grans “enemics de la democràcia” com Veneçuela, Cuba, Iran o Corea del Nord. Per la UE, Turquia és un “estat segur” on enviar milers i milers de refugiats; un aliat de posició estratègica, proper a l’orient mitjà i a Rússia, que controla la sortida d’aquesta al Mediterrani i que pot ser l’alternativa als gasoductes russos; un estat fort que manté a ratlla les milícies comunistes i llibertàries kurdes. Milícies que, al mateix temps, són els millors aliats d’occident en la lluita contra els fonamentalistes de l’Estat Islàmic a Syria i Irak. De nou, segur que em torno a deixar molts factors.

Ometent el menyspreu de la democràcia de Turquia, la UE aposta per l’estabilitat del present immediat i llaura el terreny de la inestabilitat en el futur pròxim. En favor dels interessos econòmics, polítics i geoestratègics, la UE menysprea el valor de la vida i dels valors democràtics. Sabem que la democràcia representativa que tenim té moltes mancances i l’hem de criticar sempre que calgui. Però això no ha d’impedir que exigim una Europa que es mulli, d’una vegada i per totes, en la defensa d’uns valors que va fer néixer fa ja alguns segles. Perquè no podem tornar a cometre els mateixos errors. Perquè acumulem masses vergonyes europees a la motxilla i no en podem carregar una altra de tanta grossa.

[Article publicat a la revista autogestionada laGralla.G, agost del 2016]

Com un autòmat

Fa quasi 7 mesos que estic a l’atur. Feia més de 10 anys que no em passava. Durant aquests mesos he experimentat situacions i conceptes que potser considerem obvis però que, per més que llegim i ens formem, fins que no els vivim en carn pròpia potser no acabem mai de ser mai prou conscients de com ens afecten.

Quan em vaig quedar a l’atur vaig fer el que fa la majoria de mortals: actualitzar el currículum. Em vaig descarregar una plantilla ben maca i vaig omplir-la amb les meves experiències laborals, mirant que quedessin el més atractives possibles. Hi vaig posar una foto que em donés aires de seguretat i de positivisme alhora. El mateix vaig fer en els portals de recerca de feina habituals. Total, em vaig procurar de tot un paquet de pamflets publicitaris sobre mi mateix. Em vaig preparar per vendre’m. Jo mateix era una empresa i el producte d’aquesta empresa era jo mateix, tancant el cercle. Primer manament neoliberal: tu ets la teva pròpia empresa. Doncs això. I el que més em fot és que ja havia llegit sobre tot això. Ja anava avisat, com aquell qui diu. Doncs no va servir de res. T’hi veus abocat. Abocat a trobar de nou una feina, a esclavitzar-te de nou i el més ràpid possible. No saps com ni perquè, arriba a ser inconscient, automàtic, ho fas perquè et surt de dins.

I l’objectiu de tota aquesta actuació automatitzada no era altre que, òbviament, trobar un treball. Arriba un punt que el treball passa a ser més que desenvolupar una activitat, un ofici o una feina a canvi d’uns diners que ens serviran per sobreviure. Arriba un punt en que el treball en sí mateix és l’objectiu. Tenir un treball per ser algú, per no ser un pària, per ser considerat persona. El treball passa així a ser quasi l’únic objectiu. I quan dius a algú que encara no n’has trobat et miren com si tinguessis un mal lleig. Amb aquella cara de llàstima i allò de “Bueno! Ja sortirà alguna cosa!”. I tant! Un atac de violència em sortirà si no t’apartes de la meva vista! El treball ens dóna estatus de persona. Allò que diuen “que dignifica”… sense comentaris. El món del treball, en tinguem o no en tinguem, comporta aquesta mena de contradiccions internes. Factors que ens fan veure com som nosaltres mateixes qui seguim legitimant, amb els nostres actes i les nostres inhibicions, aquest món que rebutgem. Rebutjar el capitalisme és també, doncs, rebutjar el món del treball que coneixem.

Al mateix temps que tot això, m’adono de com el treball, quan en tenia, em tenia captiu. Qui té el cul llogat no seu quan vol, que diuen. I és ben bé això, perquè el treball té la maquiavèl·lica habilitat de procurar-nos recursos per a sobreviure mentre ens està impedint que visquem. Perquè, excepte les  afortunades que realment gaudeixen amb el seu treball (o això diuen, o això es diuen); excepte aquestes, la resta mentre treballem no vivim. Anar a treballar és com fer una pausa en el nostre viure, una pausa que es va repetint dia rere dia, que consumeix gran part del nostre temps, que impedeix que fem totes aquelles coses que ens agradarien tant i que omplirien tant les nostres vides.

I malgrat tot el que us he explicat, i a banda de poder fer moltes coses que si treballés no podria fer, entre altres coses, buscar alternatives a aquest món laboral i diabòlic; malgrat tot això, la realitat és que em trobo cada matí repetint el clixé d’obrir el correu electrònic, de resseguir les ofertes de treball que m’arriben puntualment, de descartar-ne la gran majoria per esclavistes i indecents. Si bé és cert que cada vegada ho faig amb més indiferència i més fàstic, com un autòmat altra vegada, no és menys cert que ho continuo fent mentre em prenc el cafè amb llet matinal, dia rere dia. I mentre duri la prestació, suposo.

Gelida s’omple de cinisme

S’acosten eleccions municipals i com és tradicional, Gelida està que treu fum d’obres i «millores» als carrers. Quasi tant fum treuen els carrers com el compte de Twitter del regidor de serveis municipals, anunciant ara sí i ara també aquesta i l’altra millora. Qualsevol que no ho sabés pensaria que ens preparem per celebrar les Olimpíades o per rebre en Felip VI amb tots els honors. Tot plegat és digne d’una pel·lícula del mestre Berlanga.

Fa unes setmanes, a partir d’un comentari al compte de Facebook de l’Ajuntament, el regidor d’urbanisme hi explicava que s’havien rebut unes subvencions el passat any i el present, i que si no es gastaven es perdrien. No seré jo qui posi en dubte que les subvencions s’han rebut i que s’han de gastar. Però sí que dubto si tot plegat s’havia de gastar precisament ara. Si, com sembla, les subvencions són anuals, bé es podrien haver programat les obres una mica més espaiades en el temps, i no gastar-ho tot ara com si l’any s’acabés al maig i no al desembre. Sembla que la consigna sigui «Gasteu ara, que si no torneu al govern encara s’ho gastaran uns altres».

N’hi ha més, perquè a finals del mes de març es publicava el nou número de El Balcó, ben farcit de «cromos» amb les actuacions que s’estan duent a terme últimament. Una ment perversa podria pensar que l’aparició del butlletí a pocs dies de la publicació oficial de la convocatòria de les eleccions municipals, el passat 1 d’abril, no és només una casualitat. Sobretot perquè a partir que es publica la convocatòria, sembla ser que la llei electoral prohibeix aquesta mena de publicacions, per allò de no fer campanya electoral amb diners públics. Òbviament, tot plegat pot no ser més que una coincidència. Ara, el fet que aquest butlletí no tingui una periodicitat concreta tampoc no ajuda massa.

I més. Perquè també durant aquest mes de març es presentava la nova campanya de civisme de l’Ajuntament. Podem llegir a El Balcó que la campanya durarà unes 6 setmanes des de mitjans de març. Vaja! Reina de les casualitats! Quasi fins les eleccions! Oh, i també diu El Balcó que un dels eixos de la campanya és la millora de l’entorn tant urbà com natural. Potser algú hauria de dir als responsables de la campanya, que la màquina d’escombrar carrers de Gelida està tant fotuda i deixa anar tantes taques d’oli, que les voreres del nostre carrer ja sembla que tinguin la varicel·la. Invertir els diners que va donar l’empresa que ha pagat aquesta campanya en reparar aquesta màquina potser hagués estat un bon acte de civisme, també. No tant vistós, això també.

En fi, no us penseu, jo no sóc mal pensat de mena. Però és que de vegades ens ho posen tant difícil! Tant, que no sospitar ni una mica et converteix en un autèntic imbècil. Tanta coincidència i tanta activitat concentrada en tant poc temps és massa difícil que sigui una casualitat. Només et falta, llavors, trobar-te llegint a la portada de El Balcó que resulta que «Gelida s’omple de civisme». Doncs no. D’aquesta manera ho posen massa fàcil per dir que no, que Gelida no s’omple de civisme: del que s’omple Gelida és de cinisme.

[Article publicat a la revista autogestionada laGralla.G, abril del 2015]

Perill: es simplifica!

girl-pink-whatsappEn els últims dies han passat davant dels meus ulls una colla de sense sentits i d’absències absolutes de crítica que m’han fet esgarrifar. I més que el què, que ja és seriós, el que més m’ha esgarrifat en la majoria de casos ha estat el qui. I el com. I és que de vegades, quan menys t’ho esperes, persones més o menys properes et sorprenen. I no sempre per a bé. Enteneu-me, ni sóc perfecte ni pretenc ser-ho. Cometo errors com tothom i de vegades dec pecar d’excessiva simplificació. Però no em puc aguantar d’escriure això que segueix. Si algú se sent al·ludit, sisplau, no us ho prengueu a títol personal.

Fa uns dies em sorprenia al Facebook un comentari sobre les destrosses que estan fent els soldats de l’EI, Estat Islàmic, en ciutats mil·lenàries de la zona de l’actual Iraq. No cal ser llicenciat en Història per entendre que arrasar amb bulldozers unes ciutats de més de deu mil anys d’història va molt més enllà de ser un acte abominable. És una desgràcia en majúscules i una pèrdua irreparable per tota la Humanitat. Això ho entén tothom. Però no es pot obviar la ingerència occidental en la zona des de fa tants anys, i per tant el paper determinant dels EEUU i els seus acòlits en la formació d’aquesta i d’altres organitzacions similars. Per això, quan simplement responsabilitzem “la religió” de forma genèrica, el que fem és molt pitjor que no dir res perquè estem situant l’origen del desastre on no toca. Desviem l’atenció de l’autèntic origen del desastre, de de les autèntiques raons per la seva existència, i d’aquesta manera, col·laborem amb els autèntics responsables a espolsar-se les culpes del que passa. Tot plegat no passaria d’una anècdota si el comentari en qüestió l’hagués fet algú sense masses estudis. Però es magnifica, als meus ulls, quan qui el fa és algú amb un ampli fons cultural i sobretot històric. Quan persones així simplifiquen d’aquesta manera, estem corrent un perill.

Pocs dies després va ser 8 de març. No sé ni per on començar. Potser el més flagrant és la pràctica substitució del “dia de la dona treballadora” pel “dia de la dona” així, en genèric. Un altre cop en genèric. Per tota mena de xarxes corrien postals precioses amb missatges naïfs que celebraven el “dia de la dona” sense cap mena de referència ni a la lluita ni al treball, no diguem ja a la relació directa entre capital, explotació i patriarcat… ¿¿de què parles, nen?? Tot plegat empitjora, i molt, quan persones que se suposen conscienciades adornen els seus desitjos pel “dia de la dona” amb icones de pintallavis i de sabates de tacons ben alts. Aquests són els símbols de la dona treballadora? Aquests són els símbols de la dona? Un pintallavis? El suflé puja de manera incontenible quan, en la teva desesperació, intentes fer veure que aquell no és un dia “de la dona” a seques, que hi ha un significat més profund que tot allò, i tota resposta es limita a aquella frase tant gastada de “les dones treballen cada dia”. En els límits de l’al·lucinada més bèstia, arriba un punt en què has de llegir que la justícia no pertany als homes sinó a la “Mare Terra”. Ei! Que no anem bé! Que si volem millores en les condicions laborals les hem d’exigir a la Mare Terra! Deixeu el senyor empresari tranquil, pobre home! El súmmum dels súmmums arriba amb la imatge d’una escultura on una dona frega el terra de genolls, mentre el peu d’escultura honora a “totes les dones que silenciosament han construït la Història”. Bravo, senyores! Lluitin i exigeixin justícia de tota mena, però sobretot facin-ho en silenci. I de genolls. No fos cas que ens molestessin massa. Buidem de contingut les jornades de lluita, simplifiquem el missatge i desviem l’atenció del vertader origen del problema. I quan persones així simplifiquen d’aquesta manera, estem corrent un perill.